El 2 de juliol és dia de Palio a Siena. Molta gent n’ha sentit a parlar, bastants han pogut veure’l en directe, però l’any passat vaig tenir l’ocasió de viure’l. Només canvia una lletra, però de veure’l a viure’l hi ha una notable diferència. Ja l’havia vist un parell de cops anteriorment, però la cosa va ser bastant diferent.
Un reportatge de Josep Gomà amb fotografies d’Empar Tomàs
El primer Palio d’aquest 2026 se celebra aquest dijous 2 de juliol (si la pluja ho respecta).
Ho podeu seguir en directe per La7 italiana, aquí
Amb la gran quantitat de curses de cavalls que hi ha al món, com és que un “campionat local”, que en definitiva és el què és el Palio, pot despertar tantes passions? Què és el que la fa diferent i única? Són moltíssimes coses, i les vaig veure en aquesta estada a Siena.
El Palio no és una festa turística en absolut, no és un espectacle de recreació històrica com pot haver-hi en altres llocs. En aquest cas forma part de ple de la història de la ciutat. Potser no queda clar si és del tot una competició esportiva, però si ens fixem en la definició de l’esport, com “un exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb finalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes”, sembla que sí que ho podem considerar com a tal. També és tot un espectacle, però en absolut preparat, sinó amb deu cavalls i deu genets, que munten a pèl, lluitant de forma agonística pel triomf.
Les curses de cavalls, llavors amb carros, ja havien estat prova olímpica als Jocs de l’Antiguitat. També el circ de Roma acollia carreres de quàdrigues. Les sortides es donaven de forma semblant a com es fa ara als hipòdroms amb els cavalls situats en uns calaixos de sortida, les portes de les quals s’obrien al senyal del responsable. Aquí a Siena, com ja parlarem, la cosa és molt diferent…
A poc a poc l’església ho va anar barrant, però en algunes ciutats italianes es van mantenir competicions que enfrontaven els seus barris. El més antic és el Palio de Ferrara (1259), però el més conegut i espectacular, indiscutiblement, és aquest de Siena.
Aquesta cursa es diferenciava, d’altres que s’havien fet abans a la mateixa ciutat, pel fet que hi participaven les contrades (el poble) i no els nobles, i que es corria a la Piazza del Campo, alla tonda, fent tres voltes a la plaça, i no pels carrers de la ciutat, alla lunga. Els seus orígens es remunten al segle XVI i els resultats oficials es conserven des del 1659.
Per llegir més història a www.ilpalio.org i www.ilpalio.siena.it
Cada any se celebren dos Palios. El primer es disputa el 2 de juliol i es dedica a la Madonna di Provenzano, i el segon el 16 d’agost que és el Palio dell’Assunta.
EL PALIO
Hi ha molta gent que se sent atreta i gaudeix amb competicions esportives, amb l’emoció que comporten, amb els instants previs a l’inici de les curses o dels partits, amb les alternatives en el seu desenvolupament, i amb alegria o tristesa al final. Això passa també amb el Palio, que no deixa en absolut indiferent a ningú. Sigui perquè t’emociona, perquè t’agrada, o també per criticar-lo, dient que s’abusa dels cavalls, que en alguns casos han deixat la vida en la cursa.
Jo des de petit he gaudit de moltes competicions esportives, ben poques això sí dintre d’una ciutat. Haig de dir també que la primera sortida meva a l’estranger, amb 19 anys, va ser a Niça per veure un campionat d’Europa d’atletisme per nacions de l’any 1975, que encara va guanyar la República Democràtica Alemanya.
Allà els quatre que anàvem, enmig d’un estadi ple de gom a gom, envoltats de seguidors de França, Itàlia i Gran Bretanya, vam quedar impressionats pel silenci en el moment previ a la primera cursa i de la cridòria en el moment del tret de sortida. I aquest silenci i aquesta cridòria, com ja veurem, també formen part intrínseca del Palio.
