Tu somriu Reflexions poc esportives d'un periodista confinat

Tu somriu!

Aquesta, així, és una ordre exhortativa, que sempre m’ha semblat una mala idea.

El somriure és, potser, l’acte de sobirania personal més primari que hi ha. Quan una criatura no sembla respondre a res, de tant petita, el seu somriure ens complau. Quan és sincer, el benestar o el gaudi d’un moment, el somriure és automàtic. El somriure és un acte sincer, que si es força fa ganyota i queda malament. Un somriure és més poderós que el riure, igual de potent que donar les gràcies i fins i tot pot tenir significats plurals: més sorneguer, com d’autodefensa, correspost o simplement desvagat.

Entrem a la tercera setmana de tancament i reclusió i sincerament costa emetre amb sinceritat un somriure. La situació derivada de la crisi sanitària del COVID-19 ens ha tensat i reclòs i, a banda de amb qui compartim aquest captiveri si es dona l’oportunitat, el somriure ha passat a millor vida. A través dels balcons, potser, ens atrevim a esbossar-ne segurament amb veïnes somrients que potser ni sabíem que teníem.

En la perpètua connexió per videoconferència a la que s’ha limitat el contacte amb gent propera –siguin amistats, de feina o família– el somriure que hi fem és d’anunci de dentífric. És fals o poc substanciós. Recorda les antigues fotos de comunió –dels que la van fer– i els àlbums familiars on, rebels, tots havíem acabat per enfotre’ns, del somriure. Si això no fos suficient si sortim al carrer i ens abillem de la preceptiva mascareta o mocador qualsevol somriure queda amagat per la tela. Queden els ulls, que saben somriure per simpatia. I ja està.

En esport, que és allò que ens agrada, passa quelcom similar. Penso en la Clara, companya de la cooperativa i medallista olímpica amb el que llavors era sincronitzada i ara se’n diu natació artística. Mai he entès per què somriuen aquelles noies que porten tants segons patint sota l’aigua, just el moment d’emergir. O les gimnastes artístiques. O la gent que canta gòspel, perquè no tot sigui esport. No m’agrada el somriure requisit i norma. No és somriure.

Fer somriure és, segurament, el millor premi al que pot aspirar aquella gent que treballem per altri. El qui escriu quasi mai veu l’expressió de qui el llegeix, però aspira a aquest premi sigui per assentiment o ocurrència, en el rostre del receptor. A què s’ha dedicat, quasi tothom, en aquests primers dies de confinament si no és a fer pessigolles a la situació enumerant recomanacions, preceptes, consells simpàtics? Fins i tot aquest ànim sembla haver-se escapat com el grau d’una ampolla que queda oberta. Als periodistes esportius ens passa una mica el mateix.

Des de la Fosbury quan tot això del Coronavirus va esclatar-nos ens vam veure obligats a anar pel pedregar. No vol ser aquest cap memorial de greuges perquè, comparat, no té entitat al costat de cap d’altre. Amb la de patiment que hi ha, en moltíssima gent, fer el ploricó és negligent. És simplement una confessió íntima. Sense esport ens va saltar pels aires el rec que feia girar la sínia. I sense la seva força motrius fer-la girar és costerut i quasi llastimós: sense molins en funcionament qualsevol intent de normalitat adquireix caricatura quixotesca.

S’atura l’esport que, perfectible de cap a peus, és també la font que fa somriure a tanta i tanta gent. Ens haurem de reinventar, ens diem, mentre fem recompte. I ho procurem i mantenim, que per alguna cosa hi ha història per endreçar, tela per desembullar i explicar i pedra per picar. Si no somriem serrarem les dents. Tu somriu, ens maldiem els uns als altres.

La renovació governamental d’aquest vot de castedat social ens enxampa amb una revista en paper feta que no podem imprimir, ni embossar ni enviar per prescripció sectorial. Resa l’epígraf que som essencials però si repiques l’essència ressona. No hi ha dia a dia i els dilluns no es diferencien dels diumenges i just quan ens hem tirat a la piscina coneixedors que mai hi ha prou aigua resulta que s’ha esberlat ja no la bassa sinó bona part de tot el que coneixíem. En l’estrip, que consti, no ens considerem víctimes més especials que altres d’aquesta rasa. Simplement serem a la banda dels que hi perden sempre. Però mirarem de seguir aspirant al somriure.

El somriure és bàsic pel dia a dia. I encara que sigui forçat, des d’una sola comissura dels llavis cal seguir-lo seduint perquè aparegui. Com la dita aquella que demana que la inspiració t’enxampi treballant, no se’ns acut res millor que seguir fent la nostra, redoblar l’aposta de cooperativitzar-nos i encomanar-nos a la previsió de la Sònia de l’Oncle Vània de Txèkhov i desitjar feina per sobre de tot. Volem això: el treballar, treballar pels altres i no parar de treballar. D’això és del que en tenim més ganes. Treballarem… “i estarem contents i mirarem les nostres penes d’avui amb un somriure emocionat”.

Ànims a tothom!

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!