Prèvia UFC 257: El pes de la corona McGregor torna a les arts marcials mixtes en un combat molt esperat

El primer esdeveniment numerat de l’any de la companyia de l’octàgon (A DAZN en directe la matinada de dissabte a diumenge a les 4:00 am o per streaming) torna a celebrar-se a Yas Island.

Aquesta vegada serà el brillant i ostentós Etihad Arena qui aculli la vetllada de la UFC 257 amb un grup reduït d’espectadors presents (2.000 persones de les 18.000 que pot allotjar l’estadi). Els acords de la UFC amb el país aràbic (Emirats Arabs Units) estan donant fruits i sembla que aquest serà l’estadi habitual pels esdeveniments de la companyia a Orient Mitjà.

Etihad Arena, seu de l'UFC 257

Etihad Arena, seu de l’UFC 257

Dins d’aquesta espècie d’anell sigil·lar gegant, la primera cartellera del 2021 compartirà una característica amb la que va estrenar l’any anterior: totes dues han sigut encapçalades per l’estrella més lluminosa de l’esport. Tot i que la resta de la nit promet, especialment un duel entre Dan Hooker i Michael Chandler que serà definitori per l’esdevenir de la categoria en els pròxims mesos, tota l’atenció es centrarà en l’autèntic rei mediàtic de l’esport i el seu primer desafiament real des de la sonada derrota contra Nurmagomedov.

UFC 257. Dustin Poirier vs Conor McGregor: Guerrers que esdevenen reis

La reialesa. La sobirania. La monarquia. Una selecció natural (i brutal) de persones malvades (i detestables) amb l’única intenció de sotmetre a totes les altres. Al tro s’hi pot arribar de tres maneres diferents: Convencent a les altres que ets un enviat diví amb connexions capaces de desencadenar la fúria de l’intangible, per herència de la cadena tròfica de persones malignes que va perden esma autosotmesa a l’endogàmia i a la por a perdre-ho tot o finalment, per la tenaç, èpica i violenta força bruta.

Aquesta última té un curiós revers. El caràcter que t’empeny fins a les últimes conseqüències per obtenir el Cetre, pot no ser massa compatible amb la responsabilitat de governar. Un cop tens la panxa plena, la voluntat s’esmuny. Era el camí el que omplia el dipòsit de combustible, el que de veritat accelerava les pulsacions, mai el trofeu final, que un cop a les mans era un premi buit. Si no, que li preguntin al Rei Robert Baratheon de la meravellosa saga de llibres “Cançó de foc i gel” de George R.R. Martin (o de l’exitosa adaptació d’HBO “Game of Thrones”).

Un soldat ferotge que el pes de la corona havia apoltronat, engreixant-lo fins ser una ombra del que l’havia portat fins al cim. Us preguntareu, “aquest no era un article sobre la UFC?”. Doncs sí, i tot això té molt a veure amb el rei irlandès.

El jove Conor McGregor, aquell que va baixar de la furgoneta de la lampisteria on feia d’aprenent a les sis del matí perquè va tenir una revelació, tenia molt clar el seu objectiu. Tot o res. Sobrevivint entre les ajudes de l’estat i el suport econòmic de la seva inseparable companya Dee Devlin, en Conor va acumular la gana voraç que el va torpedinar fins a l’estrellat absolut. Durant tot l’ascens la meta era clara. Les forces, la mirada esmolada, la llengua bífida, l’actitud desafiant, l’entrenament obsessiu, la visió de negoci… tots els elements estaven alineats cap a la mateixa fita: ser el millor i fer-se ric mentre ho aconseguia.

Conor McGregor, un lluitador històric que torna a l'UFC 257

Conor McGregor, un lluitador històric que torna a l’UFC 257

Ho va conquerir. Després d’un seguit d’actuacions fulgurants, va arribar a ser el primer doble campió simultani de la UFC. Fama mundial, combats amb Floyd Mayweather, milions de dollars, diversificació de negocis… i un comportament que va desequilibrar-se lenta però inexorablement.

