Som esportistes, no màquines Article d'opinió publicat originalment al Diari Jornada

Una de cada tres persones practica esport a Catalunya, segons l’Institut Nacional d’Estadística, però només una de cada 20.000 arriba a fer-ho de manera professional. L’esport d’elit implica una dedicació gairebé completa de temps i energia i un treball de capacitats físiques i psicològiques molt diverses, però no totes es treballen igual.

Les federacions esportives i els tècnics dissenyen plans d’entrenament per acompanyar les atletes al llarg de la seva carrera esportiva, obtenir-ne el millor rendiment i, consegüentment, els millors resultats. Ara bé, amb la cerca de l’excel·lència esportiva moltes vegades es perd de vista la formació personal. Hi ha certes actituds implícites en el món de la competició, com la rivalitat, l’individualisme i, fins i tot, l’agressivitat, que poden arribar a ser contraproduents si no es compensen amb un treball basat en el respecte, l’esportivitat i el suport mutu entre companyes. La poca importància que es dona a la formació alternativa a l’entrenament en el pla de la consciència emocional, la intel·ligència interpersonal, les habilitats comunicatives, etc., acaba creant, en lloc d’esportistes, màquines d’aconseguir marques, sumar punts o anotar gols.

Si les federacions i entrenadores no revisen les estratègies en la gestió esportiva seguiran tenint robots capaços de competir al més alt nivell però incapaços d’interactuar amb noves realitats. Els objectius, llavors, no crec que es puguin mesurar amb un cronòmetre o un llibre de puntuacions.

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!