El cap de setmana, a multitud de parcs i espais públics del nostre país es procedirà a un ritual compartit que és, de fet, un esport de gran popularitat. Parlem de la petanca, una disciplina que sovint ha estat estereotipada com una pràctica pròpia només de la gent gran però que en canvi amaga una història de segles, un present estès per tot el món i un futur que podria arribar fins i tot a l’olimpisme.
Faríem bé tots d’entrada, doncs, de deixar de considerar-ho “cosa” dels nostres avis i acostar-nos a la realitat d’aquest esport. Sense anar més lluny, si ens fixem en unes finals viscudes fa pocs anys de les seleccions provincials de petanca trobem que hi competeixen les categories de sènior i juvenil masculí i femení. En total, 16 pistes de joc amb 16 tripletes masculines, 8 tripletes femenines i 8 tripletes juvenils. Poca conya.
Des dels romans
És apassionant buscar quina és la història d’un joc de boles com la petanca. Hi ha qui remunta el seu origen a fins a 26 segles d’història ja que al segle VI abans de Crist els grecs jugaven a un joc de llançament de precisió d’una mena de pedres que no eren rodones. Galè, un dels pares de la medicina, va escriure ja al segle II sobre els seus beneficis per la salut. Encara que es van desenvolupar jocs semblats en l’Antiga Grècia van ser finalment els romans els que van introduir la idea acostar-se el més possible a un element clau com és el bolig. Sí, bolig és la manera correcta de definir el que popularment i per adscripció al castellà tothom acaba dient quelcom similar a “bolitxe”.
Europa va ser l’espai natural per on es va estendre l’esport durant l’Edat Mitjana. Fins i tot els Reis Catòlics de Castella van arribar a dictar la seva prohibició, igual que amb les bitlles o les botxes. L’evolució fins al cànon esportiu en quant a funcionament i normes del que entenem per petanca el devem a inicis del segle XX a Franca. De fet el propi nom de “pieds tanqués” que significa peus junts i és d’origen francès, concretament de la Provença.
Una disciplina molt popular
La popularitat avui en dia de la petanca està fora de tot dubte i transcendeix en molt l’estereotip de “l’esport de la tercera edat”. Segons dades de la Federació Espanyola, a l’Estat hi ha fins a 35.000 llicències federatives i es calcula un nombre de practicants a nivell mundial proper als 200 millons. Això significa, ni més ni menys, que el doble que els practicants de golf. Es juga a petanca als cinc continents i en fins a 165 països.
Aquesta popularitat d’un esport de precisió com aquest l’ha fet sonar amb força per entrar al programa olímpic de cara als Jocs del 2024, sense èxit. Com ha passat amb altres disciplines que han presentat candidatura al COI, hi ha qui pot fer befa de les possibilitats d’un esport que, salvant les distàncies, no té tantes diferències amb el “curling” que seria l’esport cosí germà –i sobre gel– i que en cada edició dels Jocs Olímpics d’hivern o en cada temporada regular guanya més audiència i reputació a nivell mundial.
Un esport d’arrel
Hi ha un darrer component per no menysprear el fenomen de la petanca i és que en un moment en què el que està en puixança, en molts casos, són els esports populars en aquest cas parlem d’una disciplina amb una base de practicants molt heterogènia i de base popular, quasi auto-organitzada. No passarà en campionats com el d’aquest cap de setmana però sí en les partides més quotidianes. Són els propis jugadors els que s’organitzen de forma autònoma. Els que estableixen la cita, els que posen en condicions el camp, també els que s’auto arbitren. En un context en què queden pocs espais per jugar al carrer i disciplines “lliures” com el running guanyen espai, la petanca apareix com un esport per trencar estereotips i seguir guanyant adeptes.
