La meva Marató. L’experiència d’en Martí López-Vila

Tan bon punt creuo la línia de meta sento un còctel estrany de sensacions. Un gaudi extrem i alhora un mal de cames terrible. Sense gaire esma ni tan sols per respirar, giro el cap i torno a mirar l’arc que indica la meta, el final del camí.. Centenars de pensaments em vénen de cop a la ment. Records dels darrers quatre mesos de preparació exclusiva per aconseguir aquest repte, moments bons i d’altres no tan bons que m’han acompanyat durant aquest temps per complir un somni, acabar la meva tercera marató. I miro un moment al cel. No cerco ningú en concret, només observo i somric. Ho he aconseguit. I he gaudit del camí.

Córrer una marató és un dels reptes més bonics i alhora durs que he provat. Però aquesta duresa no arriba pas el dia de la cursa durant els darrers quilòmetres, sinó que el que arriba a ser dur és la preparació que ens permetrà arribar al dia D amb les millors condicions físiques per disputar la cursa a bon ritme.

unnamed (18)

El mes de novembre em van venir ganes de tornar a fer una marató cinc anys després de la darrera. En tenia ja dues al sac amb uns temps i uns records una mica patètics. Un temps final no gaire bo i unes rampes brutals a les cames és el trist record que em quedava. Així que calia eliminar aquest record i preparar amb condicions la tornada a la mítica distància de Filipíades.

A finals de novembre començava el camí. Un camí que no faria sol. M’acompanyarien quatre amics més. Sense entrenador que ens dirigís, vam agafar un pla d’entrenament per baixar de les tres hores. Era el temps que podien fer dos dels companys. Jo sabia que aquesta fita era pràcticament impossible d’aconseguir, però aquesta era la manera de poder compartir tots el mateix planning. El camí pintava dur però tot el que sumés ho guanyaria en capacitat de patiment el dia de la cursa.

Un dia qualsevol de preparació pre mataroniana

5.25 del matí. Un so horrible em sona a cau d’orella. M’indica que és hora d’aixecar-se per preparar el camí cap a un somni. Quina manera més estressant de voler palpar un somni… M’aixeco d’una revolada. Em vesteixo, faig els entrepans que ens serviran per esmorzar a la meva dona i a mi i em calço les bambes. El carrer és fosc. Silenci total. Els carrers encara dormen. No hi ha ningú més. Només un gat negre que sembla perdut. Agafo el cotxe i d’una revolada em presento al CNM Mataró, punt de trobada amb els companys i sortim a córrer. Avui és dimarts, dia de sèries. Anem direcció a Vilassar de Mar. Tenim 15’ per escalfar i posar-nos al dia de l’actualitat i de coses que ens passen. I s’acaba la xàxara i comença la guerra. El sol encara mandreja i nosaltres ja estem fent sèries dures amb canvis de ritme fregant els 4’ el km. Avui les cames no tiren, per tant em tocarà a pretar les dents i pensar que proper demà serà millor, però que avui no perdré pas aquest dia d’entrenament. Tot suma en aquest llarg i tortuós camí cap a la glòria. La meva glòria.

5.25 del matí. Torna a sonar el despertador vermell i de so nerviós. Fer els entrepans, vestir-se i sant tornem-hi. Un dia més en el camí. Semblem instal·lats en el film “El dia de la marmota”. Fa mandra. Però avui em sento millor de cames. El camí és una muntanya russa de sentiments. I hem d’estar a punt per estar tant a dalt com abaix, però sempre pensant en aixecar-nos el millor possible de les contundents baixades de forces.

unnamed (17)

Els tests

Per preparar bé la marató calia provar l’estat de forma així que disputo un parell de mitges maratons. Una a Terrassa molt dura però amb bon temps (1h29’2”) i amb bona companyia. L’altra a Barcelona mateix. Allà vaig fer una bona primera part de cursa i uns mals 5 km finals que em van impedir fer un gran temps, però que em permetien assolir la meva millor marca personal (1h28’1”). Per dos segons no parava el crono en 1h27 que queda millor…

Tot i això , a tan sols un mes de la gran cursa no em veia pas amb gaires forces per aguantar els 42 km a bon ritme. Caldria seguir treballant sense defallir.

El gran dia

I arribem al gran dia, 13 de març. El despertador sona a les 5.45. Ràpidament em poso a esmorzar. No són hores d’esmorzar, no tinc gana, però ho he de fer per recarregar bé els dipòsits d’energia i deixar el temps necessari per pair abans de la sortida (8.30 del matí). Quedem amb la resta de companys d’entrenament i anem cap a Barcelona. Estic nerviós però il·lusionat. Ens preparem, ens vestim de competició i anem a escalfar una mica. L’ambient previ, amb 20.000 samarretes de colors i 20.000 corredors carregats de somnis, és de les coses més impressionants que ens regala l’esport.

Anem cap als calaixos de sortida. Els altaveus a tot drap fan sonar cançons com “I will survive” de la Gloria Gayomor, i tant que sobreviuré! Ens fem una abraçada amb en Miguel i en Quim abans de sortir. Emotiva. Comença la festa.

