Aquest dimecres 4 de febrer els Jocs Olímpics d’Hivern de Milà – Cortina 2026 s’han posat en marxa amb les primeres competicions oficials. Els esportistes del nostre país no començaran a competir fins després de la inauguració d’aquest divendres 6 de febrer.
Els esports de neu i de gel estan més de moda que mai als Països Catalans. Com a mínim això és el que es desprèn si ens fixem en la nòmina d’esportistes olímpics que enguany participen als Jocs Olímpics d’hivern. Una xifra rècord de 21 noms formada per una mescla de veterania i jovent i amb un punt extra d’il·lusió gràcies al debut olímpic de l’esquí de muntanya. A continuació us els presentem breument en un 1×1 ràpid abans de començar els Jocs.
Queralt Castellet (1989). Surf de neu. 6a participació olímpica
La veterana rider sabadellenca és la vigent subcampiona olímpica del mig tub. Després d’anys de decepcions olímpiques va trobar, per fi, el camí del podi a Pequín per reblar el clau a una trajectòria sensacional. L’actual cicle olímpic no ha sigut un camí de roses per a ella, però justament en les darreres setmanes és quan ha recuperat una versió competitiva que la porta a somiar de nou en un bon resultat als Jocs. Diu que no descarta la medalla i això, davant rivals tan joves, serien paraules majors.
Oriol Cardona (1994). Esquí de muntanya. Debut olímpic
El banyolí és el gran nom de la prèvia olímpica al nostre país. L’estrena de l’esquí de muntanya als Jocs ha arribat amb la modalitat d’esprint per bandera i aquest és el millor terreny possible per a aquest polivalent esportista de llarga tradició familiar i bicampió del món de la disciplina. Oriol Cardona és clar aspirant a sumar una doble medalla als Jocs tant a l’esprint individual com a l’esprint mixt al costat d’una recuperada Ana Alonso, que amb el recent podi a la copa del món demostra arribar just a temps per als Jocs. Molta pressió i alhora un dubte lícit: tornarem a tenir un campió olímpic català en uns Jocs d’hivern després de Fourcade?
Maria Costa (2002). Esquí de muntanya. Debut olímpic
La bagenca ha aconseguit un disputat bitllet olímpic (Marta Garcia també el tenia al seu abast) en una disciplina on ja fa sis anys va protagonitzar un moment històric per a l’esport català en proclamar-se campiona dels Jocs de la Joventut a Lausana l’any 2020. D’aquella generació de joves talents dos han fet el salt a l’olimpisme en el debut de l’esquí de muntanya. Tot i no partir entre les favorites, Costa ja ha demostrat que pot esquiar al ritme de les millors en moments puntuals de l’any.
Ot Ferrer (2002). Esquí de muntanya. Debut olímpic
L’altre de Lausana 2020 és aquest esportista berguedà que llavors va sumar dos bronzes i que ara arriba als Jocs Olímpics en un segon pla, amb la plaça guanyada davant Biel Pujol i lluny dels focus que s’endú el seu company Oriol Cardona, però amb molt talent a les cames per despuntar. Ara mateix ocupa el quart lloc de la copa del món d’esprint d’aquesta temporada i si ho pensem fredament en ben poques ocasions un esportista català s’ha plantat en uns Jocs d’hivern amb aquests precedents sota el braç. Il·lusió sense pressió.
Joan Verdú (1995). Esquí alpí. 4a participació olímpica
Fa quatre anys l’esquiador especialista en gegant va aconseguir el millor resultat històric d’Andorra en uns Jocs en ser 9è a Pequín. Dos anys més tard Mònica Dòria va millorar el resultat a París i ara Verdú té el repte de continuar apujant el llistó per al país dels Pirineus a Itàlia. El primer andorrà en pujar al podi d’una prova de la copa del món d’esquí alpí ha demostrat en aquest cicle olímpic que és capaç de baixar al ritme dels millors del món en els seus dies bons. El canvi a Àustria no ha anat acompanyat de bons resultats i arriba als Jocs sense resultats sòlids en les darreres setmanes. Il·lusió intacta, això sí, i plena confiança en què és capaç d’esquiar al màxim nivell els dies més importants de l’any.
