Núria Pau: “Els Jocs Olímpics són el somni de la meva vida” Entrevista a l'esquiadora de Ribes de Freser, que està completant la seva millor temporada

La Fosbury entrevistem a la que actualment és la millor esquiadora d’alpí de Catalunya.

Núria Pau (Ribes de Freser, 1994) és un exemple de com mantenir viva la passió per un esport que és capaç de moure masses en alguns països però que és lluny dels grans titulars a casa nostra. Apostar per l’esquí alpí com a activitat professional és un enorme repte que l’ha portat a viure una temporada de bojos, sense una estructura al darrere i assumint tots els papers de l’auca en solitari. El cert és que li ha sortit de conya, vivint el que titlla de millor moment esportiu de la seva vida.

Quan la temporada és a punt de finalitzar, l’entrevistem amb calma per conèixer de prop com s’ho fa una esquiadora per rendir al màxim nivell internacional mentre s’encarrega de fer reserves, gestionar testos PCR i anar amunt i avall amb cotxe arreu d’Europa. L‘any que ve lluitarà per ser als Jocs Olímpics de Pequín 2022, però si calgués repartir una medalla a la persistència, de ben segur que penjaria del coll de Núria Pau.

Núria Pau està completant una temporada memorable en any preolímpic

Com afrontes el tram final de temporada?

Aquest cap de setmana disputaré les finals de la Copa d’Europa a Àustria L’objectiu és trobar el meu millor esquí. Si ho aconsegueixo i tot va rodat, crec que puc lluitar per un Top 15. També tinc pendent la disputa del campionat d’Espanya, que aquest any es farà a Espot.

Aquesta temporada ja has demostrat que plantejar-te aquest objectiu és raonable al circuit europeu…

Sí, a les darreres curses he rondat la vintena posició i em veig capaç d’acabar més amunt. Fa poc em vaig torçar el peu i estic vivint uns dies a contrarellotge, sense poder esquiar i preparar-me en les millors condicions. De fet, la meva intenció és reservar-me i tornar a esquiar el dia abans de la cursa, que crec que hi podré arribar bé. Segurament em farà mal, però sense risc de provocar-me una lesió.

Estàs retratant un clàssic de l’esquí alpí, un esport en què més enllà de cancel·lacions i inclemències meteorològiques determinants, sempre esteu exposades a patir lesions o competir amb molèsties.

Durant la temporada sempre tens mal a algun lloc, ja sigui una molèstia a una espatlla, un cop al genoll, les conseqüències d’alguna caiguda… aquest any m’han fet mal les tíbies durant bona part de la temporada. Sempre hi ha coses, però aquest tipus de molèsties són suportables i és una situació molt diferent de quan hi ha dolor, quan pateixes una lesió i et torces el turmell o et trenques alguna cosa. Sigui com sigui, no és la primera vegada que arribo a una competició mentre intento deixar una lesió enrere i probablement tampoc serà l’últim cop que ho visqui. Estic preparada.

Quin ambient es viu en una Copa d’Europa? Sovint coincidiu els millors esportistes d’un país, com és el teu cas, amb esportistes joves de grans potències com Àustria o Noruega que lluiten per entrar al seu equip nacional de copa del món. Teniu temps de compartir experiències?

Procuro trobar sempre una mica de temps per compartir vivències amb les meves rivals, que moltes d’elles també són les meves amigues. Tinc molt bones companyes dins el circuit i sempre intento trobar el moment per comentar la jugada, ja sigui sobre els resultats o sobre qualsevol altra cosa. Més enllà d’això, la Copa d’Europa és una guerra. És el circuit més difícil, no pel fet de ser el que té més nivell, sinó perquè hi ha més noies amb un nivell molt semblant. Els resultats depenen de detalls realment petits, d’errors i encerts mínims que et fan saltar deu posicions amunt o avall. Hi ha moltes esquiadores amb bon nivell i no es pot fallar: totes volen fer-ho bé i guanyar-se el lloc per accedir a les copes del món.

“La Copa d’Europa d’esquí alpí és una guerra. Un petit error et pot fer caure deu posicions de cop”

Tu combines proves de la Copa d’Europa amb cites de la Copa del Món. Quin balanç fas d’aquesta temporada?

Ha sigut molt positiva, he rendit a bon nivell durant tot l’hivern. Normalment hi ha alts-i-baixos però estic contenta de pràcticament totes les proves fetes. És evident que alguns dies podria haver rendit millor, però en general he mostrat el meu millor nivell fins ara. És potser la millor temporada de la meva vida, així que estic molt contenta.