Centrant-nos ja en Siena. Després d’haver vist l’extraordinària panoràmica des del mirador del costat de l’església de San Domenico, la primera cosa que observes en entrar a aquesta meravellosa ciutat, s’entri per on s’entri, són les banderes de les contrades que hi ha per totes les façanes i cantonades, que t’indiquen clarament en quina contrada estàs. Això ja et porta a mirar el mapa, per saber quantes n’hi ha i com estan situades.
Hi ha disset contrades, que estan separades en tres terços.
Al terç de Camollia tenim Istrice, Lupa, Drago, Bruco, Oca i Giraffa
Al terç de San Martino tenim Civetta, Leocorno, Torre, Nicchio, Valdimontone
Al terç de Città tenim Selva, Aquila, Pantera, Onda, Chiocciola i Tartuca.
Entrar en una contrada és un compromís de per vida, passes a ser un contradaiolo, i els nens des de ben petits ja participen en les activitats de la contrada.
Els límits de les disset contrades van ser establerts l’any 1729, per Violant de Baviera, la governadora de Siena, que a més, a causa dels incidents succeïts en anys anteriors, va decretar que només poguessin córrer deu cavalls a la vegada, tal com s’està fent encara actualment.
Les deu contrades que corren un Palio són les set que no havien participat l’any anterior en la cursa del mes corresponent, més tres escollides per sorteig. En algunes ocasions, com en aquesta ocasió en què foren cinc, en poden ser escollides més per sorteig, en cas que n’hi hagi sancionades en l’última cursa.
S’ha de dir que Oca és la que havia guanyat més vegades al llarg de la història (amb 66), per davant de Chiocciola (51) i Tartuca (49), i totes tres participaven en el Palio. Però perquè es vegi que guanyar no és fàcil cal dir que Chiocciola encara no ho ha fet en tot el segle XXI.
Hi ha contrades rivals, que no s’estimen gens, i contrades amigues, amb les quals es pot arribar a pactar la tàctica en la cursa, bé per ajudar-se o per perjudicar alguna de rival. Unes de les més enemistades, que són veïnes, són Tartuca i Chiocciola. També Aquila amb Pantera, Civetta amb Leocorno, Istrice amb Lupa, Nicchio amb Valdimontone, i Oca i Onda amb Torre. Sembla que Bruco, Drago, Giraffa i Selva no tenen enemics directes.
L’activitat del Palio va començar cinc dies abans de la cursa, amb el control de cavalls, que es va celebrar els dies 27 i 28 de juny, que era el dia que nosaltres arribàvem. En aquesta ocasió dels 119 cavalls que es van presentar, només 35 van ser triats per participar en les “bateries de selecció” del dia 28 a la tarda, quan es van fer cinc curses de 7 cavalls cada una.
LA TRATTA
Després d’aquestes curses, els capitans de les contrades es van trobar el dia 28 al matí, tal com passa cada any, per escollir-ne deu per participar en el Palio, que serien repartits, una estona més tard i per rigorós sorteig, entre les deu contrades participants. Van deixar fora quatre dels guanyadors d’aquestes bateries prèvies, igual que també als més fluixos. Això és perquè interessa que la cursa sigui tan igualada com sigui possible, i la idea també és no donar un bon cavall a contrades rivals… encara que d’aquesta manera saben que tampoc els tocarà a ells.
El mateix dia 29 al migdia, que l’any passat era diumenge, es viu un dels moments més esperats, que és el del sorteig: la Tratta.
Nosaltres vam anar a agafar lloc a primera fila, davant de l’Entrone, la porta del Palazzo Pubblico, per on anirien sortint els cavalls.
Primer van desfilar els 25 cavalls que no havien estat acceptats, tots ells exemplars magnífics. Després els deu restants, els “escollits”, que van col·locar ordenadament davant del marcador. En aquest anirien posant al costat del número dels cavalls, els noms de les contrades que els correspondrien tal com anessin sortint en el sorteig. I res de marcador electrònic, tot manual!
Després d’un toc de trompetes, la gent va anar callant, i enmig d’un silenci sepulcral a tota la plaça es va sentir el primer nom, que va ser Tartuca. L’explosió d’alegria va ser brutal, considerant que els havia tocat un molt bon cavall, ja que era guanyador dels dos Palios anteriors, i això complementava el fet que també tenien un genet guanyador tres vegades.
