UFC 229: La coronació definitiva del nou rei Una batalla campal lamentable marca el combat entre Khabib i McGregor

Començar la main card amb la promo narrada per John Malkovich ja va fer formiguejar el cos de tots els fans de les arts marcials mixtes. Pell de gallina amb la narrativa i el discurs, com només els americans saben promocionar l’espectacle. El que va venir després no va quedar-se enrere. Emoció, victòries èpiques d’últim segon, mans trencades, una demolició i una batalla campal. No va faltar res de res. Ho analitzem.

La versatilitat de la mare. Michelle Waterson vs Felice Herrig

El combat entre la Felice Herrig i la Michelle Waterson va enfrontar dos estils d’striking molt diferenciables. La brutalitat i contundència del Muay Thai de Herrig, contra la rapidesa i precisió del karate de Waterson. Els cops de peu eren la principal arma de les dues atletes, fins que Herrig va començar a imposar la seva superioritat física tancant el clinch i cansant a Waterson al final del primer assalt. Així va començar el segon període, però el que no esperava Herrig és que Waterson als dos minuts connectaria un colze sortint del clinch que li va permetre abocar-la a terra i dominar-la fins exhaurir els cinc minuts reglamentaris.

Espectacular control sobre el terra. Al tercer i últim round, Waterson va saber gestionar l’avantatge que havia cultivat durant els dos assalts anteriors, primer defensant activament una mala posició a terra, després perseguint el take down que li donés els punts finals per vèncer el combat, mantenint la distància necessària amb l’alta flexibilitat de les seves extremitats inferiors i castigant a una Herrig que ja perseguia la victòria desesperadament.

Gran combat per a Michelle Waterson, que demostra estar preparada per un assalt al títol, una gran versatilitat i una capacitat de reacció davant qualsevol situació que se li plantegi a l’octàgon que no li havíem apreciat fins ara. Ella vol ser la primera campiona de l’UFC que alhora és mare. Sembla que porta el camí adequat per aconseguir-ho.


Strawweight | Michelle Waterson | def | Felice Herrig | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00

El cor de la bèstia. Derrick Lewis vs Alexander Volkov

Després del combat de pesos més lleugers que es pot veure dins l’octàgon, vam passar a una batalla entre dos gegants amb físics completament divergents. Derrick Lewis és un vedell afroamericà de més de cent vint quilograms, mentre que Alexander Volkov és una torre eslava de dos-cents vuit centímetres.

Derrick Lewis va patir una lesió d’esquena mesos enrere que el tenia força limitat. No va poder entrenar correctament i ja havia advertit que en tenia per un assalt. No és la millor situació per enfrontar-se a un rus llarguíssim que aplica un gran volum de cops i que et va enfonsant mitjançant les dues columnes que té per cames i un terrible i sec directe d’esquerres. Així, els dos primers assalts van ser clarament per Volkov, que va anar connectant cops i cansant a la Black Beast, que aguantava com podia i intentava infructuosos take downs i sobrevivia entre petites batzegades de voluntat i una gran mandíbula. Així vam arribar al tercer. Durant el temps mort, l’entrenador de Derrick Lewis va deixar-li clar “anem dos avall, només ens queda acabar amb ell, no tenim res a perdre”.

En Lewis semblava una ànima en pena per l’octàgon. Trontollava i semblava que es desmaiaria de cansament en qualsevol moment. Però en realitat, el que estava era reservant les últimes gotes del seu dipòsit. Quan quedàven només vint segons pel final del combat i quan ja semblava que tot estava decidit, en Lewis va demostrar que té un cor que no li cap dins l’immens cos que té. Explosió repentina, un fort cop d’esquerra al pit de Volkov per desestabilitzar-lo i un directe marca de la casa a la mandíbula del rus que va enviar el seu cervell directe a recuperar l’Sputnik. Un cop a terra, tota la fúria del de Houston sobre el rostre del rus, que l’àrbitre va saber aturar abans que transformes el seu cap en una sopa borscht. Explosió a l’estadi, Volkov inconscient i Lewis estirat sobre la lona sense respiració. Quin cor, quina finalització! D’aquells combats que fan afició!

En Derrick queda posicionat per un title shot quan estigui recuperat dels seu problemes físics. A més, si ja era un dels preferits dels fans pel seu carisme i sentit de l’humor (el seu instagram és un fart de riure i com exemple, durant l’entrevista sobre l’octàgon es va treure els pantalons tot dient que tenia “the balls hot”), després d’aquesta èpica victòria, l’UFC té una nova cara que promocionar abastament. Veurem fins on arriba el cor de la bèstia!

