El Tibidabo (512 metres) és el cim més alt del Barcelonès. Pensareu: “Uf! Quin cim més difícil, si hi pots arribar amb cotxe, amb bus o fins i tot amb funicular!”. Però si us dic que m’han sortit 17 km per Collserola ja no és una passejada “dominguera”. Atentes i atents a l’entrada d’avui perquè us descobrirà una nova perspectiva del famós cim barceloní.
Tenir el Parc Natural de Collserola a tocar de casa és un plaer immens. Aquesta facilitat d’accés, i la seva gairebé infinita quantitat de pistes, corriols i camins diversos m’han convertit en un enamorat de la serralada. I he volgut treure-li tot el suc possible a aquest cim comarcal ascendint des de la vessant de Sant Cugat i Cerdanyola, probablement la més salvatge i feréstega de tota la serralada.
L’ascensió ha sigut de tarda. Sempre que fas això te la jugues a que cap impediment interfereixi en el temps programat i puguis acabar amb llum. Avui sí que hem trobat un petit imprevist que ha allargat la ruta. La idea era partir de Can Borrell, un restaurant situat a una vall de Collserola, i realitzar un itinerari circular d’uns 12 km. Però en arribar a la pista que connecta la carretera de Cerdanyola a Horta amb la masia ens hem topat amb un cartell que indicava que el camí sols estava obert en horari de servei del restaurant. Així que hem fet un canvi de plans, hem apartcat a l’àrea de Can Coll i ens hem posat a caminar a l’inici un tram per carretera i després per pista els 2,3 km que separen els dos punts.
Deixem doncs el cotxe a l’àrea de Can Coll, centre d’educació ambiental del Parc, en el pàrquing més allunyat. Caminem amb compte pel voral de la carretera fins que trobem la pista en direcció a Can Borrell a mà dreta. Seguim per una pista avorridota una estona, però que ens mostra paisatges que no t’esperes trobar a Collserola, com aquest gegant prat, cultivat per Can Borrell.
Un cop a Can Borrell, cal agafar una pista que surt darrere seu en un trencall que indica “Pantà de Can Borrell i Carretera de l’Arrabassada”. Atenció a aquestes indicacions perquè les anirem seguim en tot l’ascens. A mà esquerra apareix una pista en pujada que és per on arribarem més tard.
De pujada veiem com la tardor ja s’acosta (l’excursió es va fer a finals d’agost) i a la vora de la pista van creixent ja tímids Pets de llop que si són joves són comestibles, tot i que no son massa apreciats. Poc després, a mà esquerra, unes escales baixen en direcció al Pantà de Borrell, a la presa.
El pantà es un dels dos que hi ha a Collserola amb el de Vallvidrera. Tot i ser molt petit i no tenir ja funcionalitat hídrica (antigament abastia d’aigua els cultius de Can Borrell, actualment de secà), segueix sent un espai clau per a la biodiversitat del Parc, ja que es tracta d’una important zona humida.
Travessem el pantà i seguim un camí amb passamans que l’envolta. Ja a la cua del pantà una pista s’enfila i a la segona corba de paella ens endinsem pel bosc dins un petit corriol. El camí és un pel selvàtic, però val la pena! Va paral·lel a la llera del torrent i, quan el creua, s’enfila fins a un camí més gran que puja cap al Tibidabo. Aquest tram es pot evitar, ja que aquest camí passa també pel pantà.
Un cop som al camí, aquest no te pèrdua. Es tracta d’una forta pujada en un terreny molt marcat per l’aigua. Trobem diversos encreuaments, però sempre cal tirar amunt seguint les indicacions de “Tibidabo i Carretera de l’Arrabassada”, així que no té pèrdua. A vegades ens sembla estar al Camí dels Francesos, a Montserrat, amb forts pendents sobre la roca!
Després d’una estona pujant fort entre frondosa vegetació, una corba s’obre per observar d’on venim. També trobem una fita que ens transporta a bastants anys enrere.
Seguint pujant trobem un altre tresor del parc: el Viaducte de Can Ribes, un pont de 85 metres de llarg que travessa un fondal i que formava part d’una gran casa inacabada d’inicis dels segle XX. Les vistes des del Viaducte del Tibidabo i de Collserola amb Montserrat al fons són genials.
Poc després del viaducte sortim a la carretera de l’Arrabassada. Cal seguir-la uns metres pel voral fins que a mà dreta surt una pista cap amunt. Cal creuar la carretera, agafar la pista i endinsar-se ràpid cap a un corriol en direcció cap al Tibidabo. El corriol dona a una font i a un camí amb les primeres cases que voreja el cim per sota. Cal seguir-lo fins al pàrquing del parc d’atraccions.
Un cop arribem l’aparcament tan sols cal superar dos grans corbes fins a l’entrada del parc i pujar l’escalinata que ens porta a l’entrada del temple que corona el cim barcelonès.
Un cop a dalt, les vistes de Barcelona i Collserola són senzillament impressionants, encara més amb aquesta llum vespertina.
Baixem ràpid que es fa tard. Seguim el camí pavimentat a mà dreta cap a l’Arrabassada fins al primer pàrquing, on agafem un corriol en baixada que ens porta fins al punt anterior. Allà agafem un corriol planer (el senyal indica “Font de la Salamandra”) que ens porta una altra vegada a la carretera.
Cal seguir baixant la carretera uns metres en direcció a Barcelona fins que, a mà esquerra, surt un camí marcat amb diversos PR i el GR-92. Aquest camí va paral·lel a la carretera fins al pàrquing del Coll de l’Erola. Un cop allà fem un gir de 180 graus per agafar una pista en baixada amb indicacions de “Sant Medir i Can Borrell” i fletxes grogues.
Ignorant diversos encreuaments, seguim les marques i els pals indicadors. El camí ens porta al fons d’una vall: el Torrent de la Salamandra. Anem baixant per un paisatge espès que ens fa dubtar si ens trobem al costat de Barcelona o al mig de l’Amazones.
En sortir del torrent apareixem a una pista que ens porta fins a Sant Medir, una amagada ermita al mig bell mig de la serralada.
Ja aquí, i amb pressa per la llum, seguim la pista en direcció cap a Can Borrell. Un cop hi som desfem el camí fins a Can Coll, on arribem ja de nit.
Aquesta ruta pretén mostrar una altra manera d’assolir el sostre del Barcelonès, per una vessant natural, salvatge i que amaga racons com els que hem anat trobant. Recomano, però, assegurar-se que el pàrquing de Can Borrell estigui obert, per estalviar-se cinc quilòmetres estèrils. Si no, una altra alternativa és accedir amb cotxe fins a Sant Medir, retallant la circular.
