Entrenadors líquids

3 minuts de lectura

Els entrenadors encarnen la versió esportiva més clara del concepte de modernitat líquida. Costa trobar paciència, costa pensar en el demà i no en l’avui i costa no prémer el gatell.

Zygmunt Bauman parla des de la dècada passada de la modernitat líquida. Un concepte segons el qual tot s’ha tornat volàtil i inestable. On les relaciones intrahumanes trontollen, mancades de l’estabilitat usual del segle passat; on tot és incert i mai sabrem què serà demà de la nostra relació amb la parella o l’amic; i on la rapidesa i la immediatesa han acabat essent valors cabdals en una societat que consumeix (informació i objectes) d’una forma voraç. Tot i que consumir i digerir mai tenen perquè anar de la mà.

liquidmodernity

Això ho podem veure reflectit en les relacions amoroses, en les nostres amistats, en la manera en la qual consumim “informació” (lectures en diagonal, imatge o com a molt 140 caràcters) o en les nostres feines, cada cop menys estables per raons exògenes (mercat laboral profundament precari) i endògenes (dubto molt que hi hagi un gran nombre de joves als quals els agradaria firmar un contracte ad eternum allà on treballen).

“Finito un ciclo”

El món de l’esport acaba veient reflectits tots aquests canvis. I ho fa, com tants cops, de manera potser més exagerada.

La llista de “one-club man”, aquells jugadors que han desenvolupat tota la seva trajectòria en un sol club, és cada cop més minsa. I els cicles dels tècnics són cada cop més curts.

Virtuts com la paciència, o el fet de pensar en un projecte i el que això et pot donar a llarg plaç, són difícils de veure avui. La gent necessita ser feliç avui, ergo necessito que el meu equip guanyi el partit d’aquesta tarda. I que no m’expliquin foteses, que no em diguin que el projecte s’està cuinant a foc lent i que arribarem a final de temporada (ja no parlem de projectes a 2-3 temporades vista..) en les millors de les condicions.

L’exemple més paradigmàtic que hom ha vist en els darrers temps ha estat la destitució de Meo Sachetti al capdavant del Dinamo Sassari de bàsquet.

meo2

De Lega Due al tricolore en 5 anys. Non basta

L’inici de temporada del Dinamo no ha estat convincent a la lliga (4-3) però sobretot a estat negatiu a l’Eurolliga (0-6)*, tot i que aquestes xifres per si soles tampoc són calamitoses.

Sobretot si mirem enrere. Meo arriba a l’equip de la Sardenya la temporada 09/10, moment en què el Dinamo Sassari juga a Lega Due. Ho fa des de fa sis anys, en el que ja és l’època daurada en la història d’un club de bàsquet fundat el 1960 que mai ha jugat a la màxima categoria del pallacanestro transalpí.

En la seva primera temporada a Sassari, Meo ho aconsegueix: el Dinamo és equip de Serie A.

El normal seria pensar que, en un equip tan humil i sense experiència a la màxima categoria, l’inici serà duríssim. Res més enllà de la realitat: en el seu primer any classifiquen 6ens i entren als play-off.

I no serà flor d’un dia: els dos anys següents la tònica es repeteix i el Dinamo no només no pateix per a la salvació, sinó que es cola entre els vuit millors del país.

sassari tri

Pujada i caiguda

La temporada 2013/2014 s’arriba al que sembla el sostre de l’entitat sarda: campions de Coppa i arribant a semifinals del playoff.

Però no serà el sostre, i en la següent temporada, compaginant competicions domèstiques amb la primera participació a l’Eurolliga, el Dinamo Sassari aconsegueix el triplet. Scudetto, Coppa i Supercoppa. Brutal, brutal….

Això estem parlant que va succeir aquesta passada primavera. Un estiu ha durat l’alegria a can Sachetti. Un mal inici en l’Eurolliga ja ha estat suficient per a aquells qui només pensen en l’alegria del moment, sense tenir en compte on anem ni d’on venim.

Acabarem veient en uns anys contractes per partits o per mesos? Sembla una estupidesa, però compte amb l’estat líquid que tot plegat està agafant…

iostoconmeo