L’execrable incident al Barclays Center de Brooklyn, el cop de puny a un home de la tercera edat, judicis, dispendi, excentricitats, retirades compulsives, gravíssimes acusacions d’assalt sexual… i una clara derrota contra Khabib Nurmagomedov. El pes de la corona. Era tot més fàcil quan es tractava d’arribar-hi, no de mantenir-ho. Un rei desorientat que només era monarca als anuncis de la televisió.

Una caiguda lliure que va aturar-se durant el 2019. Les seves noves responsabilitats paternals, les xerrades amb l’orador motivacional Toni Robbins o la necessitat de tornar a ser el guerrer que li havia donat la identitat, van ser factors decisius a l’hora d’adreçar la vida de McGregor. Fa un any, quan va lluitar amb Cerrone, va presentar-se un nou Conor. Amable, respectuós, atent. Un “The Notorious” diametralment oposat. Aquella nit va desmuntar al “Cowboy” en quaranta segons. Una actuació per emmarcar, gloriós pregó de les festivitats del seu any de retorn. Però va arribar la covid-19 i la companyia va preferir reservar la gallina dels ous d’or fins a generar una mica de líquid amb el públic (el seu sou és astronòmic).

Hem hagut d’esperar fins al gener del 2021 per tornar a observar al rei caigut, contemplar si és veritat aquesta nova actitud i si realment torna a prendre’s seriosament la seva carrera esportiva. Se’l veu concentrat, en forma, compromès. Ha passat mesos preparant-se al sud de Portugal amb un selecte grup de companys i entrenadors. Cap distracció, un sol objectiu. Veure’m quan hi ha de cert.

Aquesta vegada, davant seu no hi ha un veterà disposat a rebre per un bon xec. Hi tenim un autèntic contender del pes lleuger. Un cajún de Louisiana (Una curiosa ètnia provinent del Quebec que va emigrar al sud profund dels Estats Units. Mantenen la llengua, però amb un accent tan pantanós com el seu estat d’acollida). Un lluitador a qui ja va derrotar sis anys enrere.

Però el Dustin Poirier de diumenge no és el mateix que el de 2014. La derrota amb McGregor va suposar un punt d’inflexió a la seva carrera. Va pujar de pes, va guanyar confiança i va vèncer la flor i nata de la categoria. Max Holloway, Justin Gaethje, Eddie Alvarez, Anthony Pettis, Dan Hooker… fins a perdre contra la pedra insortejable, el gran Khabib Nurmagomedov.

El combat es preveu espectacular. Tot i que McGregor ja ha vaticinat que acabarà amb Poirier en menys temps que el 2014, el repte que se li planteja és ben diferent. El de Lafayette depurat un estil que al principi era de brawler (endavant, punys alçats i ens batem fins que un dels dos caigui) fins a aconseguir un equilibri i una serenor que l’han fet pujar notòriament de nivell. Menys cor, més cap.

McGregor és un dels lluitadors que ha tingut una evolució més interessant dins l’octàgon. Ha afegit noves armes al seu arsenal, fonamentat sempre en una lluita alçada precisa i letal a la contra. La seva esquerra, ja llegendària, és el que tots volen evitar quan són dins la gàbia amb ell. Però com bé es veu al seu historial, no tots ho aconsegueixen.

El pròxim dissabte d’UFC 257 un gladiador dels pantans intentarà vestir-se de botxí i sabrem si el rei caigut és capaç de tornar als seus orígens o si com molts altres guerrers esdevinguts monarques la corona pesarà massa i l’acabarà doblegant.

Dustin “The Diamond” Porier | 32 anys | Estats Units (Louisiana) | 26-6-1
Conor “The Notorious” McGregor | 32 anys | Irlanda | 22-4-0

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!