Astrid Fina: “Hem d’aprendre a escoltar el cos” Entrevistem a la rider barcelonina en motiu de la seva retirada

Entrevistem a Astrid Fina, la barcelonina que ha portat el surf de neu adaptat a un altre nivell al nostre país.

Fa sis anys, als Jocs Paralímpics de Sotxi, ens va sorprendre la participació d’una jove barcelonina que participava en el debut del surf de neu adaptat. Uns anys abans havia sofert un accident i li havien amputat una cama. Poc s’imaginava llavors que acabaria practicant un esport desconegut per a ella i que acabaria acumulant diversos podis a la copa del món i fins i tot sumaria un bronze paralímpic als Jocs de Pyeongchang de 2018. A mig cicle cap a Pequín 2022, Astrid Fina acaba d’anunciar la seva retirada de l’alt rendiment amb ganes de tirar endavant nous projectes vinculats a la taula de surf.

Què et porta a retirar-te abans de començar una nova temporada?

Porto vuit anys a l’alt rendiment i per ser-hi has d’estar al cent per cent. Ja fa mesos que noto que ho continuo donant tot però que cada cop em motiva menys fer-ho. És molt sacrificat. He parat per escoltar-me i he valorat que prefereixo deixar-ho ara, que estic a molt bon nivell, abans d’anar baixant el rendiment i que les rivals em passin per sobre, que per a mi seria molt dur psicològicament.

Han canviat els teus interessos?

No és ben bé això, senzillament la motivació ja no és la mateixa.

T’ha afectat el context d’aquest 2020 marcat per la pandèmia i el confinament?

Inconscientment sí, tot i que ja hi donava voltes des de fa un any. Ho notava fins i tot quan estava aconseguint bons resultats, però tenia la sensació que em faltava alguna cosa. Segurament el que hem viscut aquest any ens ajuda a reflexionar més i millor les decisions que prenem, però d’alguna manera o altra ja ho tenia al cap.

Estem en ple cicle paralímpic i d’aquí a un any i mig hi haurà els Jocs de Pequín. Costa deixar-ho quan ja tens més de mig camí recorregut?

És evident, sí. Jo em volia retirar després dels Jocs, però últimament em costava molt més. Fa poc el meu entrenador em va dir: “va, aguantem un any i mig, que és poc”, però la meva reacció era molt diferent, de pensar que era molt de temps. Va ser quan me’n vaig adonar que encara que tingués l’objectiu d’arribar al 2022 m’havia d’escoltar a mi mateixa, de buscar la millor manera de ser feliç i d’estar motivada al màxim en el que faig. Necessitava tancar aquesta etapa.

Tants anys d’exigència deuen passar factura.

Per formar part d’un programa d’alt rendiment ho has de deixar tot. Jo vaig deixar Barcelona per anar a viure a la Vall d’Aran, la família, els amics… allò de ser a casaments, batejos, comunions i funerals, que pot semblar una bestiesa, és un element que trobes a faltar quan ets fora entrenant. Durant un temps l’esport m’ha motivat prou, però a la llarga ho he trobat a faltar.

En clau econòmica tu has fet apostes personals molt importants durant aquests anys, arribant a llogar el teu pis durant l’estiu per poder pagar-te un viatge a l’Argentina i seguir entrenant a la neu. Ha afectat a la teva decisió de plegar?

Precisament ara disposava d’una beca fins al mundial, fins el mes de març. Amb la decisió de plegar perdo la beca, així que perdo els ingressos. Podria haver seguit aquests mesos per cobrar els diners, però no hauria estat honesta amb mi mateixa. Sento que seré més feliç obrint una nova etapa a la meva vida.

Astrid Fina, entrevistada per la Fosbury el 2017 a La Molina / Josep Miquel Janés

Sempre has tingut molta energia en plantejar-te reptes i projectes. Podràs estar quieta en l’àmbit esportiu?

No, seria impossible quedar-me de braços plegats (riu).

Tens ganes de seguir vinculada al surf de neu?