De seguida els contradaioli més esbojarrats van venir cap on érem nosaltres tirant-se al damunt nostre i quasi aixafant-nos. Una vegada els lliuren el cavall, el seu cuidador l’agafa, i acompanyat de tots aquests “bojos” surten de la plaça i van cap a la seva contrada, entonant els seus càntics. A partir d’aquell moment el cavall es converteix pràcticament en l’amo i senyor, per no dir el déu, de la contrada, i en ell estan posades totes les esperances de triomf.
Després també van mostrar una gran alegria pel resultat, i tirant-se també damunt nostre, les contrades de Lupa, Chioccola i al final Bruco, a qui els va correspondre l’únic guanyador de les bateries prèvies que entrava a la Tratta i que també tenien un genet guanyador cinc vegades.
Evidentment també hi va haver silencis ben significatius quan una contrada rebia un cavall que no els acabava de fer el pes.
LES PROVES
El mateix diumenge a la tarda (19:45 hores) ja va tenir lloc la primera “prova”, que és una cursa d’entrenament, que de fet els genets s’agafen amb una certa precaució perquè tampoc és cas de lesionar-se, ni ells ni els cavalls, i no poder prendre la sortida el dia important.
El més destacat d’aquestes proves, tot i ser un simple entrenament, és que tots els membres de la contrada acompanyen el cavall i el genet (fantino en italià) fins a la Piazza del Campo i ho fan entonant pel camí els seus càntics tradicionals. En una d’elles, quan anàvem a la plaça, ens vam enganxar amb la contrada de Lupa i vam entrar a la Piazza amb ells. En arribar-hi el cavall i el fantino van cap al Palazzo Pubblico, al Cortile del Podestà, un pati magnífic des d’on es veu des de dintre la imponent Torre del Mangia, component una de les fotos tradicionals de Siena.
En aquest grup al davant majoritàriament hi ha els homes, després segueixen les dones, totes amb els seus mocadors, i finalment els nens que, en aquestes proves, tenen una grada preparada per a ells i que van tots amb la samarreta de la contrada. Quan són allà també fan els seus càntics i sovint aixecant-se i desafiant a alguna altra contrada.
Ens va sorprendre veure com la Piazza del Campo es va anar omplint, tot i ser un “entrenament”, i ja va costar agafar un bon lloc prop de la pista per poder veure passar els cavalls de prop i fer unes bones fotos.
La sortida és molt original i marca molt el desenvolupament del Palio. Nou cavalls estan darrere d’una corda, que va de costat a costat de la pista, molt a prop d’una corba, mentre que el desè, el rincorsa, serà de fet el que decidirà el moment de la sortida. Aquest situat uns metres per darrere, té al davant una segona corda, que no arriba fins al final, ja que queda un espai obert a la part exterior de la pista. Quan el rincorsa sobrepassa aquesta segona corda el mossiere, responsable de la sortida, abaixarà la primera corda i els nou cavalls podran iniciar la cursa. El rincorsa va llançat, però tampoc molt i haurà de remuntar.
En les proves, en primer lloc es tracta que el genet s’acostumi al cavall, i el cavall al genet, ja que, excepte en casos especials, és la primera vegada que prenen contacte un amb l’altre sobre la pista. Pel que fa a la qüestió tàctica, sembla com si sobretot treballessin la sortida i després el fet d’anar adaptant-se a la pista. Quan uns quants, al galop, han agafat un cert avantatge, els altres simplement es limiten a trotar suau per la pista fins a completar les tres voltes.
Posteriorment, en acabar cada prova, cavall i genet tornen, acompanyats pels seus contradaioli més fervorosos, cap al local de la contrada. En una ocasió vam seguir als de Tartuca i vam anar fins al carrer on tenen l’estable (barrat el pas per poder acostar-s’hi això sí) i vam veure com els seus cuidadors el passejaven per relaxar-lo, el rentaven i el posaven a punt per a la següent prova.
