UFC 252: l’home més perillós de la història Es dirimeix un títol oficiós i s'anuncia una retirada

Vetllada de llegenda la viscuda aquest passat dissabte a l’Apex Center de Las Vegas.

Finalment, es va resoldre la trilogia i va dirimir-se quin és l’home més perillós de la història (als nord-americans els agrada referir-se al campió dels pesos pesants de la UFC com “The Baddest Man On The Planet”). Alhora, després de la UFC 252 es va retirar un dels atletes més imponents, actius i dominants de l’esport, va descarrilar un tren de màrqueting d’alta velocitat i un striker va imposar-se des de la paciència. Ho repassem a continuació.

La paciència del depredador. Junior Dos Santo vs Jairzinho Rozenstruik

Rozenstruik tenia molt que demostrat després de perdre la seva imbatibilitat en mans de Francis Ngannou. La contundència de la seva desfeta, amb un KO estratosfèric passats vint segons del primer assalt, és d’aquelles que deixen marca a molts lluitadors, que esdevenen incapaços de recuperar l’estabilitat mental per tornar a competir amb les seves condicions psicològiques intactes. No va ser el cas del surinamès, que va exhibir la calma que defineix als millors depredadors.

El més normal hauria sigut que en Jairzinho sortís nerviós, amb pressa per demostrar (i demostrar-se) que la seva anterior aparició a l’octàgon havia sigut un accident. Però va mantenir la compostura. Davant seu, Junior Dos Santos, tot un excampió de la categoria, va començar a erigir-li un setge. El perseguia per la lona i semblava que era el que aconseguia millors connexions. Rozenstruik estudiava, pacient i cautelós, esperant el millor moment per etzibar l’atac definitiu, buscant els petits forats que només un expert en striking pot trobar i explotar en el moment oportú.

Dos Santos, un dels grans noms de l’UFC 252

El fragor de la batalla, les escomeses del rival, no importunaven el seu estudi. A poc a poc va anar decidint, parant i executant la trampa que va ser letal per Junior Dos Santos. A l’últim terç del segon assalt, van esclatar els seus instints: un jab com a suculent parany, amagant l’enverinat volat de dretes que el seguia i que va portar a Dos Santos a la lona. Un cop a terra, va desencadenar una allau de fúria per clausurar el combat, cobrant-se la seva presa.

Rozenstruik es va endur la victòria a la UFC 252

Dos Santos no va poder fer res per evitar l’embat i fa un pas enrere en la seva cerca d’un nou combat pel títol. Rozenstruik va revifar la seva condició de possible candidat al cetre i té un lloc d’honor en una categoria que ara mateix necessita estrelles i rivals pel gran campió. La paciència és la virtut que recompensa al bon depredador i Rozenstruik haurà d’esperar en bona posició l’oportunitat de llançar les seves urpes al cinturó.

Heavyweight | Jairzinho Rozenstruik | def | Junior Dos Santos | TKO (punches) | 2 | 3:47

El tren va descarrilar. Sean O’Malley vs Marlon Vera

Tot anava sota el pla previst per Sean O’Malley, el seu equip i la companyia. Fins ara la seva carrera era un recull de jugades espectacular que feien somiar a públic i promotora en l’adveniment d’una nova mega estrella. Però en aquest esport, les vies no són tan rectes com un voldria i una petita esllavissada va deixar un parell de roques que en “Suga” no va poder esquivar: el seu turmell i Chito Vera.

L’enfrontament va començar com tots esperàvem. Sean O’Malley aportant moltíssim moviment per tot l’ample de la gàbia, fintant contínuament i provant accions espectaculars. Vera era capaç de llegir les intencions del de Montana, que no estava tant còmode com d’altres vegades, però la sensació era que tard o d’hora un petit error el podia sumar a la llista de trofeus de Sean O’Malley. Tot va canviar de cop al cap de tres minuts de combat.

El dinamisme que tant valorem en O’Malley li va jugar una mala passada. En un dels seus fluids saltirons, va regirar-se greument el turmell. Chito Vera, com a expert artista marcial, va identificar de seguida la situació del seu rival. Va començar a pressionar-lo, obligant-lo a moure’s. O’Malley retrocedia fins que en un petit intercanvi, va perdre l’equilibri i va acabar a terra, d’on no va veure capaç d’aixecar-se i va convidar a l’equatorià a baixar-hi. Vera va acceptar la invitació i de seguida va assolir una posició dominant. Després d’uns instants de defensa del nord-americà, probablement envaït per un dolor intens, Chito Vera va endollar un cop de colze directe al cap d’O’Malley. Dos impactes més van ser suficients perquè l’àrbitre Herb Dean atures el combat, tot trabucant catastròficament el tren del “Suga Show”.

O’Malley es retorçava sobre la lona, mentre Vera celebrava efusivament, conscient que la victòria el catapulta mediàticament i esportivament a la zona noble de la categoria. Pel d’Equador, no va ser una actuació estel·lar, però va ser suficient per provar la seva capacitat d’aprofitar i rendibilitzar les oportunitats que se li presenten. No tothom pot dir el mateix.

Vera, campió inesperat a la UFC 252

La que més perd en aquest resultat és la mateixa UFC, que veu com una nova gallina dels ous d’or, haurà de baixar una mica les revolucions. O’Malley haurà de fer un petit parèntesi per recuperar el seu turmell (sembla que només es tracta d’un esquinç lleu) i replanificar els seus moviments. El seu tren ja no porta la mateixa embranzida però és jove, talentós i agosarat i si és capaç de transformar aquesta derrota en un aprenentatge, aviat tornarà a protagonitzar l’epicentre mediàtic de l’esport.

