Això només passa al futbol Si, segur? Els tristos fets de Manlleu no passen a “tot l’altre esport”?

El diumenge passat, la vila osonenca de Manlleu era notícia per uns fets lamentables: en el partit de futbol entre l’equip de futbol local i el Sant Cugat, el porter local va reaccionar a la seva expulsió clavant una puntada de peu a l’àrbitre pel darrere, fastigosa i covard l’actitud del ja exjugador manlleuenc Ivan González.

Aquests fets s’han fet virals i aquesta setmana n’ha sortit en diverses converses que he tingut, totes amb un fil conductor: “Això només passa al futbol“. Coses de la vida, aquestes converses les he tingut amb amics i saludats els quals juguen o són aficionats d’altres esports. Molt fosburià tot plegat, també seria molt maco si fos veritat.

I és que res més enllà de la realitat: potser amb l’excepció del rugbi, els insults i vexacions als equips arbitrals són una constant a casa nostra en tot l’altre esport. Que ningú s’enganyi, la superioritat moral que sovint exhibim els amants d’un esport que no és futbol és un mer miratge: actituds fastigoses i deplorables en tenim cada dissabte i cada diumenge a moltíssims pavellons, pistes i piscines de Catalunya.

L’escriptor i filòsof bielorrus Fiodor Dostoievski va fer cèlebre la frase “El grau de civilització d’una societat es mesura pel seu tracte als presos”, després de passar cinc anys de la seva vida com a reclòs a un centre a la Sibèria. Gran frase que, traslladada a l’univers fosburià podria ser aplicada amb el precepte “el grau de civilització d’una societat es mesura pel seu tracte als àrbitres”.

“Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”

L’himne de Catalunya a mi personalment no m’agrada, el trobo especialment bel·licós i retrògrad. L’única frase en concret que si m’agrada és aquesta mateixa, una lloa a la humilitat i la humanitat. Una humilitat que li falta a una bona part dels jugadors, tècnics i aficionats que cada cap de setmana inunden els nostres pavellons, pistes i piscines.

Parla el refrany de veure la palla a ull aliè i no veure’n la biga al propi, doncs això. Quants errors cometen els i les esportistes? Quants llançaments fallats, quantes accions defensives insuficients, quants ‘plantejaments tàctics inadequats, quantes preparacions físiques/psicològiques deficients? Cap? Alguna de les persones que insulta l’àrbitre cada dissabte em podria dir amb el cor a la mà que ell/a o el seu equip no comet absolutament cap errada durant el partit, i que per això mateix s’ha de centrar en la figura arbitral, l’única que comet errors en aquell pavelló, pista, piscina? Això li podria permetre a Anni Espar, Martin Fourcade, Víctor Tomàs, Oscar Salguero o Aitor Egurrola; la resta, farien bé de practicar una mínima humilitat i centrar-se a corregir els seus propis errors abans de criticar-ne els aliens

Què ensenyem a nens i nenes?

Possiblement haureu endevinat que qui escriu això ha estat àrbitre. Concretament onze anys dirigint competicions d’handbol, des de categories escolars fins a categories nacionals. Un període en el qual he evitat dues agressions de jugadora i jugador gràcies al fet que en el moment precís hi havia més gent pel mig; tot i això, no han estat aquests fets ni haver de trucar la policia per sortir del pavelló d’un poble el que més m’ha impactat.

El pitjor en aquests onze anys va passar la primera setmana, un cop passat el curset i en el primer cap de setmana d’estrenar xiulet. El diumenge a la tarda m’explicaven que un dels companys del curs no va poder acabar el partit: durant la segona part i amb llàgrimes als ulls va aturar el partit i va dir que fins aquí. Cobrar 25€ per invertir el dissabte al matí sencer i aguantar que els pares dels nens que juguen un apassionant partit de categoria infantil masculí (nanos de 10 i 11 anys) t’insulten, se’n riuen de tu i se’n recorden de tota la teva família.

Quina porqueria de valors transmetem a les generacions més joves? La de l’insult, la prepotència de no mirar els errors propis per centrar-nos en els de l’altri (excusa fàcil, és clar que si).

Jo vaig viure un any a Noruega i sempre he mantingut que els països nòrdics tenen moltes coses bones, però moltes de dolentes, intentant evitar sempre la idealització dels pobres veïns del nord que viuen mig any en la foscor. El que si tinc clar és que en aquest aspecte ens passen la mà per la cara: en un any com a àrbitre allà vaig ensenyar una targeta groga a un entrenador per protestar, una. Aquí a Catalunya era pràcticament impossible passar quinze dies sense amonestar algú per les seves constants faltes de respecte.

Una de les eines que tenen a Noruega podria ser aplicable aquí, potser així augmentariem l’empatia: cada equip d’handbol base ha de tenir un mínim de dos jugadors inscrits al Comitè Arbitral. Que millor que l’empatia del qui s’ha trobat en la situació per evitar les situacions desagradables que vivim cada cap de setmana a casa nostra.

De moment però, estem al mateix nivell de baixesa moral que els nostres germans del pilota-peu.

Imatge de portada: COMALAT

Ja tenim aquí la Fosbury 33!