Quim Salarich (1994). Esquí alpí. 3a participació olímpica
La Federació Espanyola ha tingut un paper difícil en la tria de l’esquiador i entre els catalans que apuntaven a la plaça finalment s’han decidit pel més experimentat de tots. Especialista en eslàlom, Salarich ha tingut diversos moments brillants durant la seva carrera i un d’ells va arribar fa poc més d’un mes en marcar el segon temps més ràpid de la segona mànega en una copa del món a Itàlia. Diu que el traçat olímpic li va bé fins al punt que somia en endur-se el que seria una de les medalles més inesperades per a l’esport del nostre país.
Doriane Escane (1999). Esquí alpí. Debut olímpic
L’esquiadora de Perpinyà que durant una pila d’anys va triomfar en competicions inferiors als Pirineus ha aconseguit el bitllet olímpic en una temporada on destaca un 17è lloc a la copa del món en la modalitat de gegant. Un cas més d’èxit del prolífic planter sorgit de Font-Romeu, la localitat que acull un centre d’alt rendiment on durant anys s’han establert altres noms rellevants per a l’equip francès com l’estrella occitana Perrine Laffont, però també Marie Duaux, Cloé Ollivier, Aurélie Leveque o Lore Baudrit.
Jordina Caminal (2003). Esquí alpí. Debut olímpic
La jove esquiadora de La Massana arriba als Jocs amb un dorsal fora del top 30 i amb ganes de millorar posicions. L’any passat va aconseguir dos Top 30 als campionats del món i és en descens on té la millor oportunitat de progressar com a bona velocista que és.
Cande Moreno (2000). Esquí alpí. 2a participació olímpica
L’andorrana té força experiència internacional i va sorprendre en el seu debut olímpic fa quatre anys amb un top 30 al súper gegant i especialment amb el 12è lloc a la prova combinada. En aquest cicle olímpic ha aconseguit diversos Top 30 als campionats del món i aspira a tornar a treure la seva millor versió en una cita olímpica.
Carla Mijares (2002). Esquí alpí. Debut olímpic
Fa sis anys va despuntar amb un més que meritori sisè lloc a l’eslàlom dels Jocs de la Joventut i des d’ençà ha progressat fins a convertir-se en un dels grans noms esportius d’Andorra. La de Sant Julià de Lòria ha aconseguit aquest any un top 20 a la copa del món i vol replicar fita a Itàlia.
Xavier Cornella (2001). Esquí alpí. Debut olímpic
El darrer esquiador elegit d’Andorra s’ha acabat emportant la plaça davant Bartomeu Gabriel. El més modest de tots a l’escena internacional, qualsevol resultat que el porti cap al Top 30 serà un èxit rotund en uns Jocs en què la clau és guanyar experiència internacional en una prova tan complicada com l’eslàlom.
Gina del Río (2004). Esquí de fons. Debut olímpic
Aquesta andorrana és la perla del país pirinenc dels esports d’hivern. Campiona del món júnior fa dos anys, subcampiona del món sub21 l’any passat i top 10 en el seu debut en uns campionats del món, Gina del Río és un nom de gran futur en l’esquí de fons. Debuta als Jocs sense pressió (no són l’objectiu central de la seva temporada) però amb possibilitats de fer-ho d’allò més bé. Aquesta temporada ha aconseguit un top 15 en esprint i un top 30 en 10 km a la copa del món. Té un talent inqüestionable.
Jaume Pueyo (2001). Esquí de fons. 2a participació olímpica
Fa tot just un parell de setmanes el corredor urgellenc del CEFUC va firmar un setè lloc a la copa del món d’esprint. Un resultat històric per a un esquiador de fons català que confirma la seva progressió constant en aquest cicle olímpic. Després de debutar ben jove als Jocs fa quatre anys, les sensacions de Pueyo per a Milà Cortina 2026 són excel·lents i somia en fer-la grossa per aconseguir un diploma olímpic que, certament, seria un èxit sonat.
Irineu Esteve (1996). Esquí de fons. 3a participació olímpica.
L’esportista que ha estat far i referent de l’esquí de fons andorrà passa per un mal moment i aquesta temporada està molt lluny del seu millor nivell, fins al punt que els problemes físics i mentals posen en dubte la seva participació als seus tercers Jocs Olímpics d’hivern. La federació andorrana ha explicat que decidirà a última hora si Esteve pot participar o no en aquests Jocs. Sigui com sigui, tot apunta que el 20è lloc assolit fa quatre anys a Pequín és inabastable ara mateix per a un esportista magnífic.
Bernat Sellés (2003). Esquí de fons. Debut olímpic
El cerdà s’ha convertit en una peça indispensable de l’esquí de fons del nostre país a les grans competicions internacionals els darrers anys. Aquesta temporada s’ha colat en dues ocasions al top 50 de la copa del món, un resultat que pot millorar perfectament als Jocs Olímpics. Fa tres anys va ser top 10 al mundial júnior.
Marc Colell (2005). Esquí de fons. Debut olímpic
El de La Seu d’Urgell és un dels més joves de la llista i arriba als Jocs Olímpics d’hivern disposat a seguir el mateix camí que Pueyo fa quatre anys: una oportunitat per agafar experiència ben aviat i a partir d’aquí construir un camí internacional també prometedor després d’haver rondat el top 10 al campionat del món júnior de fa dos anys.
Nil Llop (2002). Patinatge de velocitat sobre gel. Debut olímpic
Fa quatre anys es va quedar a les portes de ser olímpic però ha deixat aquell mal tràngol enrere per continuar evolucionant i fent passos de gegant a la copa del món, on ha obtingut dues places olímpiques. El pratenc, subcampió als Jocs de la Joventut de 2020, competirà als Jocs Olímpics d’hivern a la modalitat dels 500 metres i deixa la plaça dels 1.000 al navarrès establert a València Daniel Milagros. És el debut olímpic dels esportistes del nostre país en aquest esport.
Tomàs-Llorenç Guarino (1999). Patinatge artístic sobre gel. Debut olímpic.
Quins darrers dies que ha passat aquest patinador que competirà en la modalitat individual! La polèmica sobre els drets per fer servir la música que acompanya la seva coreografia d’aquesta temporada sobre els Minions s’ha saldat amb un final feliç i podrà competir finalment tal com estava previst. Una fama mediàtica imprevista a pocs dies dels Jocs que el pot ajudar a treure la millor versió de si mateix. De Sant Quirze del Vallès va anar a Suïssa i després cap a Itàlia en un llarg camí vital que l’ha portat al debut als Jocs Olímpics d’hivern. Lluny dels millors, té talent per oferir un xou excel·lent al públic.
Nora Cornell (2005). Freestyle. Debut olímpic.
La més jove de la llista ha aconseguit una plaça olímpica amb tot just 20 anys des d’on vol créixer per arribar amb molta més força als Jocs de 2030. Un premi sensacional que li permetrà tenir un debut sense pressió a aquesta especialista del freestyle en surf de neu en les modalitats de big Air i slopestyle. L’any passat es va estrenar als campionats del món amb un 23è lloc com a millor resultat i enguany ja ha aconseguit un top 20 en una prova de la copa del món.
Vince Maharavo (1997). Freestyle. Debut olímpic
Aquest parisenc de naixement ha viscut entre Andorra i Font-Romeu des dels 8 anys, indrets on ha progressat amb l’esquí més acrobàtic fins a fer-se un lloc entre els millors del món de la disciplina. Fa un parell d’anys va ser campió de França en Big Air i també ha destacat en l’slopestyle, però la seva progressió internacional l’ha fet brillar especialment amb les acrobàcies al mig tub. De fet, a Itàlia competirà en aquesta modalitat (halfpipe). Sense cap Top 20 a la copa del món, fa tot just una setmana va poder celebrar amb eufòria l’assoliment del bitllet per als Jocs Olímpics d’hivern.
Julian Junca (1998). Hoquei sobre gel. Debut olímpic
El porter de la selecció francesa d’hoquei sobre gel és una garantia per a una selecció modesta en aquesta disciplina. El de Prades va forjar els seus primers passos en aquest esport al Club Gel Puigcerdà abans de construir una trajectòria internacional a competir als Estats Units i, actualment, a la lliga eslovaca, un dels països europeus més potents de la disciplina.
