Sostres comarcals: Serra de Tramuntana Les rutes pels cims més alts de cada comarca dels Països Catalans

En Marc Vives Solé s’ha proposat descobrir a fons els Països Catalans. Per fer-ho realitzarà un curiós repte: ascendir tots els sostres comarcals del país. Sense cap mena de pressa, amb la intenció de gaudir i fer gaudir del territori. A La Fosbury anirem publicant les excursions que vagi escrivint al seu blog. Us animeu a fer-les?

El primer dels sostres comarcals que fem a Mallorca és el més alt i icònic de l’illa: el Puig Major, sostre de la comarca de Serra de Tramuntana i també de Mallorca, amb 1.436 metres sobre el nivell del mar. Aquest cim té una curiositat afegida: està coronat per unes instal·lacions militars i no es pot accedir al cim real. Donat que és gairebé impossible que et donin una acreditació per accedir-hi per una pista asfaltada per on circulen els militars, vam cercar una ruta alternativa carenejant la Serra de Na Rius per arribar a un segon cim a pocs metres del sostre, coronat per un vèrtex geodèsic.

La Serra de Tramuntana és una serralada càrstica, molt rocosa i escarpada que forma un balcó excepcional sobre el mar Mediterrani, formant una infinitat de sortints i petites cales gairebé inaccessibles per als humans. De manera que, si volíem fer aquest cim, ens tocava suar de valent i grimpar una miqueta. Per sort el dia ens acompanyava: sol radiant i pràcticament sense vent, que ens hauria complicat l’ascensió, sobretot a les carenes.

Powered by Wikiloc

L’excursió parteix de la Plataforma des Funicular. En un revolt de la carretera MA 2141 direcció a Sa Calobra on hi podem deixar el cotxe. Cal tenir en compte que la Serra de Tramuntana és principalment de propietat privada. L’única ruta marcada oficialment és el GR que creua la Serra de punta a punta. Per tant, per qualsevol altra ruta que s’hi vulgui fer caldrà confiar en les fites i els tracks. Per sort, en el nostre cas, el camí es fa força evident, hem d’arribar al cim i sovint veurem que únicament hi ha una sola possibilitat per a fer-ho.

Iniciem l’ascensió darrere la plataforma del funicular, d’on surt l’anomenat camí dels Binis (els noms de les propietats que creuarem). És un camí trepitjat i fitat, fàcil de seguir entre vegetació arbustiva que ascendeix fins al Porxo Esbucat, un altiplà que serà el punt on la ruta es torna circular.

En aquest punt, cal deixar el camí i dirigir-se a mà esquerra, en direcció al primer esglaó de roques que haurem de superar. La ruta d’avui va d’això: anar superant diversos esglaons de roques, mitjançant grimpades, que cada vegada augmenten de dificultat. A partir d’aquí el camí comença a enfilar-se més. Les fites no abunden, però si ens hi fixem bé les podem anar seguint. Hi ha camins més trepitjats i avancem de manera poc còmoda entre Càrritx i Arguelagues. En cas de dubte cal dirigir-se cap al següent escaló de roques. Allà trobarem la primera grimpada del dia. Te bones mans i la vegetació abundant facilita el pas. És una grimpada molt senzilla i sense dificultat aèria.

Un cop superat el segon escaló (el primer amb certa entitat) tornem a un paratge arbustiu i feixuc. Trobem una altra vegada un camí fitat que ens dirigeix costa amunt fins a un mur de pedra seca que ressegueix la carena.

Finalment trobem el mur de pedra seca que caldrà seguir fins als rocams que veiem a la part superior esquerra

Un cop arribem al mur de pedra seca ens hi enfilem i avancem per sobre d’ell, ja que és més senzill. A l’alçada del rocam que veiem a la part superior esquerra de la fotografia el deixem i seguim avançant per sota del tercer gran escaló de pedres. Aquest flanqueig també està marcat en fites. En tot cas, cal avançar pel lloc més còmode possible fins a cercar una escletxa en el mur de pedres per superar el tercer escaló.

És impossible no parar de girar-se i contemplar les fabuloses vistes del que anem deixant enrere

Finalment arribem al tercer escaló. Aquesta grimpada ja té certa dificultat i és més llarga que les anteriors. A la meitat, hi ha un tram sense vegetació força enfilat i que no té tantes bones mans, ja que la pedra és més llisa. Cal anar una mica en compte, malgrat que la dificultat no és molt elevada. Si no estem acostumats a l’escalada o les altures ens fan respecte, el cap ens pot jugar una mala passada. Amb decisió i cap amunt, que no n’hi ha per tant!

A les grimpades anirem trobant fites. El camí també s’intueix molt. Normalment hi ha una única sortida senzilla de la xemeneia. En aquest cas es veu clarament a dalt i a l’esquerra de la fotografia

L’esforç ha merescut la pena, les vistes cada cop són més espectaculars. Ja veiem el cim. I la carena cap a on ens haurem de dirigir. Ens faltarà superar el darrere esperó de roques, el quart i més complicat, per un pas equipat amb cordes: el Pas de Sa Pomera Borda, som-hi!

