Sostres comarcals: Osona, La Selva i Vallès Oriental Les rutes pels cims més alts de cada comarca dels Països Catalans

En Marc Vives Solé s’ha proposat descobrir a fons els Països Catalans. Per fer-ho realitzarà un curiós repte: ascendir tots els sostres comarcals del país. Sense cap mena de pressa, amb la intenció de gaudir i fer gaudir del territori. A La Fosbury anirem publicant les excursions que vagi escrivint al seu blog. Us animeu a fer-les?

Era 12 d’octubre. El dia que el país veí commemora la “Hispanitat” i en fa diada nacional tot commemorant un genocidi. Nosaltres no tenim res a celebrar, però sí que tenim molts cims a pujar. Encara amb més motiu quan es celebraven accions com els Cims per les Invisibles o els Cims per la Llibertat per exigir la llibertat de les preses polítiques i la tornada a casa de les exiliades.

Amb més arguments que mai ens vam llevar disposats a conquerir tres nous sostres comarcals en una sola excursió. Aquest cop la jornada era dura. Anàvem fins al Montseny per fer una ruta circular ben llarga per coronar els seus tres cims més emblemàtics, que a la vegada són sostres comarcals: el Matagalls (1.697 msm), Les Agudes (1.706 msm) i el Turó de l’Home (1.708 msm), els cims més alts de les comarques d’Osona, La Selva i el Vallès Oriental respectivament.

Powered by Wikiloc

Ruta circular molt exigent avui. Amb molt quilometratge i molt desnivell, que requereix bona condició física tot i que més enllà del fort pendent en diversos trams no comporta complicacions tècniques. Aquesta circular ens permet, en una sola jornada, caminar pel cor del Massís del Montseny, des de les seves valls més frondoses, travessant espectaculars fagedes i boscos de castanyers i coronar als seus cims més alts, envoltats de tarteres i prats. Per a totes les persones que vivim a prop de Barcelona, el Montseny són els nostres petits Pirineus i a mi personalment m’encanta gaudir-los a qualsevol època de l’any, especialment durant la tardor, quan els colors augmenten l’espectacle dels sentits.

L’excursió comença i acaba a l’Ermita de Sant Bernat del Montseny, on actualment hi trobem un Hotel. Deixem el cotxe al pàrquing de visitants i comencem a caminar. Cal entrar dins la zona exterior de l’hotel i travessar-la fins a trobar un camí que surt darrere l’ermita. Comença un corriol que s’enfila en un pendent moderat. Cal estar atent, ja que ens trobem dins un bosc i surten diversos camins. El que hem de seguir està marcat amb fites, també trobem troncs i pedres que “barren” el pas per camins erronis. Cal parar força atenció en aquest tram.

El camí surt de darrere l’ermita

Després d’uns 400 metres apareixem a una pista que cal agafar cap a l’esquerra. Nosaltres ens vam equivocar i vam fer uns metres al revés. La pista planeja força fins que, en una corba marcada a la dreta es fa més petita i s’endinsa al bosc d’alzines una altra vegada. El camí és similar a l’anterior. Corriol estret de fàcil pèrdua, però ben senyalitzat amb fites, marques blanques i marques vermelles, que ens acompanyaran fins pràcticament el cim. El camí creuarà algunes pistes antigues en desús, però sempre cal seguir les marques esmentades de color vermell i fites i… cap amunt!

Després de creuar la darrera pista arribem a una esplanada amb moltes falgueres: hem sortit del bosc. Sovint les falgueres envaeixen l’estret camí entre elles, però podem passar sense dificultat. Un cop sortim del replà de les falgueres, el camí es torna a enfilar fort cap amunt. Sempre seguim les marques vermelles.

A vegades el camí presenta algun dubte, però en general està ben senyalitzat amb marques vermelles. Per intuïció molts cops també fem via. La pujada és forta. Aprofitem un petit replà amb bones vistes per fer un petit descans.

Tenim una bona vista del Tagamanent i el Pla de la Calma. Ja estem propers a la seva alçada.

