Prèvia UFC 251: l’estrena de l’Illa de la lluita La UFC es desplaça a un entorn "segur" per continuar els combats

La matinada del pròxim dissabte 11 de juliol a diumenge 12 de juliol (DAZN, 2:00 am), la UFC torna a desafiar la nova normalitat amb una vetllada d’arts marcials mixtes.

La internacionalització de l’esport (i de la companyia), sumada a la situació extrema que es viu als EUA provocada per la pandèmia, ha empès els dirigents de la promotora a trobar una solució viable per organitzar combats amb lluitadors internacionals. Havia de ser un espai controlat on poder mantenir les condicions de seguretat, fora dels Estats Units i on els lluitadors poguessin volar amb aprovació del govern local. D’aquesta manera ha nascut l’illa de la lluita.

Així és com va néixer la idea de Fight Island. A escala promocional, posar-li aquest nom és un encert absolut. Per culpa de pel·lícules com Enter the Dragon (1973 i últim film de Bruce Lee) o Mortal Kombat (1995 i tant dolenta que enamora), o sèries com Bola de Drac (eterna i inoblidable amb els seus campionats a l’Illa Papaya), el concepte de torneig d’arts marcials disputat a una illa sempre ha estat al nostre subconscient. Presentar-ho com a tal té una falsa lògica molt més potent del que sembla dins la cultura pop i la postmodernitat.

Evidentment tots ens vam imaginar una platja paradisíaca del Carib o un arxipèlag selvàtic del mar de Java o d’Andaman, però finalment, esbotzant-li tot el romanticisme, es tracta d’una illa a Abu Dhabi. En el seu ambiciós afany per guanyar notorietat dins els esdeveniments esportius globals, els països de la península aràbiga, els seus dictadors i els seus petrodòlars, també s’han vist seduïts per l’efervescència de les MMA i van oferir moltíssimes facilitats a l’organització (avions, instal·lacions, hotels, etc.) per ser escollits finalment i així centrar les mirades dels fans de l’esport de contacte durant les pròximes setmanes.

Per si no fos prou complicat muntar aquest sarau internacional, hi ha hagut feixucs contratemps d’última hora. Set dies abans de la celebració, a escasses hores d’agafar l’avió cap a orient mitjà, Gilbert Burns va donar positiu en coronavirus. Podrien haver suspès el combat principal (encara hi ha dos encontres per cinturons a la cartellera), però conscient de la importància de destacar durant aquests temps estranys, la UFC va tornar a delectar-nos: un substitut que és la superestrella que més brilla en aquests moments.

Kamaru Usman vs Jorge Masvidal: La resurrecció

Jorge Masvidal porta tota la vida pegant-se. L’única manera que tenia el seu pare, “El Kalifa” Masvidal, de mantenir el seu hiperactiu fill quiet, era posant a la televisió pel·lícules d’arts marcials. Des dels quatre anys, l’atenció d’en Jorge només se centra quan hi ha batussa davant dels seus ulls. Als quinze anys, va començar la seva carrera de lluita organitzada. Dir organitzada és molt optimista. No era wrestling a l’institut. Tampoc un torneig de point karate. Ni una competició de BJJ. Jorge “Gamebred” Masvidal va iniciar la seva llegenda en lluites clandestines sense guants a jardins amagats de Miami.

Apadrinat pel mític Kimbo Slice, va participar en diversos combats il·legals fent-se un nom al submón del sud de Florida. En Jorge és el que podríem denominar “un veritable guerrer”. Lluita perquè és on és sent còmode, on troba la felicitat. D’aquesta manera, va seguir progressant tècnicament i va entrar al circuit d’organitzacions internacionals. Absolute Fighting Championship, Bellator, Shark Fights, Strikeforce… en Jorge s’apuntava al que li posessin davant. Així, fins a arribar a la UFC carregat d’experiència i amb un nom que defensar. Durant el període que va des de 2013 fins al 2017, en Jorge va ser un lluitador respectat, però no acabava d’escalar a les classificacions. Guanyava tres combats de manera espectacular, però després en perdia dos per decisió dividida. Això el va portar a un estat de frustració i angoixa, amb la poderosa sensació que la moneda tombava sempre de l’altre costat. Va decidir agafar-se un temps, que va aprofitar per centrar-se en altres activitats.

Va participar en un programa de televisió que ajuntava atletes de diferents disciplines per competir en curses d’obstacles. Allà va passar molt de temps millorant les seves habilitats físiques, però sobretot va desconnectar de la seva carrera com artista marcial i va gaudir de moments en soledat. Des de la distància, va reflexionar sobre la seva carrera i que havia anat malament. Va decidir tornar amb una altra mentalitat. No podia deixar la decisió final en mans d’uns jutges, havia de finalitzar-los. Va tornar amb el cabell llarg i barba i la gent va començar a anomenar-lo “Street Jesus”. Per tot el que ha passat després, podríem parlar d’una divina resurrecció. El nou Jorge Masvidal està més relaxat, parla amb propietat, pensa en l’autopromoció i sobretot, les seves tres actuacions a l’octàgon han sigut memorables. Primer va derrotar amb autoritat un Darren Till que semblava invencible. Després, el que va ser el gran punt d’inflexió, el KO en tres segons (record de la UFC) a un invicte Ben Askren. Supernecessary.