Heavyweight | Derrick Lewis | def | Alexander Volkov | KO (Punches) | 3 | 4:45

El domini de l’atleta. Ovince Saint-Preux vs. Dominick Reyes

Dominick Reyes arribava a aquest combat amb la consideració de promesa de gran nivell. Imbatut, confiat i dient que és el millor atleta de la categoria del semi pesat. La companyia li havia preparat un combat complicat contra Saint-Preux dins la vetllada més important de l’any perquè demostrés davant el món si podia complir les seves promeses. Durant tot el combat va demostrar que està preparat i que el seu ritme de competició és altíssim. Combinacions contínues durant el primer assalt i mig i un bon domini dels riscos davant la potència de Saint-Preux. En tot moment va controlar l’enfrontament i la decisió va ser unànime. Fins i tot va apagar les llums de l’OSP just quan sonava la campana final.

Ovince Saint-Preux va demostrar que té un gran cor i que no se’l pot menystenir de cap manera, doncs va aguantar el tipus i va ser capaç d’arribar a la decisió final tot i rebre força càstig. A l’altra cantonada, un nou candidat al títol dels semi pesats. Una divisió que necessita moviment amb en Jon Jones finalitzant la seva suspensió i en DC Cormier més pendent dels pesos pesants. Veurem que planeja l’UFC amb aquesta nova cara que té pinta de donar molta guerra en els propers anys.

Light heavyweight | Dominick Reyes | def | Ovince Saint-Preux | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00

Tornar a ser. Tony Ferguson vs. Anthony Pettis

Si no fos per una inesperada lesió de genoll que va patir dos dies abans d’enfrontar-se amb en Nurmagomedov, potser Tony Ferguson hauria encapçalat aquesta vetllada amb en Conor (si hagués vençut a en Khabib, evidentment). Lligaments creuats i una operació complicada que semblava que l’allunyava dels octàgons per temps indefinit. Però en Tony Ferguson no és una persona normal. En Tony Ferguson és un freak. És un personatge que es crea el seu propi camí i que no fa cas a ningú. El dia després de sortir de l’hospital ja tornava a aixecar peses. Només sis mesos més tard tornava a ser dins l’octàgon…. i no amb un combat per escalfar motors. Un enfrontament contra tot un campió com Anthony Pettis. Dos lluitadors especials i sobretot, dos guerrers creatius i espectaculars. De cap manera van decebre.

Des de l’inici, la clàssica pressió del Cucuy. Tony Ferguson no es cansa mai, només avança, pressiona i pot atacar-te de qualsevol manera que imaginis. Es diu que és capaç d’entrenar sense descans durant sis hores seguides. Brutal. Anthony Pettis no es va quedar enrere i van intercanviar espectaculars cops durant els primers cinc minuts amb Ferguson, però la pressió i el fet d’haver de retrocedir contínuament, van donar sensació de domini per part d’en Tony.

Però a l’inici del segon assalt, només passats deu segons, en Pettis va connectar un directe de dretes devastador que va fer caure Ferguson. Es va recuperar ràpidament i anant enrere fins i tot va donar un cop de colze al front de l’Anthony que li va obrir una gran ferida, però Pettis ja era sobre seu per un segon directe que el va fer caure a terra.

Pettis es va abraonar sobre Ferguson, que en una de les seves especialitats es va defensar des de la guarda baixa. En aquest punt el combat es va transformar en un bany de sang. Pettis sagnava per la cella i Ferguson per la boca i tots dos estaven abraçats a terra lluitant en un mar vermell. Pettis fins i tot va treure la llengua, com si estigués gaudint feliç d’aquella situació. En Ferguson va acabar el període amb un gran somriure mirant Pettis. Gent d’una altra pasta, no ho oblidem mai.

Tots estàvem disposats a gaudir d’un tercer i definitiu assalt… però el directe de dretes de l’Anthony va ser tant fort que s’havia trencat la mà. Per seguretat, la seva cantonada va decidir abandonar el combat.

Aquí el Cucuy es va trencar. De genolls a terra, plorant, rient… mil emocions fluint en la joia de la victòria només sis mesos després de la seva lesió. Tornant a ser el guerrer devot que ha sigut sempre i oferint un increïble espectacle junt amb en Pettis. Ara se li ha d’oferir el que es mereix després d’onze victòries consecutives: o un combat pel títol contra en Khabib o un gran combat contra McGregor.

Lightweight | Tony Ferguson | def | Anthony Pettis | TKO (Corner stoppage) | 2 | 5:00

Ara ja només hi ha un rei. Khabib Nurmagomedov vs. Conor McGregor


Home sweet home, baby” clamava en Conor quan sortia del túnel de vestuaris embolcallat amb la seva estimada An Bhratach Náisiúnta (la tricolor irlandesa). L’estadi dempeus i el verd, blanc i taronja a totes bandes. Aixecada de punys just abans d’entrar a la gàbia i tot electritzat amb la tornada de la súper estrella. Canvi de colors i al pavelló sona una cançó pop russa. En Khabib camina amb el papakha al cap i encomanant-se a Al·là amb les mans davant la cara. S’encamina al combat més important de la seva vida i ho fa ple de confiança. La que dona no haver perdut mai. Ni un sol round. Un cop tancada la gàbia ja només quedava saber qui seria el veritable campió dels pesos lleugers.

