Sofia-Xuan Zhang: “Vull disputar uns Jocs Olímpics i fer podi en un europeu”

10 minuts de lectura

Entrevistem Sofia-Xuan Zhang (Cartagena, 1999), un dels noms de referència del tennis de taula català. La jugadora gironina -va arribar-hi el 2004- i palista del Vic Tennis Taula va sumar dos punts en la victòria per 3-1 de la selecció catalana davant la portuguesa en el que va ser el primer matx internacional del combinat nacional en més d’una dècada. El duel ha format part de la II Setmana Catalana de l’Esport, un gran esdeveniment recuperat per la UFEC i la Generalitat de Catalunya que feia 87 anys que no se celebrava.

Parlem amb ella al Pavelló Municipal d’Esports de Bàscara (Alt Empordà) un cop finalitzada la competició per reflexionar sobre la tornada de la Setmana Catalana de l’Esport, el seu futur en el tennis de taula i què significa créixer en una família d’esportistes.

Bon dia i enhorabona! Avui has estat clau en el triomf de la selecció catalana i ara en parlarem, però deixa’m d’entrada centrar-me en la Sofia que hi ha més enllà de l’esport. Què fas a part de jugar a tennis de taula?

Estic estudiant el grau d’Estudis d’Àsia Oriental a la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi ha assignatures d’economia, política, història… tot relacionat amb la Xina, Japó i Corea. Els meus pares són xinesos i vull aprofitar els idiomes que sé parlar: xinès, català, castellà i anglès.

Com vols enfocar el teu futur professional?

M’agradaria treballar en l’àmbit federatiu, si és possible. Pot ser que la meva carrera com a esportista no sigui gaire llarga, però no m’agradaria desvincular-me completament del tennis de taula. Si no és el cas, m’agradaria tenir una feina en què pugui mantenir relació entre Àsia, Europa, Espanya i Catalunya.

Dius que potser la teva carrera esportiva no serà gaire llarga. És complex mantenir la longevitat a l’alt nivell en el tennis de taula?

No vaig començar fent tennis de taula precisament perquè m’apassionés. La meva mare era entrenadora i vaig començar en part per obligació, quan ella va veure que tenia una mica de talent. Durant una època em vaig cremar molt d’aquest esport. Ara m’està començant a agradar més, però no soc una persona massa esportista. No estic dient que ho deixi en un parell d’anys, però ara en el tennis de taula i en altres esports les carreres s’estan allargant i gent de 40 o 50 anys encara competeix a l’alt nivell. Jo, fins a aquestes edats, potser no podria o no voldria aguantar. Vull gaudir mentre jugo i ara ho estic fent.

Què significa per a tu debutar amb la selecció catalana absoluta?

M’ha portat molts records, perquè feia deu anys que vaig anar convocada amb la selecció infantil. De fet, la primera selecció amb què vaig anar va ser la catalana i és la que em va donar la base per poder estar ara a la selecció espanyola absoluta, així com anys enrere en les categories de base. Avui m’han vingut records per portar la samarreta catalana, coincidir amb companys amb qui ens coneixem de tota la vida i estava una mica nerviosa també, perquè jugant a casa volíem treure un bon resultat. Ho hem aconseguit!

Victòria 3-1 contra Portugal i tu has guanyat dos partits…

Sí, i de fet estava nerviosa perquè als Jocs Mediterranis de fa tres mesos havia perdut contra la Ines Matos, una de les jugadores portugueses que ha vingut a Bàscara, i estava nerviosa per si no podia sumar punts per l’equip, però ha sortit bé i estic molt contenta. També per les meves companyes, que ho han fet molt bé. Tenim un equipàs!


Com valores la tornada de la Setmana Catalana de l’Esport?

Em sembla una molt bona iniciativa perquè crec que Catalunya té molts bons esportistes en diferents disciplines. Aquest intercanvi esportiu alhora també és una forma d’intercanvi cultural, perquè l’esport uneix persones i països. És una excel·lent proposta per a l’esport del nostre país.

En l’àmbit personal, què esperes d’aquesta temporada?

Ara estem començant la lliga amb el meu club, el Vic Tennis Taula, i estem jugant la ETTU Cup, la segona competició europea. Vam disputar la Champions, però vam caure eliminades en la fase de grups. A nivell personal espero poder pujar al rànquing i classificar-me per als Jocs Olímpics de París 2024.

La teva mare jugava a tennis taula i el teu pare era futbolista. Com és créixer en una família tan esportista?

