Un dels últims partits entre les dues seleccions que disputen la final. Foto: ER

Dos aspirants d’ordre al tro del rugbi Les propostes físiques, dures i sistèmiques d'Anglaterra i Sud-Àfrica es disputen el Mundial 2019 i la posteritat en 80 minuts apassionants

Aquest dissabte és el dia i les deu del matí –hora catalana– és l’hora. Vet aquí un gat i vet aquí un gos, el Mundial s’haurà fos. Ha passat mes i mig des del seu inici i el planeta, per tots els que li veuen forma ovalada, sembla haver mutat per complet. En vigílies del 20 de setembre parlàvem de com seria l’experiència al Japó, de la infal·libilitat que els All Blacks reivindicaven ja al segon dia derrotant a Sud-Àfrica. De les diferències d’estils. Quan comptem hores, minuts i segons per la gran final només hi ha un dubte: quin ordre s’imposarà?

Escriure de la final del Mundial és fer-ho de bastant més que dels 80 minuts. Els qui es juguen el partit al tot o res ho fan bàsicament a conseqüència d’una sèrie de causes. N’hi ha dotzenes. Unes compartides per tothom, altres més discutibles. Però la més fefaent de totes és que aquest dissabte hi haurà quinze jugadors d’impol·lut blanc anglès contra quinze vestint la samarreta verda amb el coll daurat dels sud-africans perquè aquestes dues seleccions han estat les millors del Mundial.

Els dos partits de semifinals van ser lliçons magistrals que expliquen el resultat que tenim en disputa de la Copa Web Ellis. Dissabte l’equació va ser espectacularment simple: Anglaterra va escombrar els All Blacks. Va decapitar el Rei. Va posar preu a la corona. La de diumenge va ser més enrevessada. D’aquelles que ens feien suar a tots a l’hora d’aïllar primers i segons graus a classe de secundària. Finalment Sud-Àfrica es va imposar al duel de defenses a Gal·les. Esborrin la pissarra que ara toca la final.

Els dos camins i els que no hi són

Descriure la final seria fàcil de fer-ho a partir dels que hi són i la juguen però també ens pot ajudar enyorant els que no hi han arribat. Als All Blacks els va derrotar una metodologia superior, una defensa asfixiant, un desplegament dels més brutals vistos sobre el terreny de joc. Anglaterra els va negar de la mateixa manera que un nou sistema operatiu inutilitza les antigues eines i mecanismes d’un ordinador. Obsolescència provocada, seria. Per aquella banda tampoc ha arribat l’Austràlia inconstant que no va aguantar la regularitat del metrònom anglès ni els tocs de vareta d’Eddie Jones. Ni la Irlanda limitada, un trèvol que la xafogor japonesa va semblar pansir molt. Una decepció.

Per l’altra banda, Sud-Àfrica va desempallegar-se primer de l’exuberància local, la selecció més espectacular i alegre del campionat. Va ser una emboscada total. Un pla executat a la perfecció. Contra Gal·les va ser la disputa de la resistència, el cos a cos, el caminar sobre el mateix fil amb el convenciment que qui acabarà caient serà l’altre. La tònica dels Springbooks és la d’un equip que abraona davanters i posa rodes als rivals, empenyent-los línia de 22 endins. Una voracitat marca de la casa.

Ordre contra ordre

El rugbi exponencial i obert, a vegades dit “total” va ser el gran guanyador de fa quatre anys però ha desaparegut de l’escalafó aquest 2019. Tenim dos finalistes que són bàsicament gent d’ordre. D’idees clares. El joc, endavant. Al xoc. A la no concessió. Els defenses hi són per penalitzar el rival però primer s’ha de provocar aquest error. En certa manera són dues maneres d’interpretar el rugbi clàssic, rocós especialment quan hi ha garrofes importants per jugar-se. Un rugbi físic tot i que en certa manera defuig el caràcter industrial. Són dos equips d’autor, ben identificats amb el discurs dels dos seleccionadors. Són molts quilos davant però cap unça disposada sense sentit. Amb aquest plantejament els duels als punts de trobada de la segona i la tercera línia són determinants. Serien dos trenca-glaç buscant la part més gèlida i infranquejable del rival. Dos nassos ensumant on hi ha teca amb tot de fiblons enrere per queixalar quan pertoqui.

La final del Mundial té molts números per ser tancada. Hi ha una dada curiosa. En cap de les finals que han jugat tots dos equips –que reediten la final del 2007 a França, llavors guanyada pels africans– hi ha hagut assajos. Per tant el manual, la disciplina i també el càlcul físic tindran un paper molt protagonista. Serà una final dura, de desgast. En la qual no és clar que hi hagi petits detalls per polir, però si hi són seran decisius.

Kolbe, espurna per la pólvora

Si ens mirem les alienacions anunciades, Anglaterra hi va amb els mateixos quinze que van passar per sobre de Nova Zelanda. Si hi ha quelcom que funcioni, no ho toquis. Ho té claríssim un Eddie Jones que si guanya el que seria el segon Mundial pel rugbi anglès es convertirà –de fet ja ho és– en un dels entrenadors més llegendaris de la història d’aquest esport. Sud-Àfrica té la sort de recuperar Cheslin Kolbe, un dels homes més ràpid, de tren inferior més potent, de centre de gravetat més baix i d’olfacte més afinat del rugbi mundial. Sense ell, els Springbooks acumulen dinamita però falta l’espurna que la detoni. A Sud-Àfrica confien en Rassie Erasmus, el seu seleccionar, Paf De Clerk el seu obertura i Cheslin Kolbe com els tres reis mags que els poden donar el tercer Mundial. Per cert, pels supersticiosos: els Springbooks sempre que han jugat una final l’han guanyat.

La Web Ellis espera

La Copa Web Ellis, que manlleva el nom del nen que segons una faula inventada va tenir l’ocurrència de parir el rugbi en una universitat anglesa, espera propietari. Si la guanya Anglaterra, la venjança de l’Hemisferi Nord serà completa i és probable que, jugant-se tant aviat, el dissabte 2 de novembre passi a la història com el de més consum de cervesa al país que es va inventar els ‘pubs’. Són favorits. Pel que van fer i sobretot per com ho van fer amb Nova Zelanda. I per la resta de causes. Al davant però tindrà un equip màgic i enamoradís com és per tantíssima gent la selecció sud-africana de rugbi. L’equip que va recosir un país, la història del 95, els problemes racials encara avui i la solucionada política de quotes que faran saltar a la gespa japonesa la selecció més mestissa de la història.

Aquest dissabte la jerarquia mundial del rugbi designarà un nou Rei. Dos manuals de sistema que primen sobre el jugador se’l disputen. Són en temps de tecnòcrates. Toca gent d’ordre. 80 minuts de guerra. I una eternitat que espera al vencedor. Dos consells: pitet i cervesa freda.

 

La Copa Web Ellis, que acredita el millor del món. ja és a Japó. Foto: WR

 

Disputa pel bronze en un dia de grans comiats

Hi ha esports en què el partit pel tercer lloc és un partit intranscendent. Les finals de consolació són el partit que ningú vol jugar i hi ha qui directament no les disputa. Aquesta actitud no es concep com a possible en el rugbi, on tots els partits es juguen amb honor i dedicació. Sigui on sigui i contra qui sigui. Hi ha hagut partits memorables pel tercer lloc i bronzes que han tingut gust de glòria per algunes seleccions. Aquest divendres s’enfronten dos equips que havien anat al Japó per a jugar la final. Però que quan es mirin de fit a fit aniran per totes. Son les seleccions de Nova Zelanda i el País de Gal·les.

El to competitiu que caracteritzarà el penúltim partit d’aquest Mundial no quedarà entelat per un clar sabor a comiats. Sobre el camp hi haurà dues seleccions plenes d’autèntiques llegendes que diran adéu després de prolífiques carreres. És el cas, per exemple, dels dos seleccionadors. Steve Hansen dirà adéu després de vuit anys comandant els All Blacks mentre que Warren Gatland intentarà acomiadar-se després de 12 anys de Gal·les amb un bronze que la secció va guanyar una sola vegada, en el primer Campionat del Món, en 1987.Els dos equips voldran donar-li tribut als entrenadors amb un triomf

La llista de comiats impressiona

El divendres disputaran el seu últim partit en un Mundial amb Gal·les el gran capità Alu Win Jones, tota una llegenda, i també uns altres il·lustres de l’última generació com Justin Tipuric, Jonathan Davies, Donen Biggar, Ken Owens i Hadleigh Parkes. Cert és que algun d’ells encara pot jugar algun Sis Nacions. Però no seran a França 2023. Pel costat dels homes de negre la llista de comiats d’un Campionat del Món encara impressiona més. El capità Kieran Read, Aaron Smith, Sonny Bill Williams, Ryan Crotty, Ben Smith, Matt Todd o Dane Coles han format part de la millor Nova Zelanda de la història. I s’acomiadaran jugant en una alineació homenatge.

Demà divendres es juga un bronze. I el rugbi diu adéu a una generació espectacular. Gràcies per tot, vells.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!