La força de Les Comes

El 16 d’abril de 1989 es va disputar un dels partits més importants de la història recent de l’hoquei patins del nostre país. L’Igualada Hoquei Club feia només cinc anys que havia tornar a la màxima categoria estatal després d’una dècada de travessa pel desert a Primer Nacional. Cinc anys que van ser suficients perquè aquell dissabte, els de l’Anoia viatgessin a La Corunya per enfrontar-se al Dominicos. Cinc anys van ser suficients perquè la victòria Galícia donés el primer títol de lliga per als arlequinats. Des d’ençà, anys de vi i roses a la Catalunya Central fins a aquest darrers dies, uns dies on el rumb dels igualadins sembla desdibuixat.

Els meus primers records en veure l’hoquei patins per la televisió els tindré sempre associats al blaugrana arlequinat de l’Igualada. No se si pel fet de vestir arlequinats, que per a un sabadellenc sempre serà sinònim a trempera, o pel fet que una ciutat que jo comparava amb Barberà del Vallès per dimensions tingués un equip campió d’Europa. El cas és que quan sintonitzaven Les Comes al canal 33 era sinònim de cosa gran.

La prodigiosa dècada dels 90

Amb aquest títol de lliga, l’Igualada succeïa el Noia com a campió i aconseguien mantenir viva l’esperança del multipartidisme: després d’onze anys on Barça i Liceo s’havien anat repartint els títol, per fi algú els havia gosat plantar cara i aconseguir el botí. El gran mèrit dels arlequinats però va ser fer aquesta gesta duradora, i ho van poder fer durant tota una dècada.

Uns anys 90 marcats pels èxits i el bon joc dels Gabaldón, Folguera o Tibau en que barcelonins i corunyesos van haver d’acotar el cap tot i disposar de pressupostos substancialment majors. El juny del 93, a la pista del Benfica arribava la primera Lliga de Campions per a l’Igualada. La primera de les sis que els catalans guanyarien en set anys. Uns anys on també s’endurien quatre lligues i un parell de Copes del Rei com a títols majors. Uns anys en els quals Les Comes no va deixar de vibrar amb exhibicions com les de la temporada 97-98, on els igualadins van guanyar els dos partits de la Final Four de la Lliga de Campions davant el Barça primer i l’Amatore Vercelli després per un doble 8-1.

I ara què?

El nou mil·leni no ha sentat bé a l’entitat de l’Anoia. Si bé és evident que mantenir aquell rendiment era absolutament quimèric, si és cert que l’Igualada fa anys que no treu el cap entre els millors del nostre país, i és que des de la Lliga de Campions guanyada el 1999 davant el Porto als penals i a Les Comes, el més destacat ha estat arribar a la final de la màxima competició continental el 2002 i els subcampionats de lliga el 2002 i el 2004.

La millor classificació en la darrera dècada és la quarta plaça aconseguida el 2012, i el més preocupant és que la tendència va cap a la baixa, fet que s’està confirmant aquesta temporada, en la qual l’Igualada Calaf Grup no ha sumat cap victòria en les sis jornades disputades i és últim a la taula. El conjunt dirigit per Ferran López sembla estar acusant en excés baixes com la d’en Ton Baliu (acabat de fitxar pel Porto de Guillem Cabestany) o de jove Roger Bars (disputant l’Europeu sub-20), així com un calendari complicadíssim en aquest Tourmalet que tots els equips s’acabaran trobant tard o d’hora.

Com no podia ser d’altra manera, l’esperança a Les Comes ve de sota. En moments de dificultat com aquests, la feina feta durant anys i anys queda més a descobert i això va quedar palès amb la victòria del juvenil als Campionats d’Espanya l’estiu passat.

Aquest dissabte (20:30 a Les Comes) l’Igualada comença una nova lliga davant un rival directe com El Vendrell. Costa haver de mirar tant avall a la classificació per trobar els arlequinats, costa veure com des de l’última lliga guanyada, només el Reus el 2011 ha estat capaç de trencar l’avorrida hegemonia de Barça i Liceo. Esperem que amb l’impuls dels joves i la força de Les Comes, més aviat que tard una nova generació de joves pugui dir que va començar a vibrar amb l’hoquei patins quan es connectava amb el pavelló igualadí. Que l’arlequinat brilli per sempre.

igualada1

Fotografies d’Oriol Sebrià i Igualada Hoquei Club.

 

La Fosbury 32 mira al futur!