Resistència activa contra una Super Bowl avorrida El Bar Escorxador de Mataró serveix de refugi a més de quaranta devots del 'football' i el camp d'Atlanta d'escenari pel sisè títol de Brady

És probable que les cares de son siguin, bàsicament, avui l’índex més fàcil per delatar els que van seguir la Super Bowl aquesta passada matinada.

La ressaca per manca de descans la porten dibuixada al rostre cada any els devots del futbol americà però si avui, a més, els troben ensopits han de saber que en tenen raó. La Super Bowl d’aquest 2019 ha estat la més defensiva, la de menys punts, per norma general la més avorrida. És cert que veníem mal acostumats pels dos darrers anys, sobretot. Però el codi defensiu va ser sever i, també en aquestes, van tornar a guanyar els de quasi sempre, els Patriots de Tom Brady. Naturals de nova Anglaterra, és a dir, de Boston i rodalies.

Ja era el tercer any que el Club Fosbury organitzava una vetllada al Bar Escorxador Capgrossos. Banderetes dels diferents equips, gent lluint els colors de la seva franquícia, taula llarga correguda o grups petits. De menú, estil americà. I una barreja de públic força peculiar, i també recorrent, entre devots habituals i passavolants només d’aquest partit. Només ens desagrada que el biaix de gènere hi sigui a la pantalla i entre les taules. Cinc dones de 44 assistents.

El partit més especial

La Super Bowl ho té, això. Hi ha qui se la mira peti qui peti encara que la resta d’any no hagi ni ensumat el futbol americà. També hi ha gent a la Missa del Gall que no sap ni el nom dels evangelistes. En tot cas la prèvia serveix per fer les preguntes pertinents i que els experts amb ganes de ser experts demostrin coneixement de causa. Cap de tots ells és com Ferran Àngel. El qui va començar de predicador al desert fosburià de la cosa aquesta del futbol americà en pocs dies ha estrenat un podcast, ha escrit articles i ha parlat a la ràdio referència del fandom nacional. Al Bar Escorxador està pendent de tot i també del partit. I sense necessitat d’intervenció tothom seu a lloc per escoltar l’himne del país més potent del món. Som més de quaranta i, ja que passarem la nit en vetlla, esperem que valgui la pena.

Vist per ulls no entesos, tots els partits de futbol americà poden ser apassionants. Les normes, la gesticulació, la cadència de cada atac suposen una disposició d’engranatges a fi i efecte d’accions ràpides, espectaculars, enrampades d’un moment. Cada pilota al quarterback és una opció expectant que pugui passar de tot. Cada defensa pot ser la possibilitat d’alçar una muralla infranquejable. Aquí se celebra atac i defensa en un esport total i de màxima previsió, estudi i tensió. Els aparents gegants deixen ben pocs moviments a l’atzar. Tot està analitzat al màxim i més en el partit més important de l’any. Potser per això, aviat s’entén fins i tot entre els que no la toquem massa, que avui el partit pot ser de puntuació baixa. Entre bambolines ho agraïm, després que en una de les tradicions d’aquest esdeveniment es decidís fa un any que a cada Touchdown hi haurà “txupito”. Un any més vells, ens congratulem de la poca anotació.

El partit avança mentre és ben bé de nit. Camí de les dues s’estrena el marcador amb un xut o field goal dels Patriots però el moviment de números no destensa, al contrari, el codi del partit. Fins i tot sembla que els anuncis americans, un dels altres grans al·licients de la cita, s’encomanin d’aquesta boirina. O això em sembla deduir d’algú que se’ls mira amb atenció i que no n’acaba d’estar content.

Arribem a la mitja part quan Maroon 5 fa aquest concert-miracle, aparegut del no res, que cada any només pel muntatge ja paga la pena. Emociona menys que altres noms més mediàtics en edicions anteriors i, de sobte, hi ha diversa gent que marxa. Aquest és un altre clàssic d’imperatiu horari: la selecció natural dels qui treballen l’endemà dicta sentència. Això fa que el tercer i el quart període, tot plegat quedi més tancat i concret. Més tens i més pendent. I s’espera que, com a partit, més viu.

Un sol Touchdown

L’equip de Los Angeles és evident que no permetrà que el titular de ‘Diumenge de Rams’ surti de la carpeta d’esborranys. Empata. Completa alguna acció al tercer down, però fins i tot per als que només ho ensumem a mitges no tenen en cap moment opció real de governar el partit. El seu quarterback, en Goff, sembla que es vagi empetitint i al seu davant, només per trajectòria, Brady segueix imponent a cada acció, només per la por que fa. Els que quedem al bar pensem en la porra, en Ferran Àngel fa ús frenètic del Twitter i petites píndoles d’anàlisi per les xarxes d’aquest mitjà, que adopten un to desenfrenat d’acord amb la nit llarga i la taula parada i generosa.

Em mossego els llavis i em censuro les mans a l’hora d’escriure per no dir el que ara diré: el partit està adulterat des de fa 15 dies. L’haurien d’haver jugat els Saints de Nova Orleans i no els Rams. I, com aficionat als de la flor de lis, crec que hauria estat més entretingut.

Tornem a la tensió. Tornem a l’últim quart. Perquè òbviament el millor encara ha de passar. I quan queden set minuts pel final i són quarts tocats de quatre arriba el moment de la veritat: una gran jugada amb passada llarg –moltes iardes, que semblen més comparat amb tota la resta– de Brady a Gronkowski deixa els Patriots a tocar de la zona d’anotació. Sonny Michel ho fa fàcil. Primer i únic touchdown del partit. Primer i únic txupito. I el partit inevitablement vist per a la sentència.

Ho intenten els Rams però es veu que no va. Miro i els dos noms en samarretes dels Pats que tinc davant són els dels dos jugadors de la gran acció del partit. S’acaba la Super Bowl, en Dani guanya l’aposta i la gent acaba desfilant. El sisè anell de campions per la dupla d’entrenador i jugador més transcendent de la història no és poca cosa com tampoc l’exercici de resistència activa contra una Super Bowl avorrida que, en grup i comunitat, hem consumat. Visca!

Ja tenim aquí la Fosbury 33!