Bantamweight | Marlon Vera | def | Sean O’Malley | TKO (Elbows and punches) | 2 | 4:40

Tàctica i coronació d’un rei històric. Stipe Miocic vs Daniel Cormier

Finalment a l’UFC 252 vam veure el tercer i últim acte d’una trilogia per la història. Com si de l’estructura de la narrativa clàssica depengués, aquest tram del desenllaç va ser el més disputat, dramàtic i emocionant dels tres. Després de dos enfrontaments, els dos rivals es coneixien de sobres i la balança la van decantar els petits detalls, les minúcies tàctiques que només poden executar els grans campions.

Com tothom esperava, la fi de la trilogia va començar sent una lluita de distàncies. Miocic, molt més prim i fibrós que en els dos anteriors duels, mantenia un espai de seguretat i atacava des de fora, fent valer la seva superioritat en l’abast i mostrant-se molt més mòbil que la segona vetllada. Cormier, feia incursions on la seva rapidesa treia dividends des del jab. A mig assalt, en DC va aconseguir un take down. Sorprenentment va ser l’únic. A la prèvia va amenaçar a Miocic amb la frase “val més que portis les teves sabatilles de wrestling”. Una amenaça que només va ser realitat en aquesta ocasió, perquè la defensa del campió va ser pràcticament perfecte.

El segon assalt va seguir el guió del primer. Els dos traient rèdit de la seva estratègia, però ens atrevirem a dir que la puntuació anava en favor de Cormier fins als últims dotze segons: Miocic va tombar-lo amb diversos cops al cap i si no hagués estat per la campana, l’hauria finalitzat un cop a terra. Cormier havia sobreviscut, però no era del tot clar com de castigat estaria pel següent període.

L’èpica se sacsejava dins la gàbia. Les dues llegendes ho estaven donant tot i la igualtat era llei. Però com a tota bona història, també necessitàvem unes gotes de polèmica. Al tercer parcial, Miocic va posar brutalment el dit dins l’ull de Cormier. En altres casos, posaríem en dubte la victòria del campió, però Cormier és un especialista en aquest moviment il·legal. Amb voluntat de fer-ho o no, en DC havia posat el dit en múltiples ocasions dins els ulls de Miocic. Al segon assalt també ho havia repetit, així que no té dret a reclamar res en aquest aspecte. Ara bé, la violència d’aquesta ditada va resultar ser molt més decisiva que totes les precedents: Cormier va perdre la visió de l’ull per la resta de la nit.

Un ull que va passar factura a la vetllada UFC 252

Com a bon campió, en DC va seguir endavant. El quart i cinquè assalt ens van mostrar dos atletes esgarrapant dins les restes de les seves forces per intentar vèncer l’oposició. Els dos estaven cansats i només la seva valentia els mantenia dins la guerra. Els intercanvis explotaven a un costat i altre. Tantmateix, Miocic es va imposar inexorablement recolzant-se en tres pilars: el malmenat ull de Cormier, la seva superioritat pugilística i una defensa del clinch amb doble hook perfectament prevista pel seu equip a sala d’operacions.

Aquesta meravella tàctica va contrarestar allò que al primer combat havia portat al triomf al de Lousiana. Cada vegada que Cormier intentava agafar del coll a Miocic i aplicar-li el seu perillós dirty boxing, el bomber posava els dos braços sota les aixelles d’en DC, tancava la distància i l’empenyia fins a la xarxa, controlant-lo allà i fent-lo perdre les forces i les esperançes. En conseqüència, Cormier no podia atacar i de cara als jutges, el domini del d’Ohio només feia que sumar punts al marcador. Petits detalls tècnics que repercuteixen en aquesta gran història, que un cop finalitzats els vint-i-cinc minuts reglamentaris, va ser portada al clímax final pels tres jutges designats per la comissió de Nevada.

La felicitat del gran campió de la UFC 252

Victòria unànime per a un Miocic que ja és indiscutiblement el millor pes pesant de la història de les Arts Marcials Mixtes, pel que ara s’obre un interessant ventall de possibilitats. Només acabar el combat, el gran Jon Jones va postular-se per lluitar amb el bomber. Seria un combat per discutir qui és el millor de tots els temps, donant al vencedor una aura llegendària i un llegat inqüestionable. Francis Ngannou podria transformar-se en una bola de foc si això succeeix, ell que ha esperat pacient i s’ha guanyat la següent oportunitat.

Per la seva banda, Cormier es retira de l’esport després d’una carrera fabulosa, plena d’èxits i que li atorga un bitllet directe al Hall of Fame de l’esport. No ha assolit l’esfera més alta de l’Olimp, però hi ha estat ben a prop després de dues rivalitats immemorials contra Jones i Miocic. El seguirem gaudint a les seves retransmissions per la companyia i mai se sap, potser alguna suculenta oportunitat el torna a l’octàgon. La cruesa de l’esport fa que només pugui quedar un home en peu, però com a aficionats, només podem agrair profusament a aquests dos herois per la històrica trilogia que ens han brindat.

Heavyweight | Stipe Miocic | def | Daniel Cormier | Decision (unanimous) | 5 | 5:00

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!