Avui m’acompanya un un altre bon amic: l’Adrià. Les vistes són molt boniques: podem veure allà baix l’ermita d’on venim i també una bona panoràmica del Tagamanent i el Pla de la Calma, el sector més al sud del Massís.

Vessant per on ascendim el Matagalls. Al fons veiem l’ermita de Sant Bernat

Seguim pujant sense descans, travessant algun tram més rocós, però que no comporta gaire dificultat més enllà del fort pendent. Finalment arribem a un coll ja a 1.500 metres i ascendim per un prat fins al Turó de la Bandera. És molt agradable passejar per aquest entorn. Seguim el camí darrere un arbre molt bonic. El camí farà un breu descens fins al Coll de l’Home Mort, on connectem la ruta amb el GR que uneix Collformic amb Sant Marçal, i per on farem el descens del cim. Ja veiem el cim del Matagalls pocs metres per sobre nostre.

Turó de la Bandera. Cal agafar el camí que ens porta al Coll de l’Home Mort darrere l’arbre

Finalment arribem al nostre primer objectiu del dia: el Matagalls! Cim més alt de la comarca d’Osona amb 1.697 metres. Les vistes de 360º són molt bones. Sobre un mar de núvols podem veure com treuen el cap els cims més alts de Montserrat i la Mola. També podem observar la Plana de Vic amb els cims del Pirineu al fons i la zona del Montseny cap on ens dirigirem tot seguit.

Després d’un descans i de menjar alguna cosa, iniciem la baixada cap a Sant Marçal. Cal desfer el camí fet fins al Coll de l’Home Mort i, un cop allà, iniciar el camí de baixada tot seguint el GR-5. El camí està molt ben senyalitzat. La pendent és suau al principi però ràpidament augmenta el desnivell. Hi ha parts molt boniques entre fagedes i alzinars. Finalment arribem al Coll de Sant Marçal, per on hi passa una carretera que creua el Parc. Baixarem unes escales per arribar a la font per reomplir cantimplores.

Preciosos boscos per on discórrer la baixada del Matagalls cap a Sant Marçal

Un cop plens d’aigua agafem la pista en pujada que surt davant la font que ens porta a un aparcament. Seguint la corba de la pista, a mà dreta en surt una de nova amb una senyal de GR-5.2: és la nostra. La pista planeja uns 2 quilòmetres. Estem a una altura de 1.000 metres i no ens ho sembla. És un molt bon moment per gaudir de l’entorn i preparar-nos física i mentalment per el que ve, que estem tan sols a la meitat de l’excursió!

Font de Sant Marçal, per on surt un bon raig d’aigua fresca i bona

Passats aquests quilòmetres, agafem un trencall a l’esquerra ben senyalitzat. Sempre anirem seguint pals metàl·lics amb les indicacions del GR. A partir d’aquí el camí s’endinsa en un bosc en fort pendent.

A l’inici de la pujada travessarem dues vegades una tartera. Aquesta serà la tònica de la pujada: terreny rocós que a vegades estarà despullat de vegetació. La pujada es va fent cada cop més forta amb trams on ens haurem d’ajudar de les mans per progressar. Tota ella, però, és dins del bosc i no comporta cap perill ni pas exposat. A vegades el camí pot ser dubtós, però si ens hi fixem bé sempre trobarem alguna marca de GR o fita que ens l’indiqui.

Una de les tarteres de Les Agudes

De cop sortim del bosc i ja ens trobem a una alçada considerable. Veiem ja els cims més alts del massís i tan sols ens restarà un darrer esforç de forta pujada fins a arribar al Coll de les Agudes: ja som a la carena que comunica els dos cims més alts del Massís del Montseny. Des d’aquest punt sols ens quedarà una última pujada de no més de cinc minuts per arribar al cim de Les Agudes, sostre comarcal de la Selva amb 1.706 metres. Hi ha bones vistes també des del cim. La boira ha pujat i travessa el Coll de les Agudes a una gran velocitat! Veiem també el Turó de l’home, el nostre darrer objectiu, sembla a tocar!

