Laura Bechdejú: “Els Jocs Olímpics no són impossibles” Entrevista a l'esportista catalana que ha debutat al campionat del món de gimnàstica artística de Qatar

El campionat del món de gimnàstica artística acaba aquest cap de setmana a Doha (Qatar) en una nova cita marcada pel talent increïble de Simone Biles.

Diversos gimnastes del nostre país han sigut protagonistes del mundial i ens fixem en el bon paper d’una debutant, Laura Bechdejú, que amb 18 anys ha participat a la cita més rellevant de la seva carrera esportiva. El seu paper ha ajudat l’equip espanyol a seguir viu en el camí cap als complicats Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Sorgida del Salt Gimnàstic Club i formada en els darrers anys a Madrid, Bechdejú és una de les gimnastes de referència del nostre país. Ens atén just arribada a Girona, mentre els focus continuen fixats a Doha.

Laura Bechdejú, en ple exercici de terra a Doha / Ricardo Bufolin – RFEG

– Bon dia Laura! En primer lloc, enhorabona pel debut en un campionat del món absolut. Com ha anat?

Individualment ha anat bastant bé. Portava tres mesos lesionada del colze i pensava que no podria arribar a temps pel mundial. Era molt just i assolir el nivell per ser-hi era difícil, perquè les meves companyes portaven més temps entrenant i competint i estaven molt fortes. A Doha em vaig posar bastant nerviosa i és un bon senyal, perquè afavoreix les caigudes i les errades. Vaig haver de fer un esforç per controlar els nervis i fer-ho el més bé que sabia. No vaig caure en cap dels aparells

– Et vas sentir còmoda malgrat la pressió de participar en una gran cita internacional?

Més que sentir-me còmoda, m’ho vaig passar bé. Vaig capgirar els nervis i vaig decidir gaudir de l’experiència. Amb les companyes vam fer pinya per intentar que totes estiguéssim bé i tranquil·les.

“Mantenim l’esperança d’aconseguir un lloc entre les 12 millors i classificar-nos per als Jocs de Tòquio 2020”

– Esteu satisfetes pel 18è lloc assolit i per seguir vives en el camí cap als Jocs Olímpics?

Sí, ens hagués agradat ser més amunt a la classificació, però els jutges tampoc no ens van ajudar gaire. La competició no ha estat de les millors que hem tingut, ho havíem fet molt millor en entrenaments previs, però tampoc ho vam fer malament. Estem contentes perquè estem dins, hem pogut demostrar que l’equip està en creixement i jo crec que l’any vinent estarem molt millor. Han de pujar més noies que ara són júniors i que seran sèniors el 2019 i que venen bastant fortes. Mantenim l’esperança d’escalar fins els 12 primers llocs al proper mundial.

Les gimnastes de la selecció espanyola a Doha. Paula Raya, Andrea Carmona i la mallorquina Cíntia Rodríguez també formaven part de l’equip / Ricardo Bufolin – RFEG

– Malgrat debutar, has participat en tres dels quatre aparells de l’equip espanyol. Com va anar cadascun dels exercicis més enllà de les notes rebudes?

Vam començar en salt, un dels aparells on sovint em treuen de l’equip perquè en la sortida reboto i tiro enrere, però va sortir bé i em van posar bona nota. A barra ho vaig passar bastant malament abans de pujar, perquè no és un aparell que se’m doni molt bé i dues de les gimnastes de l’equip havien caigut prèviament. Em vaig sentir molt pressionada, havíem d’entrar entre les 16 millors, però amb l’ajuda de l’entrenadora em vaig poder calmar. A sobre l’aparell estava nerviosa, em tremolaven bastant les cames i pensava que en algun moment cauria, però vaig mantenir bé la barra, amb balancejos, això sí, però sense caure. El darrer exercici era el de terra. Vaig sortir fora dels límits a la primera diagonal, però tota la resta de moviments van anar bé.

“Al final vaig aconseguir passar-m’ho molt bé, especialment en el darrer exercici de terra”

– Hi ha gimnastes que gaudeixen de la barra? Sembla un aparell on la majoria ho passeu malament…

A mi no m’agrada la barra, ho passo molt malament encara que l’exercici em surti bé. Abans de pujar i mentre sóc dalt pateixo, perquè encara no he acabat i sé que he de mantenir fins al final la constància. És l’aparell on més sues. Però sí que quan la portes molt bé i te’n surts, també és el que més gaudeixes, perquè et dius: “uau, ho he aconseguit!”.

