Ton Baliu: “M’ha quedat pendent guanyar un títol amb l’Igualada”

8 minuts de lectura
Ton Baliu (Igualada, 1989) va anunciar la seva retirada de l’hoquei la setmana passada amb una carta que va compartir a Twitter. Enginyer de professió, l’anoienc, deixarà la pràctica de l’hoquei patins després de setze temporades. Format a l’Igualada Hoquei Club des dels sis anys, va debutar amb el primer equip l’any 2007 i ha jugat sempre al club de casa, llevat les dues temporades en què va defensar la samarreta del Porto (2016-2018). Amb l’equip portuguès va fer doblet el 2017 guanyant la Lliga i la Copa i va ser subcampió d’Europa el 2018 en perdre la final de la Lliga Europea davant el Barça. Amb la selecció espanyola Baliu va ser plata a l’Europeu del 2014, a la Copa de Nacions de 2015 i al Mundial del 2015 i bronze a l’Europeu de 2016. El Capità de l’Igualada HC, que confessa a la carta de comiat que ha perdut la il·lusió per jugar, atén La Fosbury a un partit d’acabar la lliga regular quan l’equip encara manté opcions de jugar el play-off pel títol de l’OK Lliga.

Enumeres força motius que et van decidir a deixar l’hoquei, però quin és el principal?

He necessitat molt temps per prendre aquesta decisió, però el punt d’inflexió va ser el partit contra el Girona (derrota per 5-6 a Les Comes encaixant un gol als darrers instants). Em vaig adonar que fa molt temps que ho passo malament amb l’equip patint per segon any consecutiu per salvar la categoria i al final jo tinc una família, una nena i ara al juliol tindrem un nen, i l’últim que volia era que em veiessin patint, que és el que passava últimament.

Vaig voler ser sincer perquè la gent sabés què ha passat i què he sentit. Es van ajuntar tot un cúmul de coses, però això de patir i que vull que la família em vegi bé va ser el principal.

Ho tenies decidit temps enrere d’escriure la carta, doncs?
Sí, vam jugar un diumenge contra el Girona i ho vaig decidir aleshores. Estant en un club que m’estimo vaig parlar-ho amb la junta directiva i allà va ser el punt decisiu. La reunió va ser dimecres, ho tenia clar i ho volia publicar com abans millor (divendres) per treure’m aquest pes de sobre.

Preparant l’entrevista he sentit que deies que el final de temporada anterior ja va ser molt dur.

Ho vaig dir a Ràdio Igualada, a la carta no ho posava. Al final de la temporada passada després de salvar-nos amb molta èpica, de tenir al David Cáceres d’entrenador els darrers vuit partits i passar moments molt complicats… en la meva opinió i la resta de companys haguera estat molt fàcil la renovació de tots després de com havia anat la temporada. Es van fer un seguit de coses des del club, també algunes per culpa meva, no sempre la culpa és dels altres, que van portar a malentesos que ens han quedat a les dues parts una mica a dins i és una cosa que ha pesat durant aquesta temporada.

Ton Baliu és un dels jugadors més importants en la història del club anoienc

Quins són aquests malentesos de què parles?

Més que malentesos són maneres de fer o comentaris. Quan acabes una temporada tal com va finalitzar el curs passat, salvant-nos amb èpica, el que no hi ha d’haver de cap manera són retrets ni per una part ni per l’altra. Ni per part de la junta del club cap a jugadors i entrenadors ni per part de jugadors cap a la junta, quan es pateix és culpa de tots. Si s’hagués perdut la categoria hauria entès els retrets, però un cop aconsegueixes la salvació el més fàcil és que tothom estigués content i mirar endavant.

Vas publicar la carta de comiat a Twitter i escrius que els “haters” i les crítiques t’han afectat.

Jo sóc una persona molt transparent que sempre ha intentat anar de cara en entrevistes i xarxes socials, mai he amagat res. I potser per ser tan transparent he rebut crítiques de gent que només va a per tu o comentaris despectius d’algun jugador o entrenador rival -ja ho vaig publicar en el seu dia- que també afecta. Jo intento fer comentaris o aportacions per millorar aquest esport i quan veus que passen aquestes coses també crema.

Quin ha estat el teu major èxit?

La carrera que he fet, no em vull quedar amb un sol motiu. M’ho ha dit molt l’Elagi Deitg, el porter de l’Igualada, que jo m’hauria d’haver valorat molt més del que ho he fet. Sempre he adjudicat els meus èxits a altres coses i ara m’estic adonant de per què realment m’ho mereixia. Jo sempre deia que el fet que jo anés a la selecció espanyola era perquè hi havia altres jugadors que hi renunciaven o que vaig estar de sort d’arribar al primer equip de l’Igualada per la situació d’aquell moment… però bé, al final potser també m’ho he merescut i la carrera que he fet és el que més em queda a dins.

El capità de l’Igualada penja l’estic després de setze temporades en actiu

Què recordaràs amb més tendresa?

L’estima que em té la gent. Me n’he adonat ara sobretot, un cop vaig penjar la carta. L’estima d’aquests dies ha estat brutal, estic una mica parat i tot, perquè no m’ho esperava gens. Va haver-hi reaccions molt positives de tothom.