Aquest bon rendiment et va catapultar cap al campionat del món en l’especialitat de gegant. Allà vas completar una gran primera mànega, en places de Top 30, i vas patir una caiguda a la segona baixada, que estaves completant a molt bon ritme. Estàs satisfeta amb aquesta experiència?

En un campionat del món el nivell és el més exigent possible. Només el fet de participar en un esdeveniment tan rellevant, que se celebra cada dos anys, ja és molt especial. Des del minut zero ets conscient que allò no és una copa del món, que és diferent. T’hi jugues força coses i és un escenari singular, una oportunitat que cal aprofitar i que es resol en un minut. Malgrat la caiguda estic contenta d’haver estat capaç de lluitar amb la resta d’esquiadores i de guanyar-me el meu lloc a la segona baixada. També d’haver sortit a totes, de no conformar-me amb la mitja feina feta i assumir riscos. Podria haver fet una baixada més intel·ligent, per arribar a baix i tenir un resultat més segur, però en cap moment em va passar pel cap. Jo volia donar el meu màxim, em veia molt bé i capaç, i vaig apostar-ho tot per fer la meva millor baixada per emportar-me el millor resultat possible cap a casa. Vaig cometre una petita errada, vaig caure i contra això no hi ha res a fer. És un esport marcat pel risc i sovint et quedes sense res, però estic tranquil·la perquè vaig fer la meva feina, tot allò que depenia de mi, de la millor manera possible. Vaig comprovar que sóc capaç de fer un bon resultat i estic especialment satisfeta d’haver tret la meva millor versió en una gran competició com aquesta.

La catalana Núria Pau, en plena baixada del gegant al mundial de Cortina d’Ampezzo

En l’esquí les petites errades us poden “regalar” un DNF final que no es correspon en absolut amb el ritme que portàveu, en la manera com havíeu traçat els girs, amb les sensacions que teníeu. Deu ser frustrant.

Realment és així, no passes de tenir un bon resultat a un que sigui una mica més dolent, sinó que el risc és quedar-te sense resultat. És un esport a l’aire lliure i té molts condicionants, ja siguin ambientals, com el canvi de sol a núvol entre la baixada d’una corredora a la següent, amb un canvi de visibilitat brutal i la necessària readaptació del teu cap al canvi de condicions de la pista, que també empitjora amb el pas de cada esquiadora. Poden passar mil coses i lluites contra el que depèn de tu, però els factors externs poden marcar resultats i posen a prova constantment la teva capacitat d’adaptació.

Deixa’m dir-te que des d’un punt de vista extern és una injustícia que les corredores amb millor dorsal es trobin una pista impol·luta i les que aneu al darrere ho tingueu molt més complicat.

Totalment, sí. Per això és tan important en una primera mànega aconseguir un Top 30, perquè saps que tens moltíssima feina guanyada. Sortir la primera perquè has acabat la trenta és meravellós, perquè si quedes fora d’aquest tall, realment és molt més complicat. És una manera de donar joc a les trenta primeres i forma part de les regles del joc.

En els darrers anys has apostat més pel gegant. En quin moment vas anar veient que s’adaptava millor a les teves característiques com a esquiadora?

Els entrenaments són claus, especialment quan tens l’oportunitat de comparar-te amb altres companyes, cosa que fa dos anys que no em passa. Durant força temps se’m va considerar eslalomista i tenia bon ritme en l’eslàlom, amb alguna temporada en què realment vaig esquiar molt bé en aquesta disciplina, però sempre he tingut certa facilitat amb els gegants i com més n’he fet, millor me n’he sortit. Aquest any des del principi em vaig sentir molt còmode en aquesta disciplina i com que volia classificar-me pel mundial de Cortina d’Ampezzo vaig decidir apostar-hi una mica més. Potser he fet el 80% de curses en gegant, una mica sense voler, perquè el programa m’ha portat cap aquí per buscar la classificació.

“Aquesta temporada he dedicat més hores a fer gestions que no pas a esquiar”

Portes un temps anant per lliure, sense formar part de l’inexistent equip espanyol femení, però competint al màxim nivell. Aquesta situació t’obliga a fer gestions de tota mena?

