El Picadero, més que un club de barri Si ha existit un club Fosbury a Catalunya al llarg de la història aquest és el Picadero Jockey Club

El Picadero va néixer el 1951 de la mà de Joaquim Rodríguez Rosselló com a hereu de l’antic Picadero Andaluz a la Diagonal de Barcelona.

El seu escut era ben descriptiu amb la vessant poliesportiva de l’entitat: sota la paraula Picadero hi apareixien un bat de beisbol, una pilota de voleibol i una sella de muntar a cavall, tot sota fons vermell. Curiosament, tot i tenir el terme Jockey al nom i la sella de muntar a l’escut de la institució, el Picadero no va ser mai un club amb secció d’hípica. Una circumstància que no va impedir que el Picadero es convertís ràpidament en un dels clubs poliesportius més importants del principat i, sabent de la proliferació del futbol arreu, va optar per potenciar altres esports on va aconseguir èxits importants, principalment al bàsquet -masculí i femení-, però sense desmerèixer l’handbol, el beisbol, el voleibol, el ciclisme, l’hoquei patins, el patinatge de velocitat o el rugbi.

El febrer de 1953 es va mudar per primer cop des la Diagonal a la Carretera de Sarrià (número 161), on va inaugurar la seva nova pista, però no va ser fins el 1965 que va comprar la masia de Can Taner, un indret que havia renunciat a caure amb la construcció del Camp Nou només uns metres al seu costat. Al solar hi va construir un edifici de 8 plantes on hi establiria la nova pista coberta de l’entitat i la seu social del club, inaugurada el 1968, fins al dia de la seva venda, precisament, al Futbol Club Barcelona un lustre més tard.

L’època daurada del bàsquet masculí

El bàsquet de l’estat espanyol i europeu dels anys 60 i 70 es va caracteritzar per la terrible tirania que exercia el Real Madrid de Pedro Ferrándiz, amb jugadors mítics com Brabender, Emiliano, Luyk o Lolo Sainz. Si va existir un equip que va arribar a fer una mica d’ombra al conjunt blanc, aquest va ser el Picadero Jockey Club. Durant la dècada dels 60, els barcelonins van sumar 4 subcampionats de
lliga -1964, 1965, 1966 i 1970- i un títol de la Copa del Generalísmo el 1964, derrotant als blancs per 40 punts a les semifinals (una gesta històrica per l’època), i un altre el 1968, derrotant al Joventut de Badalona a la final.

Josep Maria Jofresa, Joaquim Enseñat, Miquel Albanell, Chus Codina, Alfonso Martínez i Víctor Escorial eren la base d’aquell equip -entrenats durant dotze anys per Josep Esteve-, però el Picadero també va destacar per ser un dels primer equips que va contractar jugadors dels Estats Units. La seva situació econòmica ho permetia i, sumat al fet que no disposava d’una estructura de categories inferiors com la d’altres clubs catalans, feia que la seva forma de mantenir-se competitiu fos a través de fitxatges.

Els èxits de les altres seccions

Com a bon club poliesportiu, el Picadero no només vivia dels bons resultats en el bàsquet. Els èxits també arribaven de la mà de les altres seccions de l’entitat que, tot i no tenir el mateix impacte mediàtic que gaudia el bàsquet de l’època, constituïen una part importantíssima del teixit social del club. En primer lloc cal destacar el paper del rugbi, la secció que va aconseguir els primers èxits de l’entitat entre el 1955 i el 1960, amb noms com Jaume Quesada o Fidel Castells. Curiosament, la secció es va avançar al tancament generalitzat del club un any abans, quan va desaparèixer el 1972 atès que la Federació Espanyola de Rugbi no acceptava equips amb patrocinadors comercials.

Cal recordar el Picadero com un club pioner, sense el potencial econòmic del futbol masculí, convertint un club de barri en la principal entitat poliesportiva de l’estat. Pioners en la contractació de jugadors estrangers o en posar publicitat a les samarretes per aconseguir la viabilitat econòmica necessària.

L’handbol femení es va convertir en el gran dominador d’aquest esport als anys 60 després de fer-se amb el gruix de l’equip del Club Medina de Barcelona, que tot just acabava de guanyar la lliga el 1963. Així doncs, fins al 1970 va aconseguir 5 títols de lliga -quatre de consecutius entre el 64 i el 67, i després el de 1970- amb jugadores com Mercè Arqué, Maria Dolors Gimbernat, Montserrat Martí i Núria Granados. L’equip masculí va assolir l’ascens a Divisió d’Honor el 1968 i s’hi va mantenir fins a la desaparició de les seccions el 1973. Durant aquell període va arribar a dues semifinals de la Copa del Generalísimo i va aconseguir un subcampionat de lliga el 1973 amb figures destacades com Gregorio López i José Manuel Tauré.

