Justícia pòstuma al 6 Tard, però és el moment que el club corregeixi un error històric amb la generació més mítica de la història de la secció de bàsquet del Barça

He esperat uns dies abans d’escriure una opinió que, en calent, el mateix dissabte aparentava molt més radical. No recordo haver vist jugar a Sibilio en directe amb la samarreta del Barça com a conseqüència de la meva edat, però com a amant del bàsquet i de la secció de bàsquet del Barça només cal parlar amb la gent que sí que el va veure per adonar-nos de la dimensió del dominicà.

Sibilio va vestir la samarreta del Barça durant 13 temporades, del 1976 al 1989. Una autèntica barbaritat a l’alçada de molts pocs jugadors. A més a més, ho va fer amb un rol molt destacat, un anotador compulsiu amb una elegància espectacular.

Sense ell la mítica generació dels 80 del Barça de bàsquet no hagués estat la mateixa. Estem parlant, segurament, de l’equip més identificable i mític de tota la història del Barça de bàsquet. Un equip marcat per no haver aconseguit l’Eurolliga, però que va omplir de títols les vitrines del Palau Blaugrana.

Epi, Solozábal, Sibilio, Lagarto de la Cruz, posteriorment Andrés Jiménez y Audie Norris, són noms que fan posar la pell de gallina als aficionats culers i que, porten a la retina meravelloses tardes de bàsquet. La secció no seria el que és sense ells.

De fet, només Epi i Jiménez van rebre el reconeixement de la retirada de la samarreta al retirar-se, obrint el debat sobre la conveniència de retirar altres noms mítics de la secció.

Al seu moment, ja va costar força retirar la samarreta de Nacho Solózabal. Una situació absolutament increïble, donada la importància del barceloní a l’equip on hi va estar més de 17 temporades. No va ser fins el 2006, 12 anys després de la seva retirada, que la seva samarreta penjaria definitivament del sostre del Palau.

Una generació irrepetible.

És el moment de corregir un error històric. Roberto Dueñas té la samarreta penjada del sostre del Palau, un jugador determinant i molt estimat dins l’afició, sens dubte, de la mateixa manera que també ho va ser Chicho Sibilio.

Aprofitant la tornada a la competició a l’octubre, i tot i que ara ja és tard per a Sibilio –i sense entrar al fet que el club només enviés Manolo Flores al seu funeral a la República Dominicana-, caldria fer un acte definitiu de justícia per aquella generació.

La samarreta de Sibilio, el seu 6, ha de penjar del sostre del Palau. Un gest per fer que l’afició es torni a identificar amb un club que, últimament, sembla que està més centrat en altres aspectes.

I diré més, junt amb el 6 de Sibilio, potser també tocaria fer lloc a la de Lagarto de la Cruz i Audie Norris -i ja posats, retirar la d’Urdangarín-, que els joves, quan entrin al Palau puguin preguntar als seus pares, germans o amics, qui són aquells noms que pengen del sostre.

Perquè aquells són els que van ajudar a fer gran la secció i el club, aquelles persones que provoquen que, quan alguns senitm a parlar del Barça, encara se’ns ompli el pit d’orgull.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!