El nova-zelandès Richie Mccaw es va retirar amb el xiulet final de la final de la darrera Copa del Món. Nonu o Carter tampoc tornaran a jugar amb els All Blacks. Habana i els resistents del Mundial del 2007 ja no seran més internacionals amb Sud-Àfrica. Irlanda encara està afectada per les retirades de O’Driscoll Paul O’Connell i a França els costarà trobar relleu a la generació de Dusatoir i Michalak. Malgrat que els títols anuals entre potències de l’hemisferi sud i nord són jeràrquicament importants el pes que té sobre el calendari i l’efecte cíclic que genera la Copa del Món és inexorable.
A Itàlia, en canvi, estan d’enhorabona aquesta setmana perquè saben que el seu jugador franquícia, el seu capità i la seva llegenda ha fet públic que no es retira i que seguirà amb l’azzurra fins el Mundial de 2019. Tenim Sergio Parisse per tres anys.
El millor 8 del món
Sergio Parisse, de 32 anys, havia anunciat que deixaria la selecció quan acabés el Sis Nacions d’enguany, i el típic final de cicle semblava un precipici per l’afició italiana. Però finalment el nou seleccionador del combinat, l’irlandès Conor Os’hea, l’ha convençut i seguirà portant el 8 italià fins el setembre del 2019 a Japó. Qui sí que es retira d’Itàlia és l’entrenador Jacques Brunel, que dirigirà aquest dissabte el seu darrer partit.
Parlar de Sergio Parisse és fer-ho, segurament, del millor 8 del món. Un jugador total que desplega un domini de les fases del joc encomiable, infal·lible anant als punts de trobada, solidari en els rucks, generós a la melé. Ha estat la gran icona que ha fet gran el rugbi a Itàlia –caldria parlar, també, de Bergamasco i Castrogiovani– i és un referent temible també de l’Stade Français on ha guanyat la Lliga Francesa i ha estat escollit millor jugador de la competició més rica del món. Ell ha dignificat com ningú altre la peculiar samarra rosa identificativa de l’equip de la Ciutat de l’Amor. És un jugador dur, dels que aprofita els espais i genera àmbits d’evasió pels companys per la capacitat d’atreure i fixar defensors quan es desplega físicament en atac i, en canvi, recupera la inferioritat en defensa gràcies a un ampli camp de placatge.
Parisse té corda per tres anys més durant els quals haurà de fer de paraigües generacional de les noves fornades italianes, que ja ha prologat l’irrupció de Campagnaro, una delícia de jugador. De la nova generació en dependrà, en gran mesura, el pes que l’equip vulgui tenir en els propers lustres de rugbi canviant a nivell mundial i la presència del gran capità -anotador eficaç, defensor sagaç, competidor voraç– ha de servir perquè el ‘Fratelli d’Italia’ soni, d’una vegada per totes, als quarts de final d’un Mundial.
Pot superar Richie McCaw
La renovació de Parisse el catapulta cap a unes xifres de rècord o, més ben dit, d’encara més rècords. A Japó jugarà el seu cinquè Mundial, després de debutar a Austràlia 2003, amb el que igualarà al propi Mauro Bergamasco i al samoà Brian Lima. Actualment suma 118 internacionalitats i es troba a 30 del rècords de ‘caps’ que ostenta la llegenda nova zelandesa Richie McCaw. Parisse va aprendre a jugar amb l’ovalada a Argentina però, curiosament, són falses les acusacions de regularització ilícita que algun cop li han volgut penjar com a llufa –sent, aquest tema de les nacionalitzacions, un cert anatema del rugbi– ja que el seus pares eren italians i, a més, jugadors de rugbi. Són les arrels d’una llegenda que vol florir tres anys més.
