L’Astrid Fina és barcelonina, té 33 anys i acaba de guanyar dues plates a la copa del món IPC d’snowboard cross que s’ha disputat aquesta setmana a La Molina. El 2009 va patir un accident de moto i va encadenar 13 operacions a l’hospital abans de decidir que li amputessin el peu dret. El 2013 va agafar una taula d’snow per primera vegada a la seva vida i ja divisa a l’hortizó els seus segons Jocs Paralímpics, on té moltes ganes (i opcions!) de pujar al podi. L’entrevistem quan tot just acaba de finalitzar la primera jornada de la Copa del Món a La Molina. Durant la conversa ens contagia la seva alegria amb rialles constants. Es nota que és feliç a la neu.
Enhorabona pel segon lloc! Estàs satisfeta amb aquesta posició?
Estic molt contenta, no m’esperava quedar segona en una copa del món aquesta temporada.
Has tingut el triomf a l’abast…
Sí, he estat molt i molt a prop de l’or, he patit una caiguda, però això també et fa aprendre. Ja sé quin ha estat el meu error. Així que d’ara en endavant, a mort!
En les properes cites de la copa del món també aspires al triomf?
Vaig a totes! Sempre has de buscar el millor resultat possible i potser després no et surten les coses, però l’aspiració ha de ser la màxima, i tant. Ho tinc claríssim!
No fa gaire temps que competeixes…
Fa quatre anys que vaig començar, aquesta és la meva cinquena temporada. Vaig partir de zero i l’evolució ha estat espectacular. Faig moltes hores d’entrenament, em foten molta canya, hi ha hagut molta constància durant tot aquest temps.
La decisió d’agafar l’snow arriba després de perdre una cama i d’haver passat un autèntic calvari a l’hospital. En quin moment et planteges provar el surf de neu i començar a competir?
Vaig patir un accident i vaig decidir amputar-me la cama perquè tenia el peu molt malament. En aquell moment tenia un amic que feia snowboard a Baqueira i em va dir: “Va, vine a provar l’snow!“. I jo recordo haver-li respost: “Ei, que ara sóc patapalo, eh?“. Però em deia que seria un repte per als dos i vaig estar un parell de dies allà dalt. Quan vaig tornar a Barcelona, un amic seu, que ara és el meu entrenador (Albert Mallol), em va proposar que em presentés a les proves d’accés a l’equip espanyol de parasnowboard. M’hi vaig presentar, vaig ser l’única noia de tot l’estat en fer-ho, i em van agafar. El nivell de les noies en aquell moment era molt baix i hi veien possibilitats de millora. De nois en van agafar 2 dels 6 que es van presentar.
I l’aposta va sortir d’allò més bé…
Va anar bé, i tant! Quan feia un mes que havia començat des de zero ja em va tocar participar a una copa del món, i… és clar, fatal! Era un circuit que les altres riders completaven en un minut i jo en vaig trigar 8. Imagina’t! Però havia de fer punts per poder arribar als Jocs i tot va anar rodat, perquè la temporada següent vaig poder anar a Sotxi, als Jocs Olímpics, i vaig acabar sisena.
El canvi en tan poc temps és impressionant!
Jo vaig fent de mica en mica i no me n’acabo d’adonar. Ara, sí que és cert que quan em paro a pensar-ho fredament, em dic: “És fortíssim tot!“. Un dia m’estaven tallant la cama a l’hospital i al cap de pocs mesos estava competint en snowboard, i fent-ho en alt rendiment, que mai en la meva vida m’ho havia ni tan sols imaginat.
En quin moment l’snowboard t’atrau tant que el converteixes pràcticament en una professió?
Després del Jocs Olímpics. Em van anar bé, em van atrapar i va ser el moment que vaig dir-me: “Vull seguir i vull millorar“. I a muerte i el que faci falta! Si és necessari l’estiu, també. Vaig llogar el meu pis per poder viatjar tot l’estiu a Argentina. L’equip no tenia diners, no m’ho pagava, i vaig decidir llogar el pis per tenir prou diners per continuar entrenant a la neu durant el temps estival.
Quina rutina d’entrenament segueixes per estar en plena forma?
Depèn de les competicions que tinguem. Com més a prop tinc la competició, menys hores faig per no arribar amb fatiga. Normalment, entreno unes sis hores de dilluns a dissabte, unes quatre hores a pistes i dues hores al gimnàs. Això és rutina d’hivern que aquest estiu vaig poder seguir a Argentina. Però si no, marxem uns dies en glaciars dels Alps per tocar neu i quan estem aquí fem altres activitats com gimnàs, paddle surf o esports similars. Gimnàs, en qualsevol cas, en fem sempre.
En plena progressió esportiva, aquesta temporada 2016-2017 és especialment brillant per a tu. Als campionats del món de Canadà de fa poques setmanes et vas quedar amb la mel als llavis…
Sí, vaig quedar quarta al banked slalom i en l’snowboard cross vaig caure i vaig acabar cinquena. Vaig acabar amb un regust que… buf, sabia que ho podia fer millor! Però sempre pots tenir caigudes, com avui. També sóc conscient que hi ha altres noies que són més ràpides. Però bé, ja hi arribaré. Porto només quatre anys fent snow i algunes d’elles porten tota la vida practicant-lo.
L’any que ve és olímpic i tens els Jocs entre cella i cella. Què n’esperes de la cita a Corea?
Si tot continua com fins ara, la classificació serà un fet. I hauré d’entrenar moltíssim. Jo dels Jocs n’espero molt, sempre aspiro a tot. I si no hi arribo, si no compleixo les meves expectatives, no passa res. Falta un any, encara. Però en tinc moltes ganes. I de la mateixa manera que jo entrenaré molt, les altres també ho faran. No serà fàcil.
“L’Snowboard em va ajudar a superar l’amputació“
Competeixes habitualment en dues disciplines diferents. Què tenen d’especial cadascuna d’elles, per què les recomanaries a algú que no les hagi vist mai?
El boardercross és molt espectacular de veure. Les primeres rondes no tant, perquè vas per temps i fas el descens en solitari, però quan arriben les eliminatòries, competeixes amb una altra persona, i encara que sigui més bona que tu, sempre pot caure. La tensió de tenir algú al costat o al darrere pot provocar una errada. És molt vistós i molt més interessant. El banked slalom és velocitat pura: són peraltes i tenir collons per baixar i no creuar la taula!
Què t’ha aportat l’esport? El fet de pujar dalt de l’snow i llançar-te muntanya avall…
Al principi em va ajudar a superar l’amputació. Feia molt poc que estava amputada quan vaig començar amb l’snow i em tapava, me n’amagava. I clar, arribaves a la copa del món i en veies un que es treia els braços, l’altre una cama… m’impactava més a mi que a ningú, em quedava astorada. Això em va ajudar un munt a superar-ho. Ara l’snow m’aporta felicitat. És un subidón quan en faig i quan competeixo. Estic molt contenta amb la vida que porto.
Quin és el moment Fosbury de l’Astrid Fina?
Els Jocs Olímpics. Des del moment que vaig entrar a la vila olímpica fins que en vaig sortir. Em vaig quedar amb la boca oberta. El dia que vaig competir va ser brutal. Que 10.000 persones et facin l’onada és.. indescriptible, al·lucinant. Per això tinc moltíssimes ganes que arribin els següents!
