La maternitat i la retirada El pas al costat d’Ona Carbonell demostra que la conciliació entre maternitat i esport professional segueix sent una quimera

El diumenge Ona Carbonell va sorprendre anunciant que feia un pas al costat en la pràctica esportiva per centrar-se en la seva família i les ganes d’ampliar-la. La sorpresa no és la decisió en si mateixa, sinó el moment en què arriba, després d’aconseguir uns fantàstics resultats al mundial de Gwangju i a un sol any dels Jocs Olímpics de Tòquio.

Avui, cercant el seu nom a Google per saber-ne l’edat exacta, a les notícies relacionades els titulars més recurrents eren: “Ona Carbonell es retira per a ser mare” o “Ona Carbonell deixa la natació sincronitzada per a ser mare”. La conclusió és clara, una fase vital de la vida d’una dona és absolutament incompatible amb l’esport professional.

Amb la meva parella no tenim fills i encara no hem decidit si en tindrem o no. En tot cas, si en decidíssim tenir, en cap cas diríem que s’ha retirat de la feina per poder ser mare si no que, quan ja no pugui realitzar les seves tasques habituals, s’haurà agafat la baixa per maternitat. A l’esport professional es veu que no és així.

O s’és mare o esportista professional, les dues coses a la vegada, no.

I el pitjor és que no he vist a ningú exaltat perquè l’Ona hagi hagut de decidir que aspirar a la maternitat suposava un punt i a part a la seva carrera esportiva professional que, com bé explica la paraula professional, es tracta de la seva font d’ingressos.

La normalitat i la conciliació estaria en que Ona Carbonell i la seva parella, quan haguessin decidit tenir un fill, no hagués hagut d’anunciar que aturava la seva pràctica esportiva. I en el futur hipotètic de l’embaràs, arribat el moment on el seu estat impedís la pràctica esportiva, es demanés la baixa per maternitat, i punt. Com qualsevol altra dona, un cop superat l’embaràs i la baixa de maternitat, es reincorporaria a la pràctica esportiva.

I el seu no és un cas únic. En tenim un munt d’exemples. Fa temps publicàvem el cas d’Alysia Montaño, qui es va convertir en viral quan, embarassada de vuit mesos, encara corria curses perquè Nike amenaçava amb retirar-li el patrocini si deixava de competir. No és mobbing laboral, això?

Anem a buscar un cas més radical encara: les lesions. Tothom sap que són inherents a la pràctica esportiva. Algunes d’elles, per desgràcia, són de llarga durada fins i tot superior a l’any. Oi que ningú titularia “Sergio Llull es retira del bàsquet perquè s’ha trencat els lligaments”? Ni trobaríem normal que el propi Llull hagués anunciat que feia un pas al costat per recuperar-se? Per descomptat que no. Sergio va estar de baixa mentre es recuperava i, un cop recuperat, es va reincorporar a l’equip, com no podia ser d’altra manera. Ni pas al costat, ni retirada.

En el fons, el problema, com sempre, està en la societat heteropatriarcal en la que vivim, pensada per i pels homes. On la dona esportista professional parteix d’una circumstància viciada d’origen, on es troba normal que pel simple fet de ser-ho hagi de renunciar a la maternitat. És un sacrifici personal i no una veritable opció vital.

Repeteixo, vivim en un món on: O s’és mare o esportista professional, les dues coses a la vegada, no.

I potser ja seria el moment de plantar-nos, exigir i vetllar pels nostres drets. També els de poder conciliar la maternitat amb l’esport professional, a la recerca de la veritable igualtat efectiva entre homes i dones.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!