Abans d’això, i també després, vam poder passejar per Siena, ciutat que és un autèntic trencacames, amb pujades i baixades, veient per tot arreu les banderes corresponents a les contrades, i també pels carrers els simpatitzants amb els seus mocadors, i sovint barrejats uns amb els altres. També vam veure les places on ja tenien les taules preparades per als dinars i sopars populars, i sobretot per al sopar del dia abans del Palio.
Vam veure també un parell de situacions ben curioses i semblants. Una va ser quan passàvem per la contrada d’Oca, on, mentre estaven esperant per fer un dinar, hi havia un nens que estaven simulant el Palio corrent al voltant dels arbres. Una altra a l’església de San Domenico, on vam veure com un frare estava fent de mossiere en una cursa pel voltant del Claustre i amb nens d’uns deu anys, com a molt, fent la sortida de la mateixa manera com es fa al Palio. Com ja he dit ho viuen des de ben petits…
BENEDICCIÓ… i SUSPENSIÓ
El mateix dia de la cursa, després de la provaccia (última prova d’entrenament de les 9 del matí), és el moment en què cada contrada dona definitivament el nom del seu fantino. I després arriba la benedicció del cavall, que es fa de forma molt solemne a les 15 hores, a l’església de cada contrada, rebent la consigna de “vai i torna vincitore”.
Mentre dinàvem, i com feia quasi tothom, anàvem mirant les previsions del temps, que no eren bones. Estàvem a la contrada de Tartuca, mentre van començar a caure gotes i a poc a poc va anar augmentant la intensitat, i finalment va arribar el que ningú volia, i que era el mateix que havia passat l’any anterior, tant al juliol com a l’agost. No va ploure molta estona, però va ser suficient perquè els responsables del Palio, consideressin que la pista no estaria bé i van posar la bandera verda que, de forma ben curiosa, és la que indica la suspensió del Palio, almenys fins a l’endemà.
LA DESFILADA
L’endemà, el dijous dia 3, la cosa també estava dubtosa, van anar apareixent molts núvols, però finalment, a la tarda des de les diferents contrades els seus seguicis històrics, amb el timbaler davant seguit de la parella d’abanderats i més membres uniformats amb vestits d’època, es van anar dirigint cap a la Piazza del Duomo. Allà, davant la imponent catedral, van anar fent, una contrada rere l’altra, les seves exhibicions malabars, acabades amb l’intercanvi de les seves banderes llançades a l’aire.
Després d’això tocava anar ja cap a la Piazza del Campo, per viure el Palio. Vam poder entrar-hi a les 17:30, una mica més de dues hores abans de la sortida, agafant lloc ben a prop de la sortida. A poc a poc es va anar omplint tota la plaça, que, com sempre, va quedar totalment atapeïda.
De seguida va començar el corteo historico, la desfilada de les contrades, incloses les que no participaven i també les sis que van ser suprimides al segle XVIII, que són Ós, Lleó, Vípera, Spadaforte, Roure i Gall. La desfilada va acabar amb una carrossa arrossegada per bous que portava el Drapellone, el premi per al guanyador, que van dipositar en una balconada al costat d’on se situarien les autoritats. S’ha de dir que l’autor del Drapellone és un membre de les set contrades que no participen, igual que també ho són els responsables de la cursa, inclòs el mossiere.
La plaça, en certa manera, és semblant a un estadi, un velòdrom o un hipòdrom, però amb diferències notables. Un estadi té dues corbes, que en el cas de pista coberta en atletisme, així com en els velòdroms estan peraltades. Aquí n’hi ha quatre, dues de molt tancades i sense peraltar, que és on solen caure els cavalls. Un altra és que un estadi o un hipòdrom és pla i en canvi aquesta plaça que té forma de petxina, presenta forts desnivells.
Finalment un altre aspecte diferencial és que al Palio el gir s’efectua al revés de com es fa habitualment en aquestes altres instal·lacions. És en el sentit del rellotge, o girant cap a la dreta, mentre que en les altres es gira cap a l’esquerra.
TENSIÓ
La sortida, que ja he comentat com es realitza, és la mossa i té lloc en una cantonada de la Piazza del Campo. Ens vam situar molt a prop i és un moment clau en el desenvolupament del Palio.
