La localitat d’Anaheim acollirà un altre partit entre els ibèrics i l’enèsim ‘Dream Team’. Serà el número 29 entre les dues seleccions amb un balanç clarament favorable als americans, que han guanyat el 24 dels partits. Segurament els duels contra els soviètics, primer, i els russos després o els iugoslaus primer i les diferents repúbliques balcàniques després són més ancestrals o històrics des del prisma americà. Però si ens cenyim al segle present, podem dir que un Estats Units-Espanya és més que un clàssic. Una mena de competència entre models, continents i generacions. El duel que ha decidit dues de les tres últimes finals olímpiques.
Els números
Des del primer partit i fins avui, Espanya i els Estats Units s’han enfrontat en 28 ocasions. En total han estat 10 amistosos i 18 partits de competició oficial, en els quals Espanya ha aconseguit 4 victòries, dues d’elles en partits de campionats. El balanç històric fins avui és clarament favorable a l’equip USA, però de tots els disputats n’hi ha cinc que valen el seu pes en or com a record. A l’afició amb més expertesa és probable que els sonin tots cinc partits. I cal veure com, en una mena de norma estadística, la selecció espanyola rutlla quan els jugadors catalans hi són importants.
La primera victòria oficial dels espanyols va arribar a la primera fase del Mundial de Colòmbia 1982. Els americans compareixien amb una selecció formada per jugadors universitaris si bé entre els noms que van jugar hi hauria futures patums de l’NBA com Glenn Rivers, Antoine Carr, Michell Wiggins o John Pinone. Per part de la selecció, el mític Epi va liderar l’equip amb 28 punts, al costat del malaguanyat Chicho Sibilio que en va firmar 21.
Abans que els ‘júniors d’or’ canviessin la història del bàsquet espanyol, els Jocs del 84 marcaven la fitxa màxima. No hi va haver partit real davant uns Estats Units que reunia un “pre-Dream Team’ universitari amb un tal Michael Jordan, al costat de Patrick Ewing o Chris Mullin. Surten a aquella “foto” per a la història gent com el ‘Matraco’ Margall, Epi, Solozábal, De la Cruz o Jiménez.
El Mundial dels propis Estats Units va propiciar, per entrebancs de les dues seleccions, que el duel entre americans i espanyols fos en disputa de la cinquena plaça. Amb les revolucions més baixes per part dels amfitrions, que tenien en nòmina noms com Reggie Miller, Paul Pierce o Elton Brand, la selecció liderada per un Juan Carlos Navarro espectacular amb 26 punts i Pau Gasol amb 19 va fer-se amb el partit en un darrer quart espectacular.
Aquest títol grandiloqüent el va posar la premsa americana i l’espanyola després de la final olímpica dels Jocs de Pequín. Va ser un autèntic partidàs en què tots dos equips van fer 40 minuts extraordinaris. Repassar qui va propiciar aquell partidàs provoca un autèntic vertigen. Per la banda americana, atenció, quasi res: Kobe Bryant, LeBron James, Jason Kidd, Carmelo Anthony o Dwyane Wade. Tots aquests van suar de valent contra una Espanya sensacional, amb Navarro, Pau Gasol, Marc Gasol, Ricky Rubio o Rudy Fernàndez, de qui es recorda especialment una esmaixada que simbolitzava que es jugava de tu a tu contra el millor equip del món.
Quatre anys després, una altra final olímpica, aquesta a Londres, i de nou Espanya veient-se prop de l’or. Amb 82-83 al final del tercer quart, la Selecció va arribar als deu últims minuts amb totes les possibilitats del món davant de Kevin Durant, LeBron, Kobe, Carmelo o Westbrook. Marc Gasol i Navarro van ser els millors d’aquell partit per part dels nostres.