Jo sempre he estat més d’utilitzar el cap i la intel·ligència. Sempre m’ha cridat més la música i la cultura que no pas fer esport. Si no m’obliguen a fer activitat física, no hi vaig pel meu compte, no vaig pas al gimnàs perquè em vingui de gust. Mai he tingut iniciativa pròpia per anar a entrenar o preparar-me físicament per l’esport. Però l’esport sí que m’ha donat molta organització i m’ha fet ser decidida i organitzada, i el fet de ser-ho fa que m’obligui a mi mateixa a entrenar i tenir unes pautes a seguir.

Els meus pares em van pressionar molt quan era petita amb l’esport. Els dos eren esportistes i també en ser asiàtics tenen aquesta mentalitat de què la seva filla ha de ser perfecta. No només m’exigien amb l’esport, sinó també amb els estudis. Vaig tocar un temps el piano i en totes les coses ho havia de fer molt bé i ser la filla perfecta en esport, estudis i música… tenir pares esportistes significava tenir molta pressió. A més, la meva mare hi entén de tennis de taula i cada dia te’n parla, tant a casa com a l’entrenament.

Com has portat aquesta pressió?

A mi em costa més veure-ho, però la gent em diu que en partits decisius o quan tinc època d’exàmens i competicions a la vegada porto molt bé la pressió perquè hi estic acostumada. A vegades quan tinc exàmens, una competició i tot fa pujada, jo puc estar passant-ho malament, però al final me’n surto.

Centrar-te tant en l’esport t’ha fet perdre coses que t’agraden? Com les que deies ara: música, cultura…

El meu cap sempre ha tirat més cap a estudis o pensar que no pas en l’esport. M’agrada l’art, però no em considero una persona artística o creativa. De fet, el meu cap funciona molt com un ordinador i els ordinadors no fan esport. M’agraden les matemàtiques i les ciències, però tampoc sé massa què m’interessa realment, perquè els meus pares m’han imposat una mica el camí a seguir i no he tingut l’oportunitat de poder experimentar. Tinc por de perdre les coses que ja tinc, i com que ja he seguit aquest camí i tinc això, si trio un altre rumb potser ho perdo i tampoc ho vull. Podríem dir que estic una mica entre l’espasa i la paret.

Et vas quedar molt a prop d’accedir als Jocs de Tòquio…

Cert! Per equips no ens vam classificar i en individuals només hi podien anar dues, que van ser la Gàlia Dvorak per rànquing i la Maria Xiao després de jugar el preolímpic. Jo era la tercera de la llista.

L’objectiu és anar a París 2024?

L’objectiu és disputar uns Jocs Olímpics. Si no és a París, espero que la meva carrera s’allargui fins al 2028, quan hi haurà els Jocs de Los Angeles. També m’agradaria guanyar alguna medalla en un campionat d’Europa. Són dos al·licients que em fan estar molt motivada amb el tennis de taula.

Zhang va vèncer la portuguesa Matilde Pinto al primer partit per tres sets a zero / FCTT

La meta personal quina és?

M’agradaria poder compatibilitzar esport i feina el màxim de temps possible. El fet de tenir feina i esport em pot ajudar al fet que si em canso d’una cosa, puc passar a fer l’altra. Però clar, per a un esportista professional potser això no és idoni, perquè t’has de focalitzar més en l’esport. Per això dic que m’agradaria poder fer les dues coses a la vegada el màxim temps possible.

Tens algun referent que hagi fet això de compatibilitzar feina i esport com tu voldries?

La Gàlia Dvorak s’ha tret uns estudis i té dos màsters. No ha treballat i fet esport a la vegada, però és un bon exemple que es poden compatibilitzar esport i estudis. És cert que els seus pares es dediquen al tennis de taula i quan tens familiars que hi estan implicats et fa estar més unit al món esportiu.

Què suposa per a tu tenir la Gàlia Dvorak de seleccionadora?

De petita simplement sabia qui era, però mai havíem coincidit ni per equips ni a cap selecció perquè em treu onze anys. Quan vaig començar a jugar la Superlliga de tennis taula va ser la meva contrincant, i quan finalment vam coincidir a la selecció al principi em feia cosa parlar amb ella, però ha acabat sent com una germana per a mi. Molt del camí que ha fet ella és el que estic caminant jo ara: pares involucrats en el tennis taula, que no són d’aquí (Dvorak va nèixer a Ucraïna), i hem parlat molt d’això. A mi em veus la cara i el primer pensament és que soc xinesa, i hem parlat de com afrontar les crítiques o els comentaris que ens fan, però també de coses tècniques. Tant en la vida personal com en l’esportiva m’ha ajudat molt.