Els cavalls surten del Palazzo Público i es dirigeixen cap a la sortida. Allà van passejant, fent voltes un darrere l’altre, tot esperant que els cridin per ordre. Aquest és un dels fets destacats del Palio, que pot fer anar malament les tàctiques previstes, perquè no se sap l’ordre de col·locació a la mossa fins que els cavalls estan prop del punt de sortida. És un dels moments més esperats, perquè hi ha posicions millors i posicions que ningú vol.
El silenci era impressionant quan s’esperava saber en quina posició sortiria cada contrada… i els crits posteriors d’alegria o de desencís també eren impactants. Per exemple els de Lupa no van estar massa contents en haver d’estar a la corda amb el número 1, i tampoc els de Tartuca situats a l’exterior amb el número 9. Enmig quedaren situats Selva, Bruco, Chicocciola, Oca, Istrice, Pantera i Drago… i darrere com a ‘rincorsa’ Valdimontone.
Cal dir que entre els genets (fantini), que la majoria tenen sobrenom, n’hi havia uns quants que ja havien tastat el sabor del triomf. Sobretot Giovanni Atenzi “Tittia”, genet d’Oca, que tenia 10 victòries, i també Jonatan Bartoletti “Scompliglio” (Bruco) amb 5 victòries i Carlo Sanna “Brigante” (Tartuca) i “Gingillo” (Chicocciola) amb 3 cada un.
L’ESPERA
El mossiere té una feina molt complicada i s’ha de carregar de paciència per no perdre els papers. Ni els cavalls, ni sobretot els fantini, estan molt tranquils. Els genets intenten molestar a un rival directe, o també a un que ho sigui d’una contrada amiga.
Així, va haver d’anar cridant l’atenció repetidament perquè se situessin bé. Estaven nerviosos Lupa i Selva (llocs 1 i 2) i el segon va fer una sortida nul·la, cosa que tothom sap, perquè sona un tret i els cavalls han de fer una volta per tornar a iniciar tot el procés de la mossa.
La cosa es va allargant. Primer tothom està en silenci, però quan van passant els minuts n’hi ha del públic i dels balcons que comencen a cridar als genets, i també es diuen coses, aparentment no massa afectuoses, entre ells.
Així la sortida va haver d’esperar 25 minuts, i això no és molt perquè en el Palio anterior havien estat 45 i en alguna ocasió s’ha arribat a una hora.
UN MINUT I ESCAIG DE VERTIGEN
Finalment, Valdimontone va aprofitar un moment de descuit de Tartuca, immers en una picabaralla amb Drago, per arrencar, i el mossiere va abaixar el canape (la corda) i el silenci es va trencar, sent substituït per una gran cridòria.
Oca de seguida es va posar al davant, lluitant amb Selva de forma aferrissada, i ja va entrar per davant a la primera corba i va fer el primer pas per l’arribada de forma destacada i sense que ningú l’inquietés. S’ha de dir que on havíem dinat, el propietari, que era d’Istrice, ja ens va dir que veia com a favorit a Oca, que anava una mica de tapat.
Per darrere seu a la primera corba de San Martino, la més perillosa amb un angle de 90 graus i sortint en baixada, i que compta amb molta protecció per evitar les lesions (o fins i tot la mort) dels cavalls o els genets, ja va caure Lupa, en lluita per agafar bona posició.
Valdimontone, que havia sortit rincorsa, va fer una sortida també sensacional ficant-se de seguida per dintre i anava tercer al primer pas per la línia d’arribada.
A la segona passada per la corba de San Martino van caure Tartuca i Drago, que lluitaven per la cinquena posició. Mentrestant Oca continuava la seva cavalcada majestuosa sense que ningú se li acostés.
A l’altra corba perillosa la del Casato (tot i que en aquest cas hi arriben en pujada i, per tant, no tan ràpid) va caure Chiocciola, quan anava cinquè. A la tercera passada per San Martino van caure Selva, que anava en segon lloc, i Istrice.