Aquesta meravella va disparar la seva popularitat. Tothom parlava d’ell. La companyia ho va tenir clar i va començar a promocionar-lo com la superestrella que sempre havia sigut. D’aquesta manera, el següent va ser contra Nate Diaz pel títol de BMF (Baddest Mother Fucker). Va guanyar mostrant molta superioritat a una bèstia com el petit dels Díaz.

A partir d’aquí, ja podem parlar d’una celebritat. Televisió nacional, atenció contínua, canal de youtube que no deixa de guanyar seguidors, vestint com Tony Montana a les rodes de premsa, relació amb famosos de tota mena, creació d’una marca pròpia de mezcal… el nou Jorge està surfejant a la cresta de l’ona.

En l’àmbit competitiu, només quedava un escaló i aquest el custodia Kamaru Usman… i les diferències econòmiques que es van presentar entre el nou Masvidal i la companyia. Conscient de la seva nova escala com a estrella, en Jorge considerava que no se’l remunerava justament. Es van trencar negociacions i va entrar un pungent Gilbert Burns a escena. Però no sabem si per obra divina, el positiu del brasiler ha obert la porta al messies de Florida. La UFC ha acceptat condicions i l’ha enviat cap a Abu Dhabi a tancar el cercle de la seva peregrinació. Però abans, haurà de vencer a “The Nigerian Nightmare”, per qui sent una gran animadversió. No serà una tasca fàcil.

Kamaru Usman és un super atleta provinent del wrestling. El seu estil, molt basat en el ground and pound, és de demolició absoluta. Sol controlar els seus oponents i fer-los girar per l’octàgon com si fossin ninots de drap. Alhora, posseeix un bon directe de dretes que pot posar a dormir a qualsevol. Masvidal, per la seva banda, és un lluitador amb una experiència tremenda (té el doble de victòries que combats totals Usman), amb una gran defensa del take down i un striker dels de més nivell, dels que sembla que tot sigui fàcil i que no paren de posar trampes a l’oponent.

Hem de donar les gràcies als dos lluitadors. A Masvidal per acceptar un combat pel títol a sis dies vista i a Usman per posar-ho tot en joc quan s’estava preparant per a un oponent completament diferent. Usman ja ha declarat que Masvidal és el seu rival de més categoria. Veurem si la preparació d’en Jorge és suficient per vencer una fera com en Kamaru. Per tancar, una cita del mateix “Street Jesus”: “El veritable Jesús et bateja i et porta al regne dels cels. El Jesús del carrer, quan et bateja, et porta al regne de les ombres.” No pots no estimar-lo.

Kamaru “The Nigerian Nightmare” Usman | 33 anys | Nigeria | 16-1-0
Felicia “Feenom” Spencer | 35 anys | Estats Units (Florida) | 35-13-0

Alexander Volkanovski vs Max Holloway: L’hora de la veritat.

Sis anys va durar el regnat de Max Holloway a la categoria del pes ploma. Sis anys on va derrotar a tota la categoria un darrere l’altre. Amb autoritat, sempre actiu, sempre endavant. Un campió carismàtic, jove i espectacular. Semblava que ningú el podria treure del seu tro, però el dia menys pensat arriba algú que no t’esperaves i s’emporta tota la teva glòria.

En un combat molt intel·ligent, Volkanovski va saber llegir la distància i treballar amb malícia el leg kick, disminuint el moviment de Holloway, que sol recollir els guanys als dos últims assalts. Reduint el volum de l’etern campió, l’Alexander va poder dominar els moments importants del combat i ser proclamant campió per decisió unànime. El mateix Holloway ha reconegut que el petit australià el va agafar per sorpresa i que no el tenia gens controlat.

L’Alexander va començar la seva carrera atlètica practicant el rugbi professional. Per mantenir-se en forma, va provar la pràctica d’arts marcials durant les pretemporades. A poc a poc es va anar enamorant de l’esport i un dia va decidir fer el canvi. Nou anys més tard es va proclamar campió de la UFC per sorpresa de tothom.

Són dos lluitadors molt diferents. Llarg, prim i fibrós Holloway, baix, sapat i musculós Volkanovski. Holloway hauria d’intentar aprofitar molt més la seva superioritat en l’abast i oferir més angles a l’australià. L’Alexander necessita seguir el guió del primer combat o fins i tot portar més a terra al de Hawaii. Arriba el moment decisiu. El dissabte sabrem si el passat catorze de desembre vam viure una mala nit de l’etern campió o la proclamació d’un nou emperador.

