Si arribem a les latituds nadalenques, senyal de dues bones notícies que bé val la pena compartir amb la família de l’altre esport: la primera, que per fi s’acaba aquest any. La segona, més concreta i circumscrita al que ens porta aquí: és el moment del Mundial de Dards. La gran cita de l’esport de la diana i els tres dards amb punta d’acer per jugador és cada any un dels esdeveniments esportius icònics de les festes nadalenques. Sempre des d’Anglaterra, sempre des de Londres, sempre des de l’Alexandra Palace. Però cada any el mundial arriba a més milions de persones, que per alguna cosa l’estrat més alt del món d’aquest esport (la poderosa PDC) és quasi més estudiada com a model d’èxit d’explotació econòmica i mercantilització d’una disciplina que semblava condemnada a les fosques tavernes i prou, que no pas com a organització esportiva.
En cosa de dues dècades generoses els dards han fet un salt endavant quasi digne d’un altre dels esports amb qui comparteixen aparador nadalenc: els salts d’esquí. Que de salts d’esquí n’hi ha durant tot l’hivern i bona part de la primavera? Sí. Igual que de dards se’n fan tot l’any. Però és incomparable el marc mediàtic dels famosos Quatre Trampolins (de pronunciació perillosa tots ells) respecte a la resta de jornades competitives, de la mateixa manera que hi ha gent que només es mira els dards quan és desembre i toca Mundial.
(Un precepte curiós, aquest de l’espectador consuetudinari concret. Mira ciclisme al juliol i la resta de l’any l’ignora. És expert en esgrima cada quatre anys i no sap què és un floret entre Jocs Olímpics. I és capaç de calcular bons tancaments en una leg ajustada de dards pels volts de Cap d’Any i la resta de mesos no sap ni quant val el bull, el punt vermell central de la diana que, per cert, no és el lloc més valuós ni més buscat).
La dona i els dards
L’expectació davant el magne esdeveniment és altíssima després d’un 2020 pandèmic en el qual, durant mesos, només les competicions online van salvar la pràctica d’aquest esport. En l’últim tram d’any s’ha pogut anar recuperant algun dels tornejos que estan sent proclius a les sorpreses. Si ens n’anem a just fa un any (perquè del que va passar el desembre passat només fa un any encara que ens sembli que hagi passat una dècada), el Mundial va tenir dos grans protagonistes. L’un, en Peter Wright i el seu pentinat impossible amb cresta de coloraines, ‘Snakebite’ de nom artístic i flamant guanyador del títol per primera vegada. L’altra: Fallon Sherrock. I no va arribar a tercera ronda.
Fallon Sherrock va moure més rius de tinta i mobilitzar més minuts de ràdio que cap altre participant al Mundial quan va esdevenir la primera dona en guanyar una partida del campionat del món. I no en va ser una, en van ser dues. Fa anys que les dones poden jugar al Mundial i altres esdeveniments (per tant, aquest esport és mixt de facto), però ningú ho havia aconseguit abans que Sherrock, una jove de Milton Keynes que va ser la gran sensació i que va convertir el bullici festiu i eufòric de l’Ally Pally en un clam a favor seu, que eixordava, cridava i pressionava els rivals en una actitud que es va posar en valor, també, des de l’excepcionalitat tot i anar-se’n una mica de mare. Les primeres vegades són les històriques i en un esport tan masculinitzat com aquest, aquell triomf havia de valer el seu pes en or. Passem la rella, doncs, per veure el panorama un any després.
Dues places i sense Sherrock
Aquest any tornem a estar allà mateix. Al Mundial hi participen 98 jugadors que es reparteixen en la desproporció còsmica de 96 homes i 2 dones. I no hi haurà Fallon Sherrock, que va perdre la plaça en el PDC Ladies Qualifier contra la veterana Deta Hedman. Ho esteu endevinant: el Mundial de Dards és mixt però les dones hi accedeixen pel seu propi circuit, un torneig específic que garanteix (i a la pràctica restringeix) la seva participació a una quota de dues places. Ni tan sols Fallon Sherrock, després de la fita de l’any passat convertida en un referent amb wild card en alguna de les competicions, va tenir el lloc especial com a convidada que s’havia arribat a especular. Una de les veus més autoritzades a tot l’Estat en parlar de dards és el sevillà Vacen, amb pàgina i perfils propis a les xarxes ‘Vacen Dardos’, que ens explica que “la PDC reserva dues places per a dones, que també es poden classificar en algun dels altres classificatoris tot i que no és massa habitual. La japonesa Mikuru Suzuki, per exemple, alguns anys