Sí. De fet tinc un nou projecte, que ja estava mig en marxa des de l’any passat, quan em vaig començar a treure el segon nivell com a tècnica esportiva de surf de neu, que havia deixat mig abandonat perquè no tenia hores suficients per dedicar-m’hi, se’m feia impossible compaginar-ho amb els entrenaments. Ara vull acabar de treure’m aquest segon nivell i faré les pràctiques d’snow amb un grup de noies amb discapacitat. No em vull desvincular d’aquest esport, però no vull seguir amb l’alt rendiment.

Coneixes aquestes noies amb qui vols treballar d’ara en endavant?

No encara, però en tinc ganes. Vaig parlar amb l’equip i em van obrir les portes per fer les pràctiques allà, de manera que tinc el seu suport i serà una manera de no desvincular-me del projecte. Jo conec a la Irati, que és una noia que fa snow i li falta un braç, però ara ha sorgit l’interès d’un grup de noies del País Valencià que volen iniciar-se en aquest esport. No sé ni quina discapacitat tenen, encara. És molt interessant perquè en el surf de neu adaptat no hi ha més noies i potser seran elles les que faran créixer la disciplina.

En els darrers anys, en què has estat la referent del surf de neu adaptat al nostre país, has notat un augment de l’interès cap al surf de neu adaptat?

Sí, sense adonar-me’n és una cosa que m’ha al·lucinat. Aquests anys he anat penjant coses a Instagram i de tant en tant he rebut missatges molt emotius. D’algú que em diu que l’he motivat a provar-ho, un altre que té un fill amb discapacitat i que gràcies a veure’m tenia ganes de provar l’esport de neu, una noia que practicava snow i que després de trencar-se molts ossos del cos, va voler tornar a agafar la taula en veure què era capaç de fer jo… sent jo mateixa, i sense pretendre-ho, he ajudat a molta gent. Em queia la llagrimeta en llegir els seus missatges. És l’hòstia!

“Sent jo mateixa, i sense pretendre-ho, he ajudat a molta gent explicant la meva història. És l’hòstia!”

La teva història és engrescadora i segur que seria ben rebuda per a molts públics.

Ara m’han ofert fer algunes xerrades per a empreses amb l’objectiu de conscienciar-les, de donar exemple que la gent amb discapacitat pot treballar de la mateixa manera que qualsevol altra persona. És un projecte molt xulo, em fa una mica de vergonya, però crec que ho he de fer. També estaria molt bé fer-ho en escoles, ja que des de petits poden ser conscients que d’un dia per l’altre es poden trobar en una situació com la meva, que és normal, que pot passar i que cal mirar endavant.

Vas patir l’accident de trànsit el 2009 i vas començar a practicar surf de neu el 2012. Com vas anar a parar a un esport que no havies practicat mai?

Un amic meu, en Kiko Caballero, sempre m’havia proposat d’anar a la neu a provar-lo. Després de l’accident, quan em van donar la pròtesi, va insistir i li vaig dir: “ei, sóc patapalo, que no ho veus?”, però em deia que podia ser un bon repte per a mi. Finalment li vaig fer cas i les sensacions que vaig tenir van ser brutals. Portava pràcticament tres anys a l’hospital, primer al llit, després amb cadira de rodes, després amb crosses… i de sobte estava lliscant per la neu. Va ser espectacular. A més, em va tractar amb molta cura, no em deixava caure, m’animava… aquell dia em menjava el món!

Què li va semblar al teu entorn més proper que te n’anessis a fer snow?

Ma mare estava il·lusionada, perquè després de tant de temps d’hospital era important que desconnectés, que marxés fora, però també estava preocupada, patia per què no patís alguna caiguda que em fes reviure-ho tot. Sempre m’han donat suport i alhora m’han dit que estic com una cabra. Ja deu ser això.

“Portava pràcticament tres anys a l’hospital, primer al llit, després amb cadira de rodes, després amb crosses… i de sobte estava lliscant per la neu. Aquell dia em menjava el món!”

Com passes de tastar el surf de neu un dia a entrar en el món de l’alt rendiment?