La secció de voleibol masculina també va fer grans aportacions a l’èxit col·lectiu de l’entitat aconseguint dues Copes d’Espanya -1963 i 1965- i el campionat de les dues primeres edicions de la Lliga de la divisió d’honor -1965 i 1966-, on van destacar els germans Jordi, Diego i Santiago León. De tota manera, si hi va haver una secció que va destacar per sobre les altres aquesta va ser la de beisbol masculí. Amb jugadors com Antonio Detrell, Manuel García o Licesio Fernández no només van aconseguir tres campionats de lliga espanyola -1957, 1962 i 1964- i set campionats de Catalunya, si no que també van exercir el seu domini per tot el continent europeu, amb la consecució de la Copa del Mediterrani de 1965 i de la Copa d’Europa de 1963 i 1968.

Pepita Cuevas, una patinadora llegendària a les files del Picadero

A nivell individual és important destacar la figura de Pepita Cuevas en patinatge de velocitat. A finals dels anys seixanta aquesta esportista era una de les gran dominadores mundials de l’especialitat i el seu palmarès ho resumeix perfectament: campiona del món en la prova de 500, 3.000 i 5.000 metres el 1967 i dels 3.000 el 1968, també va sumar nombrosos títols europeus i estatals al llarg de la seva trajectòria.

Inici de la caiguda

Tota història té el seu final i aquest va arribar als 70 quan el retorn a l’elit del Barça i la Penya va fagocitar les aficions que havia despertat el Picadero a l’entorn de Barcelona. Sobretot pel que fa al conjunt blaugrana, amb una proximitat geogràfica que feia pràcticament impossible la viabilitat de dos clubs de primer nivell. La secció va entrar en dificultats econòmiques, i sense l’estructura per poder generar talent des de les categories inferiors, la impossibilitat d’aconseguir fitxatges de nivell va comportar la desaparició de totes les seccions del club, excepte el bàsquet femení, al final de la temporada 1972-73.

Finalment, al 1974, el mateix Barça que havia absorbit completament el potencial del Picadero al món del bàsquet va acabar comprant les seves instal·lacions situades a pocs metres del Camp Nou i el Palau Blaugrana per 40 milions de pessetes. El Palau, per cert, tot just s’havia inaugurat 3 anys enrere. A partir d’aquell moment la pista del Picadero es va convertir en el Palau Blaugrana 2, on anirien a jugar les categories inferiors del club culer. El Palau Blaugrana 2 va desaparèixer el mes de març de 2013 quan el Barça va inaugurar la nova seu social de l’entitat al seu lloc després de completar unes obres que van ascendir a un total de 2,7 milions d’euros.

El bàsquet femení recupera la glòria

Després de la desaparició de la majoria de seccions el Picadero encara mantenia la seva activitat en bàsquet femení, finançat gràcies als diners dels patrocinadors i la sala de bingo pròpia de l’entitat. No tot eren males notícies per al club de les Corts, perquè aquesta secció de bàsquet femení, lluny de només existir, es va convertir en el buc insígnia de l’esport de la cistella a l’estat. Rosa Castillo, Anna Junyer i Roser Llop eren algunes de les seves jugadores més destacades. Sota nombroses denominacions (PICEFF Barcelona, Evax, Intima, Comansi o Natural Cus) en funció del espònsors que el club anava trobant, les noies del Picadero van aconseguir entre 1975 i 1983 un total de sis lligues espanyoles i set copes, fent el doblet a les temporades 1975, 1978, 1980 i 1983.

La temporada 1984/85 el club ja no jugava a les Corts després de fusionar-se amb el Masnou Basquetbol, traslladant-se a la pista de la població maresmenca. Aquella mateixa temporada arribaria l’últim èxit esportiu amb la copa de 1985. Amb aquest títol es va acabar el gran domini que havia exercit el club durant l’última dècada al bàsquet femení de l’estat espanyol. La secció aguantaria fins l’any 1989, quan finalment es desfaria i, amb ella, es perdia l’última manifestació de vida de l’històric Picadero Jockey Club. Bona part de la massa social que quedava va decidir integrar-se al Club Esportiu Laietà, encara actiu a l’actualitat, i que s’ubica a pocs metres d’on residia el Picadero JC.

Aquest reportatge forma part de la revista digital Fosbury del mes de juny. Podeu llegir-la completa en aquest enllaç.