Max “Blessed” Holloway | 28 anys | Estats Units (Hawaii) | 21-5-0
Alexander “The Great” Volkanovski | 31 anys | Australia | 21-1-0

Petr Yan vs Jose Aldo: El cinturó sense cintura

Quan Henry Cejudo es va retirar dos mesos enrere, Dana White de seguida va declarar que el combat pel títol vacant seria per Petr Yan contra algú altre. El rus porta una ratxa de vuit victòries consecutives dominant a cada instant i convencent a tothom que té fusta de campió. Llavors, ens faltava un oponent. Què podria ser millor que un excampió del pes ploma i llegenda de l’esport?

Jose Aldo va dominar amb mà de ferro el pes ploma durant cinc llargs anys, encadenant una fulgurant ratxa de disset victòries. Fins que es va trobar amb un irlandès que li va menjar la moral i li va robar tot allò que era seu. La seva condició d’intocable es va veure disminuïda fins al punt de tenir un record de 3-4 des de la nit que va perdre el cinturó. Així i tot, ha seguit treballant i després de passar-se al pes gall (per sorpresa de tothom, perquè normalment la gent puja de categoria quan va sumant anys) se’l veu més elèctric.

Lluny queden les actuacions més memorables del brasiler, però ell està convençut que en aquesta categoria pot tornar a ser dominant. Davant seu, la fredor i la duresa típica de la pàtria russa. Petr Yan ha pujat les classificacions a molta velocitat gràcies a les seves espectaculars actuacions. Amb un estil molt basat en el Muay Thai (fa tots els seus training camps a Thailandia) el de Dudinka té una actitud severa amb els seus rivals. Aldo, tot i ser un cinturó negre en BJJ, sempre ha destacat per la seva lluita alçada i els seus devastadors leg kicks. El dissabte segur que gaudirem d’un combat de gran voltatge on davant la possibilitat d’aconseguir l’or, els dos artistes marcials es deixaràn la pell. El pes gall està més explosiu que mai i necessitem un far per anar enfilant tots els aspirants. La llegenda o el nouvingut. Segur que ens ho passarem bé amb aquest enfrontament.

Petr “No mercy” Yan | 27 anys | Rússia | 14-1-0
Jose “Scarface” Aldo | 33 anys | Brasil | 28-6-0

Rose Namajunas vs Jessica Andrade: Un instant

Amb deu combat professional i vint-i-sis anys, Rose Namajunas va guanyar el títol de la UFC. Va vèncer dues vegades consecutives a la gran campiona Joanna Jedrzejczyk. Amb una mentalitat d’artista marcial total (“I want to become a real ninja”) molt allunyada de l’espectacle, la seva puresa en l’aproximació a l’esport i la seva actitud reposada, van fer-la una fan favourite automàticament. Però tot es va acabar de cop en un sol moviment.

En un combat que tenia totalment controlat, Jessica Andrade la va alçar i mentre la Rose intentava mantenir un Kimura, la va projectar contra el terra. KO salvatge i cinturó per la brasilera. Mesos més tard, Andrade perdia el cinturó contra la fabulosa Weili Zhang i un any i dos mesos després les dues fugaces campiones es tornen a trobar dins l’octàgon. En un joc de memòries, Andrade vol tornar a repetir el seu instant de glòria i Namajunas continuar amb l’actuació que estava perpetrant fins al fatídic moment del suplex.

El domini de la nord-americana era absolut durant la totalitat dels primers set minuts de combat. Una lluitadora amb un moviment dinàmic, entrant i sortint ràpidament i aprofitant angles que només et pot donar un joc de peus afinat fins a l’última nota. Andrade, una atleta molt més física i matussera, tenia molt poques opcions i només intentava alguna de les seves acceleracions lineals sense aconseguir cap impacte de valor sobre la Rose. Així semblava improbable que la campiona perdes el títol. Però en paraules d’aquesta, no estava del tot concentrada en el moment i ho va pagar molt car.

Però en aquest esport, un instant pot ser fatal i Andrade ho va aprofitar. La violència de l’execució va fer la volta al món i molts es van preguntar si Namajunas seria capaç de tornar a ser la mateixa. Ha tornat més concentrada que mai i amb la intenció de recuperar aquell instant i fer-lo seu. El mateix instant que Andrade té emmarcat dins el seu vitraller de trofeus. Una lluita marcada per un moviment, un segon, que una intentarà esborrar mentre l’altre voldrà recordar. Un joc mental i temporal digne d’un duel entre campiones.

Rose “Thug Rose” Namajunas | 28 anys | Estats Units (Milwaukee) | 12-4-0
Jessica “Bate Estaca” Andrade | 28 anys | Brasil | 20-7-0

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!