Laura Bechdejú just abans de començar l’exercici a la barra, que va completar amb bona nota / Ricardo Bufolin – RFEG

– Com has viscut aquesta experiència esportiva a Qatar?

Ha sigut dur. Tots els entrenaments eren diferents, la temperatura, la cultura… allà, per exemple, no podíem anar amb top i sempre havíem de dur el mallot.

– Què tal és Doha? T’ha sorprès alguna cosa en especial?

No hem tingut temps de visitar res i la rutina era anar de l’hotel al pavelló i del pavelló a l’hotel. Només amb els trajectes, des de l’autobús, sorprenia la quantitat d’obres en marxa que hi havia, només es veien les carreteres i els cotxes, però ningú passejant pel carrer. Vam veure dones amb el burka i molta gent que vestia amb peces de roba llargues mentre jo em moria de calor amb màniga curta i pantalons curts. La gent era molt maca i atenta. Feia una calor molt intensa i a dins dels edificis fred, amb l’aire condicionat molt fort. Fins ara havia viatjat sempre per Europa o pel nord d’Europa, però mai havia sortit del continent i tot és força diferent.

“A Doha no podíem anar amb top. Sempre havíem de dur el mallot per entrenar i competir”

– Aquests dies has vist de prop a Simone Biles. Què és el que la converteix en un fenomen esportiu tan bèstia?

La veus i et quedes bocabadada. Té un físic extraordinari: les cames, la potència, els braços… quan la veig penso: “si em pega m’envia a la Xina”. És molt gran, molt forta, i quan la veus en acció penses que és inhumana. És impossible arribar a fer el que fa. Fins l’any passat feia coses brutals, però aquest 2018 ha duplicat la dificultat dels exercicis. No saps com ho fa. Nosaltres pensàvem que ho deixaria, perquè ho ha aconseguit tot, però ens van dir que tornava encara que ho tingui tot guanyat. És increïble.

– En què pots millorar durant els propers mesos abans que arribi el mundial de 2019?

En els propers mesos volem augmentar la dificultat de l’exercici de terra. Ara podíem haver anat una mica més lluny, el meu terra tenia una dificultat mitjana, però amb la lesió no he pogut fer els mortals que feia abans. Per aquí creixerem. En barra l’objectiu és fer-ho el millor possible, sense balanceigs ni dubtes sobre possibles caigudes. He vist que puc fer-ho i s’ha d’assolir quasi la perfecció per ser entre les millors. En asimètriques, encara que no hagi competit, estem millorant i treballant en combinacions per tenir millor nota. En salt, a la pràctica, també. Es tracta de millorar en totes les facetes i seguir augmentant la dificultat de cada aparell.

“Simone Biles és inhumana. És impossible arribar a fer el que fa. Et quedes bocabadada”

– Amb quins elements et sents més forta?

Amb els moviments que em sento més a gust és fent un doble en planxa al terra i un canvi de bandes en asimètriques que es fa cap enrere i que es diu Saposnikova, que és dels més difícils, pensava que mai el faria i ja el tinc entre mans. És com fer una roda al terra, una bogeria.

La gimnasta catalana, en un entrenament a Doha / Ricardo Bufolin – RFEG

– Vas començar a despuntar molt jove en campionats de catalunya i d’espanya i amb 15 anys vas fer el salt a Madrid. Com vas viure aquell moment, de començar a combinar Madrid i les terres gironines, de marxar lluny de casa?

Era molt happy, molt cabra boja. Li deia a ma mare que eren com unes colònies d’un any. Quan estava a Salt no parava massa per casa: si no estava estudiant o entrenant, estava competint. A Madrid de seguida vaig notar que entrava en una etapa diferent, que la cosa es posava seriosa i que m’havia de posar les piles. Al principi em vaig integrar bé, sense problemes, però de mica en mica vaig començar a notar la falta dels pares o del club. Allà t’has d’espavilar tu sola en tot, també en els estudis, on teòricament ens han d’ajudar però hi ha alguns professors que no ho acaben d’entendre i no ens ajuden gaire. Al final t’acabes acostumant, busques ajuda i t’adaptes a la vida d’allà. Ara ja porto més de 3 anys al CAR i a la Blume i no me’n penedeixo en absolut.