Vam estar dos o tres dies fent snow i al cap d’una setmana d’haver tornat a casa em va trucar el meu amic per dir-me que m’havia de presentar a les proves d’accés per formar part del nou equip paralímpic que s’estava creant. M’ho deia a mi, que baixava una pista verda de cul i gràcies. Un cop més, em va acabar convencent: “el no ja el tens. De tota manera, t’ho passaràs bé durant un cap de setmana”. M’ho vaig prendre com un repte i també va ser un cúmul de coincidències. Al cap d’un any el surf de neu adaptat debutava als Jocs Paralímpics i començava a ser reconegut, perquè fins que no entra en el cicle dels Jocs, queda en l’anonimat. L’equip tot just es començava a muntar i s’havien convocat les primeres proves, en una fase completament inicial. Es van presentar sis nois i només una noia, que era jo. El meu nivell era baix, però van pensar que si em portaven a la Vall d’Aran i entrenava diàriament potser assoliria el nivell que buscaven. Així que de cop i volta em van fer la proposta d’entrenar vuit hores al dia en un indret lluny de casa i vaig pensar: “Som-hi. Si no m’agrada, sempre estic a temps de fer marxa enrere”.

Quin marge de temps vas tenir per prendre la decisió?

Van passar pocs mesos entre que vaig provar el surf de neu i vaig trobar-me vivint a la Vall d’Aran, nevant cada dia, entrenant vuit hores diàries… trucava a ma mare plorant! Li deia: “Vine a buscar-me, que no sé què estic fent aquí”. El primer any va ser horrible, però al mateix temps m’enganxava, perquè cada dia feia coses noves i allò em va atrapar.

Astrid Fina, en una copa del món disputada a Catalunya / Josep Miquel Janés

Tu ets de Barcelona. Com vas viure aquest canvi de vida cap a la muntanya?

No m’ho havia plantejat mai. Al principi em costava, perquè sóc molt familiar, m’agrada estar amb els meus amics i allà dalt estava sola. Mai havia estat tan sola i no parava d’entrenar. Em va costar molt. El primer dia la neu feia gràcia. Però hi ha un dia que va nevar 24 hores seguides i després van venir tres setmanes de neu constant. Cada dia sentia la màquina llevaneus i no em volia ni aixecar. Però vaja, això era al principi. De mica en mica m’he anat acostumant a la soledat i ara ja no vull tornar a viure a Barcelona. M’he acostumat a la tranquil·litat de la Vall d’Aran. Ara, quan baixo a Barcelona m’angoixo, és una ciutat estressada. Prefereixo estar allà dalt.

Què et va sorprendre de la rutina d’entrenaments que vas haver de fer?

La fatiga que pot arribar a acumular una persona. No era conscient del cansament que podia arribar a sentir i, malgrat això, tirar endavant. Si estava cansada, havia de seguir entrenant. És impressionant la capacitat de resistència que té el cos humà.

Has tingut la sensació de posar el teu cos al límit?

Sí, i tant, mil cops! Sentir dolor i seguir entrenant era una realitat i és molt dur. Òbviament dins d’uns límits: si tens una lesió i el treball físic la pot agreujar, et fan parar. Però amb dolor, toca entrenar.

Et pot passar factura a llarg termini?

Ho he pensat moltes vegades, sí. En general, els excessos no són bons. Tots els esportistes d’alt rendiment tenen lesions i en un futur quedaran gravades al seu cos. Fins i tot el meu ortopede, quan vaig anar aquest any a fer-me la pròtesi de la cama, em va recordar que l’esport durava uns anys però que el meu monyó és per a tota la vida, i que calia que em plantegés fins on volia arribar. Quan estàs vivint l’alt rendiment no n’acabes de ser conscient. Tens uns objectius esportius i fas tot el possible per assolir-los. Però has d’aprendre a escoltar el teu cos.

En quin moment de la teva trajectòria ets conscient que pots aspirar a medalles en grans competicions internacionals?

A mitjans del cicle cap a Pyeongchang, cap al 2016-2017, me’n vaig adonar que tirava més del que podia, que psicològicament estava forta i això ho notes ràpid, perquè ja pots estar bé físicament que si no tens un bon control dels nervis pots estar com un pal i no rendir gens. Em va ajudar molt comptar amb una psicòloga a l’equip. No me n’amago, al contrari. Jo he tingut ansietat i crec que és normal: imagina’t estar dalt d’una pista a punt de prendre una sortida sabent que t’ho jugues tot en una baixada! La pressió és inevitable i la psicologia és un element clau en un esportista que viu moments com aquest.

