Ara va de bo! Els quarts de final enfronten a 80 minuts dramàtics els 8 millors equips del Mundial de Rugbi del Japó

Senyores i senyors: s’ha acabat l’hora dels entrants i entremesos, que passi el tall! Com els àpats que tenen atrauen l’atenció a la seva part més proteínica el Mundial del Japó es prepara pel seu cap de setmana de quarts de final. Dos dies a dos partidassos per jornada. Punt d’inflexió més que notable a la competició, que va començar fa exactament un mes.

Ara va de bo. El Mundial de Rugbi és un continu però semblen dues competicions diferents. Una és la fase de grups i l’altra la que comença quan es disputin els quarts de final. És el graó clau, l’eliminatòria clau. Potser la més cruel de totes, si bé òbviament semifinals i final també són a tot o res. Per entendre què són els quarts de final d’un Mundial podem fixar-nos per exemple amb Irlanda. Potència mundial, selecció emergent, lloc on el rugbi és inherent a la societat. Doncs la selecció de tota l’Illa Maragda –que, recordem-ho, juga amb jugadors del nord i el sud– mai ha estat capaç de passar d’aquest nivell: des de 1987 intentant-ho i mai ha pogut amb els quarts.

Un altre exemple de la severitat de la sentència que dicta l’eliminatòria dels vuit equips el podem trobar a Anglaterra. La selecció de la Rosa, orgullosa com poques, va veure com en el “seu” Mundial fa quatre anys ni tan sols es classificava per quarts. L’amfitrió amb la cua entre cames és una de les imatges a les que sempre associarem aquell Mundial de fa quatre anys. O, un tercer barem, precisament l’amfitrió vigent. El Japó ha trencat la jerarquia del ‘Tier 1’ en un món tan estratificat de nivell com el de la pilota ovalada. El seu pas a quarts de final ha estat la sensació del torneig fins ara i la seva doble victòria sobre Irlanda i Escòcia és tot un avís a navegants.

D’on venim?

Ens situem, doncs, davant els quarts de final i convé fer una mica de perspectiva del que ha donat de si el Mundial. El grup A ha estat el més sorprenent de tot gràcies a la irrupció d’una selecció japonesa que ha meravellat amb un pla de joc molt ben executat. Els nipons s’han preparat a consciència i tenen plantilla però sobretot un sentit solidari del joc i una capacitat resolutiva molt espectacular. Si van guanyar a Irlanda i Escòcia, tenen raons per no tenir por de ningú. Irlanda, en canvi, surt debilitada de la fase de grups. Bé que va escombrar Escòcia d’entrada però després no ha estat la màquina verda que l’any passat va meravellar tothom.

Al grup B Nova Zelanda va fer callar les crítiques i insinuacions que deien que els All Blacks no eren tan fiables amb una memorable victòria inicial sobre Sud-Àfrica. Va ser un partidàs total que moltes travesses situen com a antecedent d’una final entre els dos equips. La resta no va tenir història. Els kiwis primers i els Springbooks segons.

El grup C el presentaven com de la mort però a l’hora de la veritat el tifó Hagibis no ens el va deixar gaudir prou. La França erràtica de tota la prèvia va semblar desaparèixer a la primera part en el partit clau contra Argentina però va acabar patint i de valent. A contra-corrent, els sud-americans ho van intentar però no van poder amb Anglaterra. França va anar suant la cansalada la resta de jornades i Anglaterra es va passejar. Els de la Rosa i els bleus no es van enfrontar. A quarts directes per decret meteorològic.

Per últim al grup D la selecció de Gal·les va confirmar tot el que es preveia i en un partit memorable el dia de Sant Miquel es va imposar sobre Austràlia en el duel directe entre les que tenien números per ser a quarts i en efecte hi són. Ha estat un grup divertidíssim gràcies a la històrica victòria de l’Uruguai sobre Fidji, qualsevol partit dels polinesis i la vigència de la Geòrgia de Gorgodze.

L’any passat Irlanda va guanyar per primer cop els All Blacks. Aquest dissabte es retroben als quarts. Foto: Wikimedia

Uns quarts de final enverinats

Amb aquest panorama –i amb un balanç més que satisfactori del que està sent el Mundial, tots els camps plens i molt bon ambient– ens plantem al cap de setmana de quarts de final, un quadrant de partits enverinat per les sorpreses i correlacions heretades de la fase de grups. Tenim realment un dissabte i un diumenge apassionant i, especialment en la jornada del dia 19, els dos partits que es disputaran ben bé podrien ser partits de semifinals o final.
Repassem els quarts de final

Anglaterra – Austràlia  (dissabte: 9:15h, Movistar Vamos)

La rivalitat entre aquests dos equips és total i absoluta. Sempre que s’enfronten salten guspires i a més coincideixin en llenguatge rugbístic clàssic, de joc dur de davantera i desgast. Serà un xoc absolut, en el que l’Anglaterra d’Eddie Jones sembla estar un graó per sobre. Austràlia ha decebut però sempre té una vida de més i aquest any ja ha guanyat als All Blacks. Segurament els wallabies estan una mica despistants en quan a estratègia de joc però si tenen el dia, a 80 minuts, poden fer el que sigui.

Fins ara el pla d’Anglaterra ha resultat a la perfecció i els seus jugadors confien cegament en la vareta màgica del seu entrenador. Partidàs a l’hora d’esmorzar.

Nova Zelanda – Irlanda (dissabte: 12:15h, Movistar Deportes)

L’autèntica final anticipada enfronta al millor equip del món amb el millor equip de la resta del món. Els All Blacks es troben el penúltim equip que els va guanyar, per primer cop a la història del trèvol, a quarts de final. L’equip de negre és sempre favorit i ja ha anunciat un quinze de luxe amb totes les seves patums perfectament preparades i dosificades fins ara. I amb una setmana de descans extra.

Al davant tindrà una Irlanda que sap que segurament és ara o mai. Una selecció que Joe Schmidt ha preparat a consciència i que es tornarà a encomanar a la millor generació de la seva història: a Sexton, Murray, Kearney, Stander o Earls.

Gal·les – França (diumenge: 9:15h, Movistar Vamos)

Sembla una missió impossible per la selecció francesa que lidera a la capitania el català Guilhem Guirado. La selecció gal·lesa ha demostrat estar en un gran moment, amb un Gareth Davies estel·lar guiant l’equip, un combinat ferotge que passa per ser potser la millor defensa del món. La selecció gal·lesa fa la mateixa por que infereix el seu capità Alu Wyn Jones i té un entrenador que a vegades sembla fer màgia negra, Warren Gatland.

Al davant, la selecció francesa erràtica de sempre que ja ha demostrat però que és capaç també de fer certes fogonades de joc. És cert que com per més morta se la dóna, més perillosa és. I que la generació jove sembla voler treure’s tòpics de sobre.

Japó – Sud-Àfrica (diumenge: 12:15h, Movistar Deportes)

Res més perillós que un equip, sigui quin sigui, sense res a perdre per tenir un rival ferotge. Sud-Àfrica no pot estar gens tranquil·la amb un creuament que sobre el paper no estava previst en cap travessa. La selecció de Razzie Erasmus ha mostrat un gran poder i un desplegament físic imparable però al davant tindrà la sorprenent Japó que ja ha abatut Escòcia i Irlanda i que juga amb la il·lusió per bandera.

Il·lusió, que no il·lusos. El joc de la selecció amfitriona està estudiat al detall i precisament la seva ferocitat i eficàcia és la seva principal arma. El que és segur és que quan juguen, l’espectador gaudeix.

Els guanyadors dels partits de dissabte s’enfrontaran entre ells a semifinals, així com lògicament igual entre els de diumenge. Serà el proper cap de setmana, dies 26 i 27. Qui hi arribarà?

Ja tenim aquí la Fosbury 34!