Una vegada arribem a la carena caldrà seguir-la sense perdre alçada fins trobar el Pas de Sa Pomera Borda. A la dreta del Pic veiem la Coma Fosca, la tartera per la qual farem el descens. És una tartera artificial en la seva part alta provocada per tot el runam i pedregar de la construcció de la base i carretera militar del Puig Major.

Carenejant se’ns obren les vistes de la zona oest de la Serra i l’altiplà on hi ha els embassaments. Poques paraules podem dir. Superat un petit coll per la carena ja veiem l’escletxa que supera l’esperó gairebé inexpugnable: el Pas de Sa Pomera Borda. Apropem-nos-hi!

Apreciem al fons l’escletxa per on superarem aquest esperó de roques, el quart del dia. Després caldrà resseguir pel circ ben enfilat que mena al collet molt a prop de la carena a dalt a la dreta de la fotografia.

Ja som al Pas i l’observem de prop. Es tracta d’una escletxa molt estreta i vertical. A la meitat hi ha un tronc d’una pomera borda, que ens facilitarà molt l’ascens. Trobem una corda blava a la seva part inferior i una altra de negra a la part superior que ens ajudarà, i molt, a superar-lo.

En sortir del Pas ve probablement la part més difícil i “perillosa” de l’ascensió. Un circ molt vertical que s’enfila per una xemeneia fins a un coll a la part superior. La primera part de la grimpada és força senzilla amb l’ajuda de la vegetació. La part final, però, se suma un terreny més rocós i mans menys dolentes amb l’alçada guanyada. Cal ser decidit i tirar amunt! Per la dreta hi ha una via de pedra llisa, però amb un ferro que ens permet anar pujant agafats d’ell. Tot i que sembli més complicat és la part més factible, ja que per altres cantons l’ascensió és totalment vertical i sense corda.

Sortint de la xemeneia, la part més delicada de l’ascensió

Un cop a dalt només cal resseguir la carena fins al cim. Respirem alleujats, el més dur ja ha passat!

Vistes des del cim més alt de la Serra de Tramuntana cap a Sa Calobra i es Morro de la Vaca tot carenejant

Vistes cap a Sa Calobra i es Morro de la Vaca tot carenejant

Finalment, coronem el sostre de Mallorca, el cim accessible del Puig Major, resseguint la carena de la Serra de Na Rius. Ens fem la foto de rigor i les panoràmiques 360º. Tenim vista d’ocell de pràcticament tota l’illa: quin dia més brutal!

El Puig Major, el cim més alt de Mallorca i de la Serra de Tramuntana

El Puig Major, el cim més alt de Mallorca i de la Serra de Tramuntana

Iniciem el descens. Cal carenejar 10 minuts més en baixada fins a arribar a la plataforma de ciment que es veu a la fotografia del cim. Caldrà fer la volta al cim per la carretera militar fins a prendre la tartera de la Coma Fosca. No vam veure cap militar, però just en arribar-hi va aparèixer un 4×4. Li vam comentar que anàvem a agafar el camí de baixada i ens va deixar continuar sense problemes. Imagino que cada persona et pot dir alguna cosa o altra. En el nostre cas, vam tenir sort.

En una corba de 180 graus deixem la carretera i ens introduïm a la tartera. Cal accedir-hi pel cantó dret i anar amb compte, ja que el pendent és molt pronunciat. Un cop som dins únicament caldrà davallar-hi mantenint l’equilibri i gaudint de les derrapades que podem fer. En pocs minuts descendim molts metres. Vigilem de deixar-nos una distància de seguretat entre nosaltres per les pedres.

A la part mitja ja comença a aparèixer tímidament la vegetació de màquia i el terreny es torna una mica més estable. Cal seguir el camí fitat tartera avall fins una pineda que es veu al fons de tot. Nosaltres vam voler escurçar fent una mica camp a través sense perdre tanta alçada, però no va ser bona decisió, ja que el terreny és molt desagradable per avançar. Així que el millor és anar tartera avall sempre pel camí més evident.

Ens dirigim sempre en direcció a la pineda del fons de la vall

Un cop a la pineda, el camí perd desnivell i desemboca a un altre camí força ample que creua un pla: és el camí dels Binis. Només caldrà agafar aquest camí a mà dreta en pujada per arribar una altra vegada al Porxo Esbucat. La pujada és suau i s’agraeix després del descens tan agressiu per la tartera. A mig camí creuarem una porta d’entrada al terreny.

Una vegada som al coll, només cal descendir pel mateix camí per on hem pujat fins arribar al cotxe.

Quina ruta més agraïda! Té de tot: dificultat tècnica, bones vistes, diversió per la tartera… i l’orgull d’haver coronat el sostre de Mallorca a la Serra de Tramuntana. A més a més, tenim la Cala de Sa Calobra a 15 minuts en cotxe baixant per una de les carreteres més escèniques dels Països Catalans, pel famós Nus de Sa Corbata. De fet és on dinarem i farem una capbussada, al Torrent des Pareis, un dels espais més emblemàtics de l’illa.

Finalment indicar que aquesta ruta pot ser complicada, sobretot si no ets del territori. És important informar-se bé de la ruta i de la seva dificultat tècnica.

Voleu conèixer altres sostres comarcals dels Països Catalans?

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!