Descansem i mengem una miqueta i seguim sense pressa però sense pausa cap al Turó. Descendim fins al coll i seguim el GR que careneja en direcció el Turó de l’Home. El camí deixa la carena per descendir una mica cap a la vessant nord del Massís per, finalment, fer una darrera pujada fins al Coll Sesbasses, per on passa la pista asfaltada que puja des de Sant Celoni. Un cop aquí agafarem una pista petita senyalitzada en direcció cap al cim on arribarem en uns minuts. Som al sostre del Massís del Montseny, al sostre del Vallès Oriental: el Turó de l’Home amb els seus 1.708 metres.

Fa força vent i boira, de manera que no tenim massa vistes. Portem moltes hores ja caminant, així que tornem ràpid cap al coll altre vegada. Els camins son múltiples: podem desfer camí, o agafar-ne un d’altre més directe.

Un altra vegada al coll. Agafem un petit camí que baixa per la carena sud del Turó. Està ben indicat darrere la tanca metàl·lica de la carretera. Comencem a baixar i tan sols començar, al mig del camí, trobem un parell de rovellons; és l’època, i més encara amb les darreres pluges. Llàstima que pujar cims i buscar bolets no son dues activitats molt compatibles.

A la baixada cal parar molta atenció. Al arribar al segon tram boscós, surt un caminet petit a mà dreta que enllaça amb una pista que descendeix en forma d’essa. Nosaltres no vam saber trobar aquest camí i ens vam despistar. Desconeixem si s’ha malmès o va ser culpa nostra. En tot cas, quan ens en vam adonar, vam poder esmenar l’error i ens vam endinsar per un “caminet” força salvatge al principi, però que estava més marcat i aixafat. Aquest caminet travessa un parell de torrents secs i arriba a la pista esmentada tot planejant. L’ideal és no equivocar-se, però si voleu seguir el track, hi arribareu igualment sense massa dificultat. Tot i que l’inici del “camí” no sigui molt esperançador, no us feu enrere.

Un cop a la pista anirem baixant ja amb un pendent suau fent esses molt àmplies. Trobarem alguna pista que en surt en pujada o planejant, les ignorarem. Sempre la pista que seguim que fa girs de 180º. Al quart gir de 180, uns metres per sota del gir, surt una nova pista a mà dreta senyalitzada amb un pal verd matàl·lic amb la indicació de Sant Marçal i Camí del Bovilar. Hem d’agafar aquest camí. Anirà planejant i, al final, després d’algun puja i baixa entre roques i boscos, desemboca a una pista asfaltada que agafarem cap a l’esquerra en sentit descendent. Anem paral·lels al riu Tordera.

Finalment el camí desemboca a una pista asfaltada que agafarem a mà esquerra

Tan sols ens queda seguir la carretera que baixa fins un pont que creua el riu i després comença a pujar. Passats un 300 metres, en una corba amb sorra a mà esquerra, ens endinsem al bosc per un petit corriol a la dreta que enllaça uns metres més amunt amb la pista que porta a Can Gorgs, una formatgeria. Un cop allà cal seguir la pista que travessa la masia i seguir uns metres per el camí, indicat ja, en direcció a Sant Bernat. Apareixem a la pista que ens hi porta. Tan sols caldrà seguir uns metres per arribar al pàrquing.

Ens endinsem el bosc per un caminet que enllaça amb Can Gorgs. Cal seguir l’Adrià!

Ja som al cotxe, cansats d’una llarga jornada. Fa més de vuit hores que hem sortit i portem un bon “tute” a les cames, amb dues petites equivocacions incloses, però que hem pogut arreglar. Tot i això estem molt contents ja que tot ha sortit molt bé i hem coronat tres sostres comarcals d’una sola vegada. Això no és pot dir cada dia!

Voleu conèixer altres sostres comarcals dels Països Catalans?

La Fosbury 32 mira al futur!