Després d’uns quants segles d’acollir persones de totes les procedències, el barri de Brooklyn és anomenat pels locals “Home to Everyone From Everywhere“. Aquest dissabte dia onze de febrer, serà la llar de l’UFC per primera vegada. El flamant Barclays Center, casa dels Brooklyn Nets, serà testimoni del naixement d’una nova categoria: el pes ploma femení. Això vol dir que tindrem una nova campiona i les dues candidates són dones poderoses i experimentades, que de ben segur ens oferiran un gran espectacle d’arts marcials mixtes.
Ronaldo Souza vs. Tim Boetsch. Working Class Heroes.
Ronald Souza sembla tret d’una pel·lícula de James Bond. No per encarnar l’arxiconegut espia escocès, sinó per interpretar el sempre cruel antagonista principal. Fins i tot té el sobrenom adient, Jacare, que en argot brasiler vol dir l’al·ligàtor. Esculpit amb cisell, exòtic, vigorós, amb una mirada que glaça la sang i la cara de dolent d’un gos de presa, en Ronaldo presenta una presencia profundament intimidant. Tant és així, que corre el rumor que cap lluitador vol acceptar combatre contra ell. Però aquí és on entra el nostre heroi de la classe obrera. Tim Boetsch viu a les antípodes de l’anterior definició. Físic de barra de bar (més que d’atleta), pèl al pit (i no al cap) i cara de ser un pare tendre (d’un nen i una nena), en Tim encaixaria més al volant d’un camió creuant el midwest americà, que no pas enfrontant-se a un rèptil de l’amazones.
“Jacare is the kind of fighter that you are happy that there’s a refree up there” es sincerava a una de les entrevistes prèvies. Però que ningú es confongui. No li diuen “The Barbarian” gratuïtament. La seva valentia, la fe que professa i la determinació de ferro que el fa anar endavant són àmpliament reconegudes per tota la plantilla. En moltes ocasions ha renascut des de les seves pròpies cendres per acabar vencent un combat que semblava perdut. Les seves virtuts són la resistència als cops, la tendència a entrar en intercanvis sense por i uns punys capaços de tombar a qualsevol en qualsevol moment. Res fastuós ni refinat. Tot el contrari que Souza.
Jacare té unes credencials en jiu-jitsu que el col·loquen entre els més destacats representats de l’art marcial brasilera que hagin trepitjat mai la lona de l’UFC. Campió del món diverses vegades en diferents categories de pes, quan agafa la presa correctament, no la deixa anar fins escanyar-la. De les seves vint-i-tres victòries en MMA, setze les ha aconseguit via submissió. Alhora, la seva progressió en altres aspectes ha sigut exponencial en els últims anys. Cada vegada té una lluita alçada més temible i educada. En aquests moments, tothom el considera un dels més ferms candidats al títol del pes mig. Però primer haurà de vèncer a Boetsch en un combat que suposa una gran oportunitat pel de Lincolnville i un risc enorme pel de Vila Velha, que si no guanya veurà en perill el seu assalt immediat al cinturó que ara mateix posseeix Michael Bisping. Molt a guanyar i poc a perdre. Molt a perdre i poc a guanyar. Veurem si el poder imperant es capaç de sotmetre la classe treballadora o vivim una petita revolució popular. Els octàgons no són lloc per la política. O si?
Ronaldo “Jacare” Souza | 37 anys | Brasil | 23-4-1
Tim “The Barbarian” Boetsch | 36 anys | Estats Units (Maine) | 18-10-0
Anderson Silva vs. Derek Brunson. Amors eterns.
Derek Brunson va debutar en les arts marcials mixtes el maig del dos mil deu, a l’edat de vint-i-quatre anys i després d’una carrera exitosa dins el circuit de lluita lliure americana. Per emmirallar i motivar el seus inicis, es va fixar en un colós dels octàgons, que just en aquell moment portava una ratxa d’onze victòries consecutives i acabava de destrossar a Forrest Griffin, tot un futur Hall of Famer. Des de llavors, en Derek va anar cimentant una carrera pausada però creixent, somiant que algun dia s’enfrontaria al seu ídol. Aquest dia ha arribat.