Només quedaven quatre genets a sobre dels seus cavalls, i amb el cavall de Selva continuant sense genet. I és que el triomf pot ser per a un cavall scosso (sense genet), cosa que ha passat sovint, com a l’agost del 2023, i a l’agost del 2019.
Però en aquesta ocasió Oca va continuar al davant i després de 1 minuts i 14 segons va arribar a la línia d’arribada, sonant el tret que proclama guanyadora a aquesta contrada.
Darrera d’Oca, van arribar Bruco, Selva (scosso), Valdimontone i Pantera. Els tres que havien mostrat més alegria en la Tratta (Tartuca, Lupa i Chiocciola) s’havien quedat pel camí. De tota manera s’ha de dir clarament que aquí això de ser segon o tercer, no té en absolut cap premi, com a moltes altres competicions en que pugen al podi. Aquí l’únic guardó és per al primer.
Abans del tret que va assenyalar el triomf d’Oca, ja va haver-hi molts simpatitzants que van saltar a la pista i es van tirar damunt del cavall i del genet per felicitar-lo.
Una altra bona colla es van dedicar a anar a recollir el Drapellone, el premi del Palio, enfilant-se per les grades fins a arribar a on estava dipositat, en el segon balcó de davant de la sortida, per recollir-lo junt amb el capità Duccio Cottini. Res de lliuraments solemnes!
El vídeo de la cursa:
EL VERTIGEN CONTINUA A L’ESGLÉSIA
De seguida tots els simpatitzants d’Oca que envoltaven al cavall, van carregar a l’espatlla al fantino i es van dirigir a la sortida de la plaça per anar cap a l’església de Provenzano, situada a tres-cents metres. Abans de sortir de la plaça per la corba de San Martino, el punt d’atenció era el cavall Diodoro, un imponent cavall mestís angloàrab, que debutava en el Palio. Les mostres d’alegria, amb la gent saltant, rient, plorant, abraçant-se, eren incontenibles, i nosaltres, allà al mig rebent empentes, ho vam viure de ple.
En arribar a l’església tothom qui va poder, entre ells nosaltres, va entrar. Els càntics i l’himne de la contrada es van anar succeint, enmig de les abraçades que s’anaven fent, homes i dones, des dels avis i les iaies, fins als més joves, i fins i tot amb algun bebè pel allà mig. En aquesta ocasió el cavall es va quedar fora, molt ben cuidat i admirat per tothom. Va entrar també a l’església, pujat a l’esquena d’un simpatitzant, el fantino Giovanni Atzeni, Tittia, molt emocionat i no cal dir que rebent les felicitacions de tothom.
Títtia afegia aquesta victòria a les deu que ja tenia en el que era el seu 40è palio. La primera havia estat el juliol 2007, quan tenia només 22 anys, també amb Oca, i després les altres fins amb sis contrades diferents. Perquè el fantino és com un mercenari, al servei del qui li paga més i canvia fàcilment d’una contrada a una altra. S’ha de dir que Tittia és cuidador de cavalls i va muntar Diodoro, que és un dels cavalls que ell entrenava, cosa que, de ben segur, havia portar a Oca a fitxar-lo com a fantino.
S’havia acabat el Palio, i a partir d’aquell moment, amb la majoria decebuts pel resultat, a Siena tothom ja va començar a pensar en el d’agost. Bé tothom no, els d’Oca van celebrar com calia la seva 67a victòria, però després ja van poder descansar, mirant-s’ho des de fora, perquè estaven entre les que no competien. A l’agost el el triomf va ser per a Valdimontone amb el cavall Anda e Bola i amb Giuseppe Zedde de fantino.
Per aquest Palio del juliol del 2026,Tittia tornarà a muntar a Diodoro, però competint per la contrada d’Àquila, amb un repte molt seriós, ja que aquesta contrada fa trenta-tres anys que va obtenir la seva última victòria. Serà una de les contrades favorites per a la cursa del dijous, i junt amb Onda (que té el cavall guanyador a l’agost passat) i Oca, les que van sortir més contentes de la Tratta… però això ja es va veure l’any passat que no és garantia de guanyar. L’emoció està servida…
GALERIA DE FOTOS (Empar Tomàs)