“La pressió a l’alt rendiment és inevitable i el suport psicològic és clau en un esportista que viu moments límit”

L’acompanyament psicològic t’ajuda més enllà de les competicions?

La psicòloga esportiva sempre ens deia que estava allà per ajudar-nos amb les pors que tinguéssim relacionades amb l’esport, per exemple a la sortida o a l’hora de fer un salt. Però si tu no estàs bé, per exemple perquè tens un problema familiar, també ho tractarà, perquè això et pot influir en el teu rendiment esportiu. Quan jo ho he tingut tot de cara, només ens hem centrat en claus esportives, però hi ha hagut moments en què també hem treballat situacions personals. Si no tens el “coco” on toca, no rendeixes.

Astrid FIna, amb la medalla més anhelada de la seva trajectòria / FCEH

Astrid FIna, amb la medalla més anhelada de la seva trajectòria / FCEH

Has aconseguit medalles en totes les grans competicions internacionals, des de copes del món als Jocs Paralímpics. Quins moments t’han quedat gravats?

És inevitable pensar en els Jocs de 2018, quan creuo la meta sabent que he aconseguit una medalla. Allò és indescriptible. També hi ha altres moments que són molt diferents, com la meva primera competició de copa del món. Jo no tenia superada la meva amputació i veure com les meves rivals es treien els braços i les cames somrient, amb absoluta normalitat, va ser brutal. És que em feia cosa mirar-les, a mi, que em faltava una cama! M’al·lucinava que riessin, que ho tinguessin tan interioritzat. Allò va ser un puntàs per a mi, em va ajudar moltíssim a superar la meva amputació. La meva primera competició va ser un autèntic xoc i ja fa molt temps que ho visc com elles. Va ser un moment determinant en la meva vida.

Quina relació has tingut amb les teves rivals durant aquests anys?

M’ha sobtat molt el bon rotllo que hi ha en el món paralímpic, com a mínim en l’snowboard. Les meves rivals ho són a la pista, però després és diferent. A mi se m’ha trencat una fixació i la rider que està per sobre meu m’ha donat material seu perquè pugui competir contra ella. Sempre ens ajudàvem les unes a les altres. Ara que he anunciat la retirada m’han escrit per donar-me el seu suport. És una relació molt maca. Potser no són amigues com a tal, perquè estan a l’altra punta del món, però el companyerisme és molt bonic.

T’has sentit reconeguda pels teus èxits aquests anys?

En general l’esport femení té poca presència televisiva i mediàtica. Això encara és més evident en els esports de neu i òbviament si ens fixem en un cas com el meu, d’esport adaptat, la cosa s’accentua. Jo m’he sentit molt valorada pel meu entorn, però també caldria una bona sacsejada general. Per exemple, al voltant del sistema de beques que hi ha actualment, que són molt millorables.

Els Jocs Paralímpics són molt diferents del que viviu durant quatre anys?

Sí, l’impacte és molt diferent. A Sotxi jo només duia un any fent surf de neu i no em coneixia ningú. A Pyeongchang ja em seguia molta més gent i va ser totalment diferent. A Rússia no era conscient d’on anava, tot em quedava molt gran. Als següents Jocs vaig arribar molt més preparada, ja sigui per la repercussió mediàtica com per la quantitat de gent que t’espera quan creues la meta. Per mi han estat dues experiències molt diferents… i no tenen res a veure amb la resta de competicions.

T’ha quedat algun objectiu pendent per complir?

Tothom vol una medalla d’or en uns Jocs, però això ja és molt ambiciós. Estic molt contenta amb la meva carrera esportiva i tot el que m’emporto. Tant de bo hagués guanyat més medalles, però l’important és el canvi de xip. Recordo la llarga estada a l’hospital i veig el que he fet aquests vuit anys i… és brutal. Estic molt satisfeta de tot el que he aconseguit fer.