Després d’acumular cinc victòries consecutives al primer assalt, l’organització ha decidit cedir-li el privilegi. Anderson Silva, la llegenda, serà a l’altre costat de la gàbia del Barclays Center. Però si quan Brunson va debutar fa gairebé set anys, Anderson “Spider” Silva ja era una mite, podeu arribar a la fàcil conclusió de que no estem parlant d’un jovenet. El senyor Silva complirà quaranta dos anys a l’abril. Al juny farà vint anys que va debutar en les arts marcials mixtes. És un expert en Muay Thai, Jiu-Jitsu brasiler (cinturó negre tercer grau), Taekwondo (cinturó negre cinquè dan), Judo (cinturó negre) i fins i tot ha tingut temps de practicar una mica de Capoeira (corda groga). Dues dècades que ha aprofitat per postular-se com un dels més grans de tots els temps (per molts el més gran).
Posseeix una quantitat gairebé insultant de records dins l’Ultimate Fighting Championship, entre ells i a destacar, és l’esportista que més combats consecutius ha guanyat amb setze i el lluitador que més cops ha defensat el títol de forma successiva amb deu. Repassar qualsevol recull dels seus millors moments és un plaer pels amants de l’esport. Moments en que l’aranya semblava intocable, on la seva creativitat, la seva confiança i el seu talent brillaven per sobre de tots.
Però el pare temps no hi entén de llegendes, i sumat a una cartera de rivals de primeríssim ordre, han fet que durant les seves últimes cinc aparicions hagi sumat quatre derrotes i un NC (positiu per esteroides). Llavors, per quina raó seguir lluitant? Perquè arriscar-se a malmetre un llegat tant vast amb combats amb poc a guanyar? Segons el propi mestre, simplement per amor a les arts marcials.
Si venç l’americà, pot reforçar la seva carrera i escalar posicions dins la divisió. Si Silva aconsegueix la victòria, pot optar a una última oportunitat d’intentar assaltar el cinturó. Però passi el que passi dissabte, el més important és gaudir de les últimes aparicions d’un mite. Per l’admiració que li professa Brunson. Per l’amor que declara Silva a l’octàgon que l’ha portat dels carrers de São Paulo a l’Olimp de les arts marcials mixtes.
Anderson “Spider” Silva | 41 anys | Brasil | 33-8-1
Derek Brunson | 33 anys | Estats Units (North Carolina) | 16-4-0
Holly Holm vs. Germaine de Randamie. Dues rivals de pes.
El dissabte l’UFC estrenarà una nova categoria. El pes ploma femení. Sempre és important començar una divisió amb bon peu i no hi ha millor manera que fer-ho amb dues atletes tant llorejades com Holly Holm i Germaine de Randamie. És probable que si ajuntéssim tots els cinturons i trofeus d’aquestes dues atletes, sobrepasséssim sense problemes el pes ploma (pràcticament seixanta sis quilograms). Estem parlant de divuit campionats del món de boxa en diferents categories i un campionat del pes gall de l’UFC per part de l’americana, sumats a deu campionats del món de Muay Thai amb un record de 46-0 provinents de la neerlandesa.
Dues artistes marcials amb uns orígens esportius molt diferent, però amb un clar denominador comú: es tracte d’estabornir a la rival a base de cops. Holly Holm, “La filla del Predicador”, té un estil més controlat, minimitzant riscos, però sempre castigant a la oponent al contraatac. Les seves combinacions són espectaculars i els seu atletisme i potència física, la transformen en una dona poderosíssima. Germaine “The Iron Lady” de Randamie és més propensa a entrar en tromba, aprofitant el seu llarg abast (cent vuitanta centímetres), combinacions de punys i cames i utilitzant els seus esmoladíssims genolls amb un tècnica impecable.
Al clinch, pot castigar durament a qualsevol oponent, arribant a ser letal com al seu combat contra Anna Elmose. Lluita alçada del més alt nivell per decidir qui serà la primera campiona del pes ploma femení de l’UFC . Veja’m quina de les dues lluitadores segueix sumant quilograms d’or a la seva col·lecció particular, si l’alegre filla d’Utrecht o la sempre concentrada i seriosa natural d’Albuquerque. Definitivament, una competició de pes.
Holly “Preacher’s Daughter” Holm | 35 anys | Estats Units (New Mexico) | 10-2-0
Germaine “The Iron Lady” de Randamie | 32 anys | Països Baixos | 13-4-0