I ara sí, ens posem a córrer. Anem controlant el ritme que ens hem marcat, 4’30” al km ,que si l’aguantem farem la marató en 3h10’. Anem gaudint de l’ambient. Passem pel Camp Nou i m’agrada. Al km 10 ells dos paren a pixar i em quedo sol. Afluixo el ritme però no els trobo. Continuo corrent. Vaig a un bon ritme, amb algun km que faig a 4’ pelats. Potser estic corrent massa però em noto bé.

Al km 15 em poso a l’alçada d’un company que està gravant la cursa amb una go pro mentre corre i li demano que ens gravem els dos. Ballem una mica quan passem davant un grup de música que ambienta la cursa. És una marató i jo ballant a ritme de 4’15”, té tela la cosa…I continuo gaudint i corrent. En aquell moment veig dues càmeres de TV3. Sé que retransmeten la cursa en directe així que esprinto i em poso a la seva alçada. Els aviso perquè em filmin. Com que és en directe no sé si arribo a sortir però sóc la mar de feliç. Durant el camí està ple de fotògrafs i jo m’hi poso bé i els saludo. Potser perdo energies, però jo sóc així. Són 42 km i si no els gaudeixo millor que plegui.

Arribo a la mitja marató en un temps més ràpid del previst (1h32’). Potser això em passarà factura però mira, això que he guanyat.

unnamed (19)

I segueixo gaudint pels carrers de Barcelona, passant pel Passeig de Gràcia, per la Sagrada Família, per la Gran Via sense cotxes tota per nosaltres.

Al km 25 i 28 hi ha l’Anna, la meva dona, que m’anima i em veu prou sencer. Vaig corrent a bon ritme tot i que les forces van minvant. Començo a notar molèsties a les cames que m’indiquen que les rampes són a punt de fer estralls. Vaig a bon ritme, si segueixo així puc arribar a fer 3h7’! Però la idea de fer una bona marca em genera un petit curtcircuit. Deixo de pensar a gaudir, per pensar en el crono. Malament.

Al següent km de cop m’apareixen les rampes i em quedo buit de forces. El ritme s’incrementa en 40” per km. Tinc ganes de parar i caminar. No puc més. Encara em queden 11 km. Serà una agonia. Molts corredors em comencen a avançar i no hi puc fer res. Al km 37 em passa en Miguel, amic i company d’entrenaments matinals, i em diu que el segueixi. Em crida, m’anima, però no puc. El mal de cames és molt fort, no tinc esma per seguir ningú. Llavors em trobo a l’Anna en un punt que no m’esperava. Quin seguiment m’està fent! Impressionant. M’encanta però no li ho puc demostrar. Faig mala cara. No li puc dir res però sento la frase “Martí ànims que ets el millor”. Continuo lluitant per arribar a meta amb la frase instal·lada al cap.

Passo per sota l’Arc de Triomf i no ho gaudeixo, com tampoc gaudeixo el moment que passem per la plaça de Catalunya i el Portal de l’Àngel ple de gom a gom, de gent que ens anima. Sense ells ni aquells crits hauria plegat. Passem per la Sagrada Família. Queden 4 km. Encara? Passo pel monument de Colón sense fixar-me que m’està indicant un punt, una meta a assolir. Continuo corrent com puc. 2 km i ja ho tindré. Al darrer km veig molta gent i penso, va tio que ja ho tens, que t’ha de servir d’alguna cosa tants mesos d’entrenament. I accelero el ritme. Apreto les dents (les fotos que em fan en aquest tram són deplorables, se’m veu el patiment). Arribo a la corba de les dues torres. Ja ho tinc. 200 metres pel final. Gaudeixo dels últims km, torno a córrer a prou bon ritme, ric, ploro de l’esforç i arribo a la meta. Paro el cronòmetre amb 3h14’35”. És la meva millor marca personal i són 18 minuts menys que la darrera marató …i sóc cinc anys més vell.

Allà mateix veig una càmera, saludo i faig posses de les meves. En aquell moment desconec que és la càmera que retransmet en directe per la pantalla gegant de l’arribada. M’ha vist molta gent. I em fa gràcia. Uns metres més enllà veig una noia amb un micro de TVE però no em vol entrevistar. Continuo i veig una altra càmera. Els demano que m’entrevistin i ho fan. Són de la cadena Cuatro. Acabo de fer una marató i jo allà parlant com puc, en castellà, de com ha anat la cursa. A la nit m’assabento que passen una part de l’entrevista dins les notícies de la nit, per tot l’Estat.

A la meta ens trobem amb l’Alberto, en Miguel i en Quim. Tots estem contents per les nostres marques. Però no ho podem celebrar gaire. Estem exhausts.

I m’abraço amb l’Anna, M’ha fet un seguiment impecable i ella és una gran responsable del temps que he fet. Gràcies.

Anem cap al cotxe caminant com podem. Baixar escales es fa agònic. Fem un vermutet amb l’Anna mentre li explico totes les aventures viscudes durant la marató. Estic feliç i em menjo un Magnum Pink, avui m’ho mereixo.

Demà el despertador no sonarà a les 5.25, això ho tinc clar.

Per Martí López-Vila 

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU