Joaquim Blume, el gran gimnasta enyorat És el mite indiscutible de la gimnàstica catalana

Joaquim Blume forma part del quadre d’honor dels esportistes d’abast català, espanyol i internacional. La seva trajectòria com a gimnasta va tenir lloc en ple franquisme, amb una carrera admirable. Espanya necessitava referents esportius com ell a l’àmbit internacional, però quan només tenia 25 anys totes les il·lusions van quedar escapçades.

El 15 d’agost es compliran seixanta anys de la col·locació de la placa commemorativa en memòria del gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959), ubicada a la façana de l’edifici on va néixer, al carrer de la Santa Creu número 1, al barri de Gràcia. El mateix dia també se li dedicà una placa al compositor i pianista Isaac Albéniz (1860-1909), a la casa on va viure al carrer Gran de Gràcia número 101, amb motiu del centenari del seu naixement.

Placa en memòria a Joaquim Blume, a la casa on va néixer. Jaume Zamora.

Joaquim Blume, va néixer el 21 de juny de 1933. El seu pare fou Armand Blume Schmädecke, professor de gimnàstica d’origen alemany, i la seva mare, Mari Pau Carreras Elorza. Era conegut com a Achim, diminutiu de Joachim, en alemany. En esclatar la Guerra Civil la família marxà a Alemanya. Quan tornen a Barcelona, Blume s’inicia a l’Escola Alemanya de Gimnàstica, on hi imparteix classes el seu pare. Posteriorment, l’any 1942 el seu pare munta el Gimnàs Blume, al carrer de Pàdua.

El 1949 Blume comença i protagonitza el que s’ha anomenat la dècada daurada de la gimnàstica espanyola, obtenint el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya de Gimnàstica i defensant-lo durant deu anys.

Amb 19 anys, el 1952, fa el seu debut als Jocs Olímpics de Hèlsinki i es classifica en el lloc 56. L’any 1954 participa als Mundials de Roma, obtenint la 44a posició, i el 1955, als Jocs del Mediterrani de Barcelona, guanya sis medalles d’or: exercici complet individual, anelles, cavall amb arcs, barra, paral·leles i terra, així com una de bronze en salt. El 1956 estava entre els favorits per als Jocs Olímpics de Melbourne, però l’Espanya del general Franco no hi participà com a protesta per la invasió d’Hongria per part de la URSS.

Programa dels II Jocs Mediterranis, 1955, Barcelona. Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch. Fundació Barcelona Olímpica.

El 1957 al Campionat d’Europa celebrat a París fou campió absolut i va guanyar també en tres aparells: anelles, cavall amb arcs i paral·leles. També es va endur la plata en barra fixa i es converteix en un referent de la gimnàstica de l’època. Aleshores, el FC Barcelona li ret homenatge i fa la sacada d’honor en un partit contra l’Athletic Club de Bilbao. Cal dir que Joaquim Blume pertanyia a la secció de gimnàstica del FC Barcelona des de 1958, data de la seva creació.

El 15 de gener de 1957, Joaquim Blume, amb vint-i-tres anys, 1,74 d’alçada i 71 quilos de pes, en una entrevista a La Vanguardia, a la pregunta de si estava en forma, contestava:

“Desde hace casi cinco años me entreno durante tres días a la semana, seis horas diarias, y los restantes días, tres horas.”
Pregunta: “¿Dedicado por completo a la gimnasia?” Resposta: “He acabado la carrera de intendente mercantil y estudio idiomas y desde hace un año entreno a las chicas.”
P: “¿Te impones sacrificios? R: Comida sana, poca, no fumo, no bebo, una copa los domingos, duermo nueve o diez horas y vida bastante austera y entrenamiento continuo.”
P: ¿Crees que merece la pena este esfuerzo? Si se persigue, como yo un ideal, sí. Yo quiero ser campeón olímpico o campeón del mundo.”

L’exgimnasta Jesús Carballo, d’una generació posterior a Blume, afirma que va ser un dels primers esportistes en entrenar matí i tarda, gràcies a l’entorn familiar.

Segons les cròniques i articles publicats, Blume tenia un atractiu personal, amb ulls clars, elegant, discret, molt simpàtic, afable, carismàtic, disciplinat, fort, molt entregat a la seva professió…. Blume va esdevenir un ídol popular en una Espanya grisa i trista, necessitada de símbols com ell per sortir del seu aïllament i guanyar en autoestima.

Joaquim Blume és un dels “herois del franquisme”. Podeu llegir-ne més a la revista Fosbury #36.

La figura del “Crist” a les anelles de Joaquim Blume és una de les imatges de perfecció “humana” que perduraran per sempre més, amb una gran força plàstica.

El 1958 tampoc va poder competir en els Campionats del Món, novament per motius polítics, ja que se celebraven a la Unió Soviètica i el règim espanyol no mantenia relacions amb la URSS. El seu proper objectiu havia de ser la participació als Jocs Olímpics de Roma l’any 1960, però ja no va ser possible. Malauradament, la seva consolidada carrera es va tallar en sec la tarda del 29 d’abril de 1959 a cim del Telégrafo, a Conca.

Avió sinistrat. Agencia EFE.

L’avió en què viatjava va patir un accident en el que a més de Blume van morir la seva esposa, Maria Josefa Bonet, i la resta de membres de l’equip, en el trajecte de Barcelona a Madrid, que havien de seguir fins a les Illes Canàries per realitzar una exhibició. No hi va haver cap supervivent. La tràgica notícia, òbviament, va causar una gran consternació.

Des de l’any 2006, el darrer dissabte d’abril l’Ajuntament de Huerta del Marquesado (Conca) organitza la Marcha Blume fins al cim de Collado Bajo o del Telégrafo, efectuant una ofrena floral a la Creu de pedra en homenatge a les víctimes del tràgic accident.

Testimonis i records

Recuperem dos testimonis del programa Islandia de RAC 1 del 2 de març de 2018. Un és Elías Barenys, aleshores amb 81 anys i amb un gimnàs de fa més de mig segle al carrer Astúries del barri de Gràcia de Barcelona. Ell fou un dels membres de l’equip de Joaquim Blume. Tenien una exhibició a les Canàries, però com que no hi podia anar tot l’equip, van fer unes proves per veure qui estava més en forma. Quedava una plaça en joc en aquell avió amb què feien escala a Madrid.

Elías Barenys explica:

“Les últimes paraules que recordo en vida de Joaquín Blume van ser: “Barenys, tienes un pie en el avión, vas primero en la selección.” Però vaig fallar en un exercici de barra i l’escollit va ser Raúl Pajares. Ell va ser qui va volar”.
“Les anelles del gimnàs són tal com les tenia el Blume: és el mateix cuir, les mateixes cordes… tot. Per mi tenir-les és un record molt sentimental, hi vam passar moltes hores, sembla que el vegi agafat a les anelles.”

Anelles de Joaquim Blume. Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch. Fundació Barcelona Olímpica.

L’altre testimoni és María José Blume Bonet, l’única filla de Joaquim Blume. Tenia només quatre mesos de vida quan els seus pares, tots dos, van morir en aquell accident d’avió.

“Saber que els meus pares van morir en aquell vol em va fer agafar por als avions, si és un vol llarg em costa molt.”
“No recordo abraçar ni el meu pare ni la meva mare. De gran els he trobat molt a faltar.”

L’enterrament de Blume, la seva esposa i els seus companys d’equip el 2 de maig de 1959 a l’Església de Santa Anna fou multitudinari.

La memòria de Joaquim Blume resta en el nom de carrers de diversos municipis catalans. La Federació Catalana de Gimnàstica organitza el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona Memorial Joaquim Blume anualment des de l’any 1969 a Barcelona.

Als actuals Jardins de Joan Brossa a Montjuïc, també podem contemplar una escultura en honor de Joaquim Blume, de l’any 1966, de Nicolau Ortiz (1925-2009).

L’escultura dedicada a Joaquim Blume. Jordi Ferrer

Per acabar, dos documentals de RTVE que ens acosten a la seva figura, el primer, anunciat per La Vanguardia, el 3 de maig de 1959: “«Evocación a Blume». En homenaje al que fué orgullo de nuestro deporte, Publi-Cinema presentará, en exclusiva, a partir da mañana, lunes, el documental en Eastmancolor «Blume, un gran gimnasta español», y el reportaje especial de No-Do «Evocación a Blume», en los que la cámara recoge las mejores exhibiciones de este extraordinario gimnasta, al que un accidente de aviación truncó su brillante historial deportivo.”

I el segon, un documental de RTVE, del 5 d’octubre de 1978.

Joaquim Blume va tenir una carrera esportiva curta però exitosa, va ser admirat i estimat, va néixer el mite i avui el tornem a recordar per fixar-lo una mica més en la història del nostre país i la memòria de l’esport.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!