Aquest any ha sigut de bojos. L’altra ocasió que havia estat fora de l’equip va ser un estiu, que vaig fer a Sud-amèrica, on hi ha un circuit, el segueixes i llestos. Però era el primer cop que assumia una temporada hivernal sencera al meu aire i Europa és molt diferent. Hi ha el circuit de cada país, el de Copa d’Europa, el de Copa del Món… hi ha molts països, molts quilòmetres per fer i és molt difícil de gestionar. N’he anat aprenent sobre la marxa, però al principi va ser duríssim. Haver d’estar atenta a mil coses, més encara amb la Covid pel mig. A cada competició m’havia de fer un test, però en funció del país havia de ser un tipus de test o un altre, amb un període de temps diferent cada cop, amb doble test en altres casos… m’hi he anat trobant i ho he anat solucionant, però puc dir que aquesta temporada he dedicat més hores a la gestió, a programar el calendari, a enviar mails o a parlar amb diferents entrenadors que no pas esquiant. Tot això m’ha ajudat a ser més conscient de tot el que faig i gaudir-ho més, i he après moltíssim, més que cap altre any. La majoria de corredores no s’han trobat mai en la meva situació i desconeixen què vol dir afrontar una temporada amb tots els ets i uts.

És evident que les estrelles com Lara Gut o Marta Bassino, però també les corredores enrolades a un equip nacional, compten amb moltes més facilitats. Què has hagut de fer els darrers mesos que elles no faran mai?

D’entrada, fer-se les seves pròpies reserves d’hotel i de pista en diferents estacions. Hi ha moltes corredores que parlen del seu programa de temporada amb els entrenadors i decideixen junts el camí a seguir, però parteixen de les opcions que els tècnics posen sobre la taula. Fer-ho des de zero és molt diferent. Però sobretot, conduir. He fet més quilòmetres en tres mesos que els que puc fer normalment en més d’un any. Totes les hores que estic conduint abans eren estones de descans durant el trajecte, perquè em portaven. Un deixar-se portar que facilita la desconnexió.

Qui has tingut al teu entorn que t’ha donat suport? Especialment, en clau professional.

He tingut molt suport de moltes persones diferents. No sempre estaven amb mi, però m’han ajudat molt. A la meva base italiana tenia un entrenador, el Roberto, que em va poder acompanyar durant tot l’estiu i en l’inici de temporada, perquè anàvem juntes amb la meva companya, la Carlota, que es va lesionar just començar l’any i va ser més difícil poder continuar amb el meu circuit. Aquí vaig comptar amb l’ajuda d’una amiga meva que és entrenadora, que havia estat a l’equip nacional com jo, la Laura, que m’ha seguit a les curses de Copa del Món i també al mundial. Algunes proves de la Copa d’Europa les he fet sola i també una de les Copes del Món.

Núria Pau, a Itàlia, país on ha establert la seva base per competir al màxim nivell

Has pogut aprofitar els desplaçaments en cotxe per mentalitzar-te de la cursa que faràs, del recorregut que et trobaràs, de com ho afrontaràs?

Sí, sempre aprofitava el temps per anar pensant i arribar a l’estació una mica preparada en clau mental. Però la major part del viatge l’aprofitava per resoldre coses pendents, ja sigui l’hotel on m’havia d’allotjar o concretar on i quan podria entrenar, si faltava alguna cosa, buscar els llocs on em podia fer els testos PCR… eren hores en què no parava quieta amb el mans lliures. Ma mare m’ha ajudat a fer algunes reserves o fins i tot a enviar mails, però he de dir que he amortitzat molt les hores de cotxe.

L’absència d’un equip femení estatal al màxim nivell és una situació anecdòtica? Fa uns anys potser hi havia la Júlia Bargalló, l’Anna Esteve… i noms que surtin de la base sempre n’hi ha. Què manca estructuralment per garantir continuïtat al màxim nivell, que la gent jove que està progressant no depengui d’un exemple de persistència absoluta com el teu per poder competir a l’elit?

Fa falta continuïtat en la feina feta, que es proposi un camí que tingui durabilitat, amb un objectiu a llarg termini, que no sigui per períodes i temporades. De noies n’hi ha, però potser no aconseguíem el resultat que la Federació esperava de nosaltres durant un curs i quedàvem fora de l’equip. En algunes ocasions ha mancat confiança en la feina que estan fent les esquiadores, que de vegada potser l’estan fent per rendir a dos o tres anys vista. Entenc que la Federació necessita resultats al moment per justificar un programa, però cal perspectiva global. Quan ets petita sempre dic que t’entrenes per guanyar la cursa del cap de setmana, no per ser una esquiadora de copa del món quan siguis gran. Però la feina que fas en un moment concret sempre et servirà per més endavant, per treure bons resultats a la llarga.

“Cal confiar en la feina de les esquiadores i traçar un projecte a llarg termini, que garanteixi estabilitat i continuïtat”

Quan eres petita en quin moment vas veure que l’esquí alpí podria ser una aposta professional i vital?

