L’home, la marca i l’exemple: la perfecció no existeix La versió més pecaminosa de Jordan apareix al cinquè i sisè capítol de 'The Last Dance'

Tercer dilluns de missa conventual de nou del matí, tercer doble capítol de ‘The Last Dance‘. La devoció obliga i el cert és que l’exercici recorrent, la pràctica d’aquesta religió Michael Jordan enganxa. Està enganxant molt. Està triomfant i ho seguirà fent.

Seguim en el doble fris cronològic dels seus dos períodes d’èxit de la trajectòria del número 23, avançant quasi en paral·lel, acostant-nos al passi-ho bé i deglutint tot el que va suposar el millor jugador de bàsquet de la història. Algun agnòstic podria preguntar-nos si dóna per tant la cosa: oi tant. Hi ha molta teca i, mai millor dit: Déu n’hi do.

Quan vas a missa i pares l’orella hi ha moltes coses del que diuen que grinyolen, per això entre les parts d’ofici n’hi ha moltes més de rituals fixes, de repetició, de mantra, que no pas de variable. A The Last Dance les dues parts estan més o menys equilibrades. Hi ha els elements de sempre, les exhibicions, xifres, jugades i resums. Els mateixos ‘millors moments’ que ja havíem vist però emplatats diferents. El bàsquet en majúscules i la narració intencionada del mai més res serà igual. Com un rec programat, sempre hi ha espectacularitat i xou de bàsquet programat cada certs minuts per adornar i endolcir el tema del que es vulgui parlar. L’amén es dóna per dit però repetim les seqüències dels èxits dels Bulls amb la indissimulada vocació de reforçar la dinastia de Jordan per sobre de qualsevol intent de dubte. Es diu que el documental el va autoritzar el propi protagonista quan LeBron James va guanyar l’Anell de Campió. Fins llavors no li havia calgut tornar a marcar paquet.

La imperfecció, sobre la taula

El creatiu dels oficis religiosos és a veure què ens vol fer entrar al cervell el predicador. I al cinquè i sisè capítol d’aquest documental la gràcia és una certa narració de la humanitat del mite. El veiem paternalista amb l’enyorat Kobe però sobretot hi veiem el que no en direm els seus errors però sí d’alguns dels seus excessos. En matèria celestial potser hauríem de parlar de pecats. Tenim la història i la locució greixada com un mecanisme perfecte i és per això que ara optem per veure la disfunció, mirar de trobar algun però, localitzar algun grinyol. Negar voluntàriament la perfecció. Evidenciar que aquesta no existeix, quan això és una obvietat com un campanar, en la línia de la relació entre periodisme i objectivitat.

Jordan no era perfecte. En absolut. Però precisament també és gràcies a la seva correlació d’imperfeccions que potser l’espectador surt de la ració d’avui encara més en sintonia amb el protagonista que no pas quan la narració és tota de flors i violes. Comencem a veure la trinitat separada: l’home, competidor i guanyador nat, per una banda. L’empresa, la marca, l’explotació, el rèdit, la segona pota. La moralina, l’exemple, l’exposició pública, la tercera. Avui veiem narrat de Jordan les mateixes incompatibilitats entre divinitat, empresa i exemple que podem identificar a tots els exemples religiosos haguts i per haver. O té alguna cosa a veure el que diu la Bíblia, el que factura el vaticà i com es porten els bisbes? Millor que no trepitgem ulls de poll.

El Jordan del primer “three-peat” ens segueix apareixent com a líder generacional camí de l’adoració. Hi ha l’episodi del Dream Team, la guerra permanent –locutada ara, recargolant la cosa– amb Jerry Krause i com a Barcelona 92 Toni Kukoc és víctima de pressing esportiu especial per part de Jordan i Pippen només per marcar territori. Com un gos que pixa i borda. Veiem les disputes intenses amb Ewing o Barkley, el camí costerut, sí, però és a mesura que desenfoquem la pista que també anem veient altres racons.

El paraigües del competidor

En una producció que és benèvola per naturalesa, suposa que és d’agrair que no s’amagui en cap moment cap dels estirabots o excessos fora de la pista, del golf a les carte,s d’apostes a casino, juguesques dins del vestidor o a l’avió, amb les que Jordan treu vapor de la seva personalitat competidora –aquesta és l’excusa oficial– de la mateixa manera que xiulen les olles exprés. Deixarem de banda l’excusa de que per ell 10.000 dòlars són com vint duros per la resta d’humans, perquè no serà a hores d’ara que no entenguem que som en un aparador del capitalisme caníbal però val la pena veure com l’imperi propagandístic sembla girar-se-li en contra.

Ser exemplar de fets en aquesta vida és de les coses més complicades del món. I al millor jugador de la història el mateix tremp i caràcter que el feien excel·lir dins de la pista i de cara a la cistella podia sonar fora de partitura en un altre context. Ni es posiciona políticament a favor d’un candidat afroamericà –no és un nou Ali, admet– ni deixa de banda en cap moment cap de les obligacions comercials que li permeten jugar-se diners a qualsevol tonteria. És un emblema i resulta que li acaben buscant les pessigolles. Algun bon pastor perapunyetes li podria localitzar luxúria, gola, ira o supèrbia, sí, però ell no deixa de ser la divinitat: no l’empresa ni l’exemple.

Segurament aquest doble capítol és el necessari en el relat. El que ens deixa a punt de la retirada en els dos frisos, el que mostra el cansament de Jordan i ens deixa en la culpa col·lectiva i col·legiada del seu adéu. No deixa de ser un retrat de la realitat. De la pressa fugissera d’una carrera que en perspectiva ens pot semblar curta o efímera. A això ha vingut The Last Dance. A recordar-nos la pedra sobre la que es manté edificada l’església. I a dir-nos que fins i tot el més gran pecava. Com perquè no pequem els devots, no?

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!