Sofia-Xuan Zhang: “La Gàlia Dvorak ha acabat sent com una germana perquè molt del camí que ha fet ella és el que estic caminant jo ara”

T’hi sents identificada?

Sí, és un model a seguir tant en l’àmbit esportiu com professional, perquè ara ella treballa per la Federació Europea de tennis taula.

Com era la Gàlia Dvorak com a rival i com és com a entrenadora?

Com a rival és molt lluitadora, a vegades quan entrenem i fa un “xurro” (les pilotes que toquen el cantó de la taula o freguen la xarxa) i fa punt el celebra, quan normalment es demana perdó. Li agrada molt guanyar i va ser entrenant amb ella quan vaig començar a gaudir d’aquest esport, perquè jo sempre odiava entrenar. Amb ella els entrenaments van començar a ser diferents i m’agradaven. Quan jugàvem juntes amb la selecció ja em donava consells durant els partits, així que com a entrenadora em dóna molta confiança, perquè ens coneixem bé.

Alguna vegada has sentit que la premsa et tractava com si fossis una jugadora estrangera?

De petita em feia molta ràbia quan escrivien malament el meu nom. Quan començava a jugar hi havia articles en què posaven malament el meu segon nom (Xuan). Xuan és el meu nom xinès, la meva primera nacionalitat va ser la xinesa i no vaig tenir la nacionalitat espanyola fins al cap d’un any. Al meu passaport no sortia el nom “Sofia” i a vegades no apareixia com a Sofia als articles i em feia cosa que escrivissin malament el meu nom. La gent quan el llegeix a vegades ho fa malament, hi ha gent que ho intenta, però quan era petita companys de la meva edat el llegien malament a propòsit per fer broma i em generava molta incomoditat.

També recordo quan vaig fer un anunci per una marca telefònica i hi havia comentaris una mica racistes respecte al vídeo a les xarxes socials. Jo entenc que quan em veuen pensen que soc xinesa, però soc catalana… de fet, em sento xinesa i catalana. És impossible que no m’hi senti, perquè casa meva amb els meus pares és la Xina, però tampoc m’hi sento al 100% perquè la meva educació, els meus amics, el meu voltant és Catalunya, és Girona… és occidental.

Com portes aquesta dualitat? Imagino que per a tu és completament natural…

M’hi vaig acostumant. Sé que sempre hi haurà gent que farà comentaris que no m’agradin, però anem millorant i ara és una situació que s’està normalitzant més: vint anys enrere hauria estat més dur. El més fàcil seria no parar-hi atenció quan algú fa algun comentari impertinent, però soc una persona que vol saber si passen aquestes coses. Em toca assumir aquesta dualitat i extreure’n els elements positius, d’enriquiment personal i allò que la meva història pot aportar al conjunt del país.

Sofia-Xuan Zhang: “La premsa diu que soc xinesa quan vol ressaltar la victòria de la meva rival”

Què penses quan veus que en un article hi posa: “La jugadora d’origen xinès Sofia-Xuan Zhang…”

Sí, a vegades ho fan, quan tothom sap que he nascut aquí i jugo amb un club català o amb la selecció. Ara m’és indiferent, però abans em feia molta més cosa. Quan diuen que soc xinesa fa l’efecte que soc una jugadora molt bona, perquè les xineses acostumen a ser molt bones. Passa poc, però acostumen a posar que soc xinesa quan una persona m’ha guanyat per donar valor i ressaltar la victòria de la meva rival.

Tothom sap que la meva experiència esportiva no és tan diferent de la resta de jugadores. Sí que he tingut la sort de fer estades a la Xina quan anava a visitar la família i aprofitava per entrenar allà unes setmanes o un mes com a màxim, però això hi ha jugadors europeus que també ho fan si disposen dels diners suficients. Jo aprofito els contactes de la meva mare. El meu tipus de joc no és asiàtic, però el meu cap sí, perquè la meva mare m’ha ensenyat molta tàctica. Tècnicament, el meu joc no s’assembla al de les jugadores asiàtiques, però mentalment potser sí que tinc més paciència o més tàctica que jugadores europees.

Imatge de portada: Antonio Álvarez

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!