Tot i que les previsions amenaçaven pluja al Maresme ens vam envalentir i vam sortir de casa disposats a coronar el sostre de la comarca, el Turó d’en Vives (760,3 msm). Estic agafant un molt bon costum que és el d’anar acompanyat, avui eren dues bones amigues: la Meritxell i la Rosanna.
La comarca del Maresme té la qualitat d’unir mar i muntanya d’una forma gairebé perfecte al llarg de la seva allargada geografia. La Serralada del Montnegre i la del Corredor, que formen un Parc Natural, son les protagonistes de l’excursió d’avui.
Per arribar a l’inici de la nostra excursió cal circular uns 9 km per una pista no asfaltada des de Sant Celoni. La pista està en bones condicions per a qualsevol tipus de vehicle. Seguim indicacions en direcció a Sant Martí del Montnegre i el restaurant Ca n’Auladell, on hi trobem una zona d’aparcament habilitada i mapes del parc que marquen l’inici i el pas de diverses excursions. Ens trobem al bell mig del Parc, vora ja els 500 metres d’alçada. El temps és fresc i amenaça plugims al llarg del recorregut.
De la mateixa zona d’aparcament en surten uns graons de fusta amb una indicació al costat que senyalitza l’itinerari SL-C 103. Aquest itinerari el seguirem durant bona part del recorregut. La pista ascendeix de manera còmode, compartint camí amb el GR-92 sota una coberta boscosa de roures. Aquesta serà una de les principals característiques de l’excursió. Itinerari frondós, humit i molt verd, ideal per a realitzar-lo en aquesta època de l’any (* l’excursió es va dur a terme durant el primer tram de la tardor), on les fulles comencen ja engroguir-se i l’aigua hi és ben present.
Poc després deixarem el GR i el SL, que segueix per la pista a mà esquerra per agafar un camí més estret a mà dreta que no està senyalitzat. A partir d’aquí la pujada esdevé més pronunciada. El camí no està senyalitzat però no té pèrdua: es creuen un parell de petits barrancs on podem trobar aigua i alguns bifurcacions, però sempre prenem el camí que enfila cap amunt. Ens trobem sota un bosc de roures i castanyers fantàstic i finalment arribem a un coll: Collet de la Font de Llorà, que és un encreuament de camins.
Un cop al coll cal girar a l’esquerra per una pista que planeja uns metres però ràpidament pren una forta pujada d’uns 100 metres. Just a dalt, a mà dreta en surt un camí molt ben marcat que ens portarà al nostre sostre comarcal. Hem d’agafar aquest camí que planeja uns metres fins a un clar del bosc. Cal parar atenció en aquest punt: sembla que el camí desapareix, però hi ha un petit corriol entre uns arbusts per on ens hem d’endinsar.
Un cop dins el corriol, cal estar atents perquè a mà dreta trobarem una fita i unes marques de cercles blaus. Ens indica l’inici del corriol del darrer tram del Turó d’en Vives. Anirem seguint aquest camí entre troncs caiguts i vegetació frondosa. No és un camí gaire concorregut però s’intueix perfectament i està ben marcat amb senyalització blava i verda fluorescent. En un tancar i obrir d’ulls ens plantem al nostre primer cim del dia: el Turó d’en Vives.
El cim del Turó d’en Vives no és gaire espectacular. Està cobert de vegetació i no té vistes. Però aquesta darrera part ens ha encantat i ens ha traslladat a pel·lícules de follets del bosc: tan sols per aquesta experiència ja val la pena! Trobem la característica placa i una bústia amb una llibreta on podem deixar palesa la nostra ascensió!
Toca baixar per on hem pujat i tornar a aparèixer a la pista anterior en pujada. Ara seguirem a mà dreta, fent petits tobogans amunt i avall però sense perdre alçada: ens trobem a la carena i és en aquest punt on podrem gaudir d’alguna vista del vessant marítim de la Serralada en alguna clariana del bosc. Arribarem a un encreuament de camins. A mà dreta, del cantó mar, prové el GR-5. Davant nostre surt recte i cap avall la pista per on segueix el GR. Ens hi unim i comencem un altre seguit de tobogans sempre seguint la pista i indicacions del GR i altre vegada el SL-C 103.
El camí torna a ser preciós. La pista discorre sota un bosc de castanyes. En trobem moltes al terra dins la seva closca! També travessem una petita fageda molt humida. Sense gairebé adonar-nos-en arribem al segon i darrer pic de la jornada: el Turó Gros o de la Telefonista, de tan sols 1 metre menys que el Turó d’en Vives. És un altre cim sense vistes a peu de camí coronat per una torra de guaita contra els incendis.
Seguim la pista ara en lleuger descens i seguint els pals indicadors del SL-C 103. Passada una estona de pista, a mà esquerra surt un camí, indicat amb el SL i una indicació a mà de Santa Maria del Montnegre. Ens hi introduïm i comencem un preciós descens per un camí estret sota un bosc d’avellaners i castanyers. Com podeu veure la riquesa arbòria a l’excursió d’avui és brutal!
El bell camí desemboca a la petita ermita de Santa Maria del Montnegre, amb un petit altar no accessible. Davant l’ermita trobem les restes d’un arbre monumental, un roure, que el 2010 va caure degut a un temporal de neu i vent. Actualment trobem plantat una clonació del mateix. Baixant unes escales hi ha la Font de Santa Maria d’on en surt un rajolí. Tot i que l’indicador diu que l’aigua no té garanties sanitàries, la gent de la zona ve a omplir garrafes, per tant és un bon lloc per a reomplir cantimplores.
Seguim ara ja la pista en suau baixada marcada com a SL i GR-92. La pista es fa molt còmode entre roures i castanyers. En alguna corba observem bones vistes de la part nord del Vallès amb el Montseny i les Guilleries de fons. Tot baixant trobem 2 punts més d’interès: un antic forn de carbó i un altre arbre monumental: l’alzina grossa de Can Presas.
Finalment, i després de deixar enrere la Masia de Can Presas arribem altra vegada al punt inicial finalitzat així la nostra excursió. El temps ens ha respectat força finalment i hem pogut gaudir d’una magnífica excursió de tardor!