No era conscient de cap on estava anant. Tenia molt clar el que volia, però el moment en què passa de ser un somni a un objectiu realista és possible que ja tingués mig peu posat allà, mig camí fet. Ja estava a la Federació Catalana en algun programa de tecnificació, però no tenia cap referència de persones properes que haguessin arribat a l’equip nacional. Aquesta gent l’he anat coneixent a mesura que me l’he anat trobant pel camí, però no ho havia viscut de ningú. Quan va començar a ser un objectiu sí que em vaig dir que tenia números d’arribar-hi, que ho havia d’intentar.

Durant aquests anys has pogut compaginar l’esquí amb altres feines i estudis?

Sí, he estat estudiant fisioteràpia a la Universitat de Vic fins fa molt poquet. Ara no puc seguir més perquè és una carrera difícil de compaginar, atès que és molt pràctica i ha arribat un punt que se’m demana que faci hores allà i no ho puc assumir. He hagut de fer una pausa, però alhora també he començat a formar-me com a futur tècnica d’esquí, des de l’estiu passat, i aquest any continuaré avançant per aquí quan acabi la temporada, per seguir formant-me. Fa anys havia treballat a l’hotel dels meus pares per anar pagant-me les meves coses, però amb tot el que he d’entrenar també durant l’estiu és impossible.

Núria Pau, fa unes setmanes als campionats nacionals de Lituània

Ho pregunto per les expectatives de futur, atès que l’esport professional sempre té data de caducitat propera i en un esport com el teu, sempre pot haver-hi una lesió o qualsevol altre contratemps que t’obligui a activar un Pla B.

Això és totalment cert, però també em genera una situació contradictòria, perquè en el nostre esport és molt complicat traçar un pla B mentre estàs fent el pla A. Senzillament, no hi ha temps. Sempre estem fora, lluny de casa, amb impossibilitat de trobar un ritme més o menys estable en estudis o feina. Pensa que a l’estiu, que seria el període “relaxat”, estem marxant als Alps a entrenar cada quinze o vint dies. Tinc amigues que a causa d’alguna lesió han hagut de deixar l’esquí i l’esport i s’han trobat en una situació difícil, sense haver pogut acabar els seus estudis perquè justament sempre ho havien donat tot per l’esquí. Una lesió greu t’obliga a canviar de xip i no hi ha gaire ajudes quan et trobes en una situació com aquesta.

Un fet evident és que el teu pla A et pot portar a lluitar d’aquí a menys d’un any per convertir-te en esportista olímpica. El 2018 et vas quedar a prop d’aconseguir-ho. És el gran objectiu de la temporada vinent?

És el meu somni de tota la vida i ho continua sent. En les darreres olimpíades vaig quedar-me molt a prop de classificar-me, però no vaig ser seleccionada. Ara estic en el meu millor moment, els Jocs són l’any vinent i no sé com m’organitzaré, però tot el que faci serà tenint l’ull posat en la cita olímpica.

“M’encantaria que es fessin uns Jocs Olímpics d’hivern al nostre país”

Creus que la presència dels Jocs et pot ajudar a comptar amb més suport federatiu o amb més patrocinis per al curs vinent?

Tant de bo, m’agradaria pensar que sí, que pot ajudar que les coses em vinguin una mica més de cara. Seria estupendo. Aquest hivern l’he pogut tirar endavant gràcies a tots els espònsors que m’han donat suport, perquè sense ells, econòmicament, era un projecte impensable. Espero poder comptar amb ells per a l’any vinent i poder tenir més inversió per poder comptar amb un tècnic al meu costat durant tota la temporada.

En clau olímpica com vius el projecte de Pirineus-Barcelona per al 2030. Tu que ets de Ribes de Freser, que és el teu territori i que t’has dedicat professionalment a l’esquí alpí, com vius aquest projecte?

A mi m’encantaria que es fessin uns Jocs Olímpics a casa i evidentment m’hauria agradat més si s’haguessin fet en un moment en el que jo encara pogués competir. Primer es parlava de 2022, imagina’t. Hauria sigut bestial. Estic molt a favor de la candidatura perquè crec que pot aportar moltes coses positives en clau esportiva, en general per als esports d’hivern però també per a l’esquí, per donar-li una bona empenta i apujar molt el nivell, però també en clau de territori, per donar-nos a conèixer i demostrar que no som només un país de platja sinó que hi ha grans muntanyes, neus i excel·lents pistes d’esquí. Ja ho hem pogut demostrar en algunes ocasions, però els Jocs són el gran esdeveniment per excel·lència on poder-ho fer.