T’ha quedat alguna cosa pendent per fer a l’hoquei?

Guanyar un títol amb l’Igualada, sempre ho he dit. Vaig guanyar amb el Porto, però amb la selecció vaig tenir la mala sort de no guanyar-ne cap, però tampoc era una prioritat. El que sí que era una prioritat i un somni era guanyar un títol aquí i ho diré fins que arribi l’últim partit que serà la cosa que més ràbia m’haurà fet. Ho he intentat tot i sé que el club també, però al final no hem pogut i el que espero és que el guanyin algun dia perquè jo seré dels primers a celebrar-ho.

Ton Baliu: “Era una prioritat i un somni guanyar un títol amb l’Igualada”

Què va significar per tu fitxar pel Porto?

Poder viure la professionalitat de l’hoquei patins va ser molt positiu i la veritat és que canvia molt, la gent que digui que no, menteix. Ser un professional del teu esport i poder-li dedicar tot el temps és tot un gaudi. La part negativa és que, tot i guanyar títols, fer amics i sentir-me el club molt meu, no és el mateix que guanyar amb el club de casa teva. Una de les coses que més greu em sap d’haver marxat aquells dos anys és que no he pogut ser un One Club Man. En aquell moment vaig triar marxar i ho tornaria a fer amb els ulls tancats perquè ha estat la millor experiència de la meva vida, però a vegades les experiències positives també tenen coses negatives.

Ton Baliu: “Una de les coses que més greu em sap d’haver marxat aquells dos anys és que no he pogut ser un One Club Man”

Després de publicar la carta vas ser ovacionat a la pista del Calafell. T’esperes alguna cosa similar a cada partit fins a final de temporada?

El partit de dimecres a Les Comes contra el Voltregà no el vaig poder jugar perquè em vaig lesionar a l’últim entrenament previ a l’encontre. És el Karma (riu), ja no em poden passar més coses aquest any. És veritat que a Calafell tot era molt recent, havia anunciat que a final de temporada ho deixo just el dia abans i estava fet un flam durant l’escalfament i el partit. Hi havia un seguit d’emocions que no havia sentit mai i el fet de ser homenatjat allà… podríem dir que l’afició del Calafell és, sinó la millor, de les millors que hi ha ara mateix al món de l’hoquei patins.

Va ser molt gratificant, dubto que passi en altres pavellons i al final queden tres, quatre o cinc partits. Sí féssim alguna cosa molt grossa en quedaria algun més, però és molt difícil. Per tant, no en queden gaires i l’únic que vull és divertir-me i acabar jugant com ha jugat Ton Baliu tota la seva carrera, que és sent molt feliç i poder acomiadar-me de la gent el darrer partit a casa.

L’equip encara manté les opcions de classificar-se pel play-off pel títol de l’OK Lliga

Amb la permanència a la butxaca, quins objectius teniu pel que queda de temporada?

Després de la victòria contra el Voltregà dèiem amb l’Elagi que tot fa baixada. L’objectiu, tal com ha anat la temporada, és la permanència i l’hem assolit. Ara, per què no posar-nos la meta del play-off? És molt difícil perquè no depenem de nosaltres: hem de guanyar a Palafrugell i ha de perdre el Caldes, però és una cosa que pot passar perquè juga a la pista del Lleida (cinquè a la lliga). Entrar al play-off i competir contra el Barça els últims partits de la meva carrera seria molt maco.

Ton Baliu: “Entrar al play-off i competir contra el Barça els últims partits de la meva carrera seria molt maco”

Quan et retiris voldràs continuar vinculat amb l’Igualada o l’hoquei?

No ho sé, i em fa por pensar-ho. Sempre he sigut esportista, m’agrada molt l’esport i intentaré buscar altres coses, l’hoquei l’aparcaré i guardaré els patins i l’estic al traster durant molt temps. Segurament sí que aniré a veure partits, contra el Voltregà quan no vaig jugar m’adonava que també m’agrada veure’ls perquè qui juga a l’Igualada són nois que he vist crèixer i vull veure com segueixen evolucionant. Continuaré veient partits i dient què en penso, però intentaré estar un temps bastant desconnectat de l’hoquei per dedicar més temps a la família.

Com serà ara la vida de Ton Baliu?

Em fa por perquè des dels sis anys he entrenat dos o tres cops a la setmana i he jugat un partit el cap de setmana. Aleshores em fa por com reaccionaré, és cert que o em retirava aquest curs, el següent o d’aquí un parell o tres d’anys. Tots els jugadors hi hem de passar, tots ho han pogut fer, per tant, no ha de ser tan difícil, però sí que fa por perquè hauré de buscar algun hobby. No només són els entrenaments, el vestidor és un lloc de desconnexió quan tens una feina, la família i els fills i poder riure amb els companys d’equip i escoltar anècdotes és una bona manera de fer-ho. Però ja trobaré alguna cosa, segurament els amics ja m’esperen amb els braços oberts per jugar a futbol sala o futbol 7, que també m’agrada molt. Alguna cosa trobarem.

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!