Fins aquí va durar l’emoció. El combat va seguir un guió que hem vist d’altres vegades. El text que sempre escriu Khabib amb mà de ferro. Tot i fer unes primeres defenses prometedores d’en Conor i no rebre un càstig massa sever a terra durant els primers assalts, en cap moment del combat un va tenir la sensació que l’irlandès fos capaç de fer res interessant contra Khabib. Hi van haver uns instants durant el tercer, que en Nurmagomedov va mantenir la lluita alçada (no sabem molt bé perquè) i on en Conor va connectar alguns cops, però res important. De fet, el cop de puny més potent de la vetllada el va engaltar el rus al segon assalt.

Poca història durant el combat. Domini absolut d’en Nurmagomedov. Al quart round van tornar a anar a terra. Allà en Khabib va castigar una mica més a en Conor i aquest li va donar l’esquena, cometent un error fatal que el va portar a ser sotmès ràpidament pel de Daguestan, que amb una estrangulació el va obligar a fer el tap out.

Fi del combat. Inici de la guerra. Pocs segons després de vèncer a McGregor i cridar-li uns quants improperis mentre encara es recuperava a terra, Dillon Danis, membre de l’equip de l’irlandès, va insultar a en Khabib des de fora la gàbia. Aquí, amics meus, és on va esclatar l’escàndol.

En Khabib va sentir els insults, es va girar, va tirar el bocal contra la xarxa de la gàbia i sense pensar-s’ho ni mig segon, va saltar per atacar directament tot l’equip de McGregor. Pocs instants després, enmig d’un gran aldarull dins la gàbia, amb tota la seguretat pendent del que succeïa amb en Khabib, un company del de Daguestan, saltava per una altra banda i donava uns cops de puny per l’esquena a l’irlandès, encara convalescent i destruït per la clara derrota.

Caos i molt mala imatge per a l’esport en una de les nits més mediàtiques de l’UFC. Un cop van aconseguir que McGregor sortís del mig i amb la batussa general controlada, en Khabib reclamava a crits que algú li donés el seu cinturó. Dana White, president de la companyia, va dir-li que no podia fer-ho, perquè si ho feia, corria el risc que tot l’estadi comencés a tirar objectes dins la gàbia. Després d’uns moments d’insistència del rus i amb l’ajuda dels seus companys d’equip Luke Rockhold i DC Cormier, van aconseguir que Khabib també sortís de l’octàgon enmig d’un mar de membres de la seguretat i una gran xiulada. Espectacle lamentable.

Tornant al combat, el rus ha demostrat finalment que ell és el millor lluitador de la divisió. La victòria aclaparadora sobre en Conor el catapulta a l’Olimp de les Arts Marcials Mixtes. Ja no hi ha dubte, ara només hi ha un rei i aquest va lluitar amb óssos, viu amb els seus pares i prové d’una república de les muntanyes del Caucas.

La dura derrota de Conor McGregor

A veure com reacciona l’UFC amb tots els fets extraesportius, però el que no podrà negar ningú, és que el dissabte un home va ser decapitat i l’altre va coronar-se. Pel que fa a la situació de McGregor, la seva derrota no és d’una gravetat insalvable. Probablement se sentirà frustrat i li costarà uns dies recuperar els ànims. La derrota no va ser suau.

Però en cas que ell hagi tornat per l’amor al combat, només té trenta anys i té temps de sobra per seguir fent història. Molts combats se li poden plantejar: Ferguson, Pettis, David Lee, Barboza, Gaethje… Molta gent interessant i interessada. De fet, ell ja ha demanat un rematch amb en Nurmagomedov.

A títol personal, us diré que a mi em semblaria molt injust que se li oferís un combat de seguida pel títol. No ha defensat mai el seu cinturó i la derrota va ser prou evident com per no necessitar un aclariment. Quan va perdre amb Nate Díaz, aquell era un combat fora de competició i que no va poder preparar. En aquest cas, per respecte a un divisió carregada de talent, hauria de posar-se a la cua i guanyar-se una altre vegada l’opció de lluitar pel cinturó. Però és la gallina dels ous d’or i no seria la primera vegada que rep un tracte de favor per part de l’UFC…

Lightweight | Khabib Nurmagomedov | def | Conor McGregor | Submission (Neck crank) | 4 | 3:03

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!