Una revolució anomenada pàdel

2 minuts de lectura

Al 1962 quan Enrique Corcuera inventava l’esport del pàdel a Acapulco, Mèxic, no es podia ni imaginar què passaria amb la “seva creació” 50 anys més tard. Al 2015 el pàdel no deixa de multiplicar els seus practicants, ja siguin simples aficionats o federats, sent l’esport “minoritari” amb un creixement més elevat al nostres país (i al món).

El pàdel és un esport similar al tennis, però que es juga en una pista mes petita i tancada per quatre murs, amb una pala lleugera amb interior d’espuma eva i una coberta que pot variar de material, segons les característiques de la pala. A més a més, s’hi juga amb parelles, a diferència del tennis on la categoria reina és l’individual.

pàdel 3

Les parelles poden ser del mateix sexe o mixtes, sent un altre fet que ajuda a convertir l’esport en un element socialitzador. Però només això, a diferència del tennis és molt més barat de practicar (llogar una pista surt sobre uns 5€, al que hem de sumar el cost d’una pala, de 30-40€ ja en trobem de prou bones, o el lloguer de la mateixa) i per passar-ho bé no es requereix un nivell gaire elevat ni una gran quantitat d’entrenaments (amb pocs partits es pot haver guanyat la destresa suficient com per poder ser mínimament competitiu i, a més amés, al jugar-se en parella, l’altre membre pot compensar el nivell del primer).

Aquestes característiques han convertit el pàdel en un autèntic fenomen de masses i ja comença a ser estrany no trobo una empresa mínimament gran que no disputi el seu propi torneig entre treballadors.

Tant és així, que a Catalunya es calcula que al voltant de mig milió de persones practiquen l’esport. A nivell federat, Catalunya també lidera l’estat espanyol en jugadors amb 12000 llicències sobre un total de 56000 (dades del 2015).

padel 2

Un creixement exponencial

Les xifres anteriors encara guanyen molt més pes si les situem en context històric. A l’estat espanyol, als últims 5 anys les llicències s’han multiplicat per 2, passant de 26000 a 56000. Per no parlar de la quantitat de pistes de pàdel que també s’han construït durant aquests últims anys.

Si encara marxem més lluny, al 1989 les llicències no arribaven ni a mil. D’un esport completament residual o elitista (el primer cop que vam sentir a parlar de l’esport, probablement fos perquè Aznar el practicava en durant les seves vacances) a convertir-se en un quart de segle en el setè esport més practicat.

El tennis com a gran perjudicat

Però tot aquest creixement també té un punt negatiu, i és que el tennis, esport molt més majoritari que el pàdel, àmpliament practicat a Catalunya històricament, és qui es veu més perjudicat. Esports amb certa similitud, el nombre de fitxes federades a l’estat ha caigut de les 100000 a tot l’estat espanyol, baixant fins les 80.000 aquest 2015.

Els clubs de tennis no tenen més remei que adaptar-se a la demanda i intentar oferir també pistes de pàdel, mentre esperen que, en un màxim de 5 anys, l’esport de Corcuera superi al de figures com Sergi Bruguera o Àlex Corretja.

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!