La màxima de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) és un bon punt de partida per referir-nos al llibre esportiu que ressenyem. A la Fosbury estem convençuts que “Elles competeixen” tindrà una bona rebuda perquè es publica en el moment idoni i amb la garantia d’una bona escriptora al darrere. Anna Ballbona (Montmeló, 1980), guanyadora del Premi Llibres Anagrama 2020 amb “No soc aquí”, aparca en aquesta ocasió la novel·la per presentar-nos el seu primer llibre de no ficció. És una alenada d’aire fresc per als amants de la bona lectura i l’esport que una veu reconeguda de la poesia i la narrativa catalana contemporània sigui l’encarregada d’escriure un llibre esportiu “clàssic”, lluny de l’estil i la mirada habitual dels periodistes del sector i amb una mirada “neta” que és més que benvinguda per descobrir la història de lluita i perseverança que hi ha al darrere de l’esport femení.
“Quan una dona avança, cap home retrocedeix”, ens diu l’EZLN des de fa dècades, sense que ningú amb dos dits de front sigui capaç de rebatre-ho, però alhora sense que el sistema patriarcal es mogui ni un mil·límetre dels pilars que el sostenen. L’esport femení ja fa molts anys que va iniciar una cursa d’obstacles inacabable en què ha avançat molt fins arribar al que sembla una fase d’esprint actual, amb moltes barreres escapçades en poc temps malgrat els murs que romanen dempeus. Durant les darreres dècades les dones esportistes han viscut injustícies de tota mena, i quan han aconseguit superar-les i competir, guanyar, innovar o estructurar-se grupalment, els homes que dominaven totes les esferes de l’esport han tingut una oportunitat per prendre exemple de la seva constància i lluita i, en el millor dels casos, sumar aquests valors al seu propi camí. El camí que per exemple ha fet l’olimpisme cap a la igualtat de gènere real a París 2024 partint de la prohibició explícita del COI a la participació de les dones als primers Jocs dibuixa la millor transformació possible: la de l’empoderament de dones valentes i afortunadament tossudes com Stamata Revithi, Ethelda Bleibtrey, Wilma Rudolph o Betty Baxter que ha fet avançar l’esport no només en clau de participació femenina, sinó també en la conquesta de drets i llibertats per a tothom.
A Catalunya les pioneres ja fa molt temps que van alçar el vol en esports ben diferents i amb un fil conductor en comú: el masclisme que els calia combatre. Trajectòries de referents de dècades diverses com Montserrat Tresserras, Carme Valero, Maria Víctor o Mònica Verge s’entenen millor amb un context d’hostilitat nítida per part d’homes que tan aviat les criticaven com celebraven els seus èxits. Si això ho vivien les dones capaces d’assolir fites extraordinàries, és obvi que les traves sofertes per les seves companyes generacionals del món terrenal eren habituals, abundants i desesperants. Per això té tant de mèrit que l’esport femení hagi fet tants passos endavant i també per aquest motiu viurem com una profunda vergonya el tractament mediàtic, les condicions salarials, la composició de juntes directives o la manca de drets vinculats a l’embaràs quan d’aquí a deu o vint anys decidim fer una retrospectiva sobre l’esport femení de 2022. L’esport femení avançarà imparable, afortunadament, i l’única cosa que retrocedirà seran alguns privilegis impropis d’un model esportiu obert a tothom.
Aquest convenciment és una de les sensacions que desprèn la lectura del llibre “Elles competeixen”, publicat per Ara Llibres fa unes setmanes. El llibre d’Anna Ballbona és un recull d’experiències viscudes per més de vint esportistes i professionals de l’esport i de totes les veus se’n pot extreure aquest nexe de “somiar gran” malgrat totes les adversitats, des de la batalla per crear equips femenins inexistents fins a la dimissió d’una directiva per denunciar les condicions precàries que en aquell moment estaven patint les jugadores. El llibre té molts encerts, alguns d’ells de partida: la tria de les protagonistes és excel·lent perquè combina les veus de generacions, esports i tasques ben diferents entre sí, amb periodistes i psicòlogues al costat de joves promeses i pioneres veteranes.
A més, la tria inclou cares ben conegudes de l’esport català com Laia Sanz, Roser Tarragó o Laia Palau al costat de noms a qui la Fosbury tenim en alta estima com Anna Quintana, Montserrat Ubía o Susanna Soler, però que estan lluny de tenir presència i discurs habitual als mitjans. Aquest calidoscopi és una victòria inicial, perquè permet dibuixar un mapa precís que evita l’anècdota per recollir de cadascú allò que és essencial per construir un relat comú. Cada capítol compta amb dues o tres veus diferents, de vegades acompanyades per pinzellades d’altres protagonistes, que ens van portant pel camí dels somnis, les expectatives, la passió, la diferència, la rebel·lia, el poder, la ment, el discurs, la maternitat i l’experiència. Totes les veus aporten ingredients d’interès, i això és un mèrit evident de l’escriptora.
Però el llibre no és només un recull d’experiències. També és una suma de sensacions, punts de vista i opinions en què no hi manca la perspectiva d’Anna Ballbona, que comparteix el viatge amb els lectors i hi aporta la seva mirada constantment, fins i tot afegint records i vivències pròpies com a eina de contrast o d’acompanyament a situacions viscudes per les protagonistes.
On Ballbona excel·leix, sens dubte, és en les referències de context, ja siguin literàries, culturals o històriques, combinades amb el seu punt de vista. El mític “À la ville de Barcelone” diu que “es convertirà en l’udol d’un símbol inigualable de ciutat i de país, un orgull majúscul que es mirarà amb nostàlgia derrotista i una tendència política semiartrítica, una tendència a la còpia sense imaginació: vindrà l’enredada dels grans esdeveniments, els grans projectes, les grans inversions i els grans maquillatges urbanístics… que tan sols serveixen per vendre fum. Encara ara”. I sobre la gimnasta que fa uns mesos va competir a l’europeu d’artística amb un mallot de cos sencer n’extreu una altra reflexió potent: “El gest salvaguarda el dret de les dones a triar per elles mateixes com es vesteixen. Una altra cosa és, com aquest sistema escura fins a l’os qualsevol forat del mercat, si mai podem estar del tot segures de quan la tria és netament lliure i deslligada d’influències, imposicions o compres de màrqueting de quincalla”. El llibre està farcit de reflexions de l’autora que són una delícia i que ens reconcilia amb una de les idees que fa pivotar el projecte de la Fosbury: l’esport també és cultura i és un plaer llegir-lo a través d’una bona ploma.
“Elles competeixen” compta amb un doble epíleg a càrrec d’Alèxia Putellas i Gemma Mengual, un petit complement mediàtic per acompanyar un molt bon llibre que a la Fosbury, si fóssim una editorial, ens hauria encantat publicar.