– Allà heu fet pinya entre totes les gimnastes i suposo que amb la Nora Fernández, pel fet de compartir generació i sorgir del mateix club, teniu un vincle molt especial…

Em va ajudar moltíssim. Quan vaig arribar era l’única que era nova i ella ja hi portava un any. Em va guiar: “si et passa això, pots fer això”, “si et falta no-sé-què, pots fer tal”, “si has d’anar a algun lloc, avisa”. Un munt de consells! Em va explicar les seves experiències per evitar que ho passés malament. Aquesta tasca d’acompanyament jo la faig ara amb la Marina González, que ve del nostre club i per a qui tot era molt gran quan va arribar. Ens intentem cuidar entre totes i volem que les més joves no pensin que s’han complicat la vida, que no ho vegin massa dur i que decideixin tornar cap a casa.

“A Madrid ens cuidem les unes a les altres. La Nora Fernández em va ajudar a mi i jo ara ajudo a la Marina González”

– El teu pare és entrenador al Salt Gimnàstic Club. En què t’ha ajudat durant la teva carrera?

No vam coincidir mai, ja que ell és entrenador de gimnàstica artística masculina. Algun cop, puntualment, si passava pel meu costat m’intentava corregir, però jo el feia fora perquè no era el meu entrenador. Quan tornava a casa, això sí, parlàvem dels entrenaments, del que em sortia millor i pitjor. Sempre m’ha intentat ajudar i ho ha aconseguit, però no com a entrenador de gimnàstica, sinó com a pare, que és la seva funció.

Laura Bechdejú celebra un dels exercicis a Doha amb la seva entrenadora / Ricardo Bufolin – RFEG

– Com definiries el moment que viu la gimnàstica artística a Catalunya? Què fa falta per poder ser encara més competitius en les grans cites internacionals?

Quan era petita no hi havia tantes gimnastes d’alt nivell com ara en categories inferiors. Tampoc a la selecció espanyola hi havia un grup tan ampli i preparat. Estan pujant moltes gimnastes petites de bastant nivell que fan coses que jo no feia quan tenia la seva edat. Fa pena que la gimnàstica no tingui el reconeixement que mereix i que encara ara hi hagi tanta gent que, per exemple, la confongui amb la rítmica. No cal que arribi al nivell de popularitat i recursos del futbol, però hi hauria d’haver més gent practicant-la. Als Estats Units és un dels esports més vistos i amb una base més forta. Amb més nenes hi hauria més nivell. Sigui com sigui, Catalunya és una potència a Espanya. Als campionats estatals tot surt de Catalunya, i ara tenim una bona base que puja molt forta.

“Catalunya és una potència a l’estat espanyol. Ara tenim una base de gimnastes que pugen molt fortes”

– Els Jocs Olímpics són un somni impossible? Quines opcions reals té l’equip espanyol de classificar-se per a Tòquio?

Nosaltres pensàvem que sí, que no estaven al nostre abast, perquè molts països que abans no eren protagonistes en la gimnàstica artística estan millorant molt ràpidament. Després d’aquest mundial hem vist que no és impossible. Que si ens hi posem, que si canviem coses i augmentem dificultat… tindríem alguna opció de ser-hi, sí. Lluitarem per aconseguir-ho.

– Quin és el moment Fosbury de Laura Bechdejú?

El dia que em van donar la beca per anar a Madrid. La Montse Hugas, directora del club, em va cridar al despatx per dir-me que la beca li havien donat a una altra gimnasta. Em vaig entristir, però no hi vaig donar massa importància. Em quedava amb la meva família, al meu club. Després vaig veure que era una broma, que m’havien donat la beca. Em van abraçar, em van felicitar i em van preparar una festa sorpresa que no m’esperava en absolut. Aquell dia em vaig sentir molt estimada i és un record inesborrable.

Bechdejú va debutar al mundial amb una bona actuació en salt / Ricardo Bufolin – RFEG

La Fosbury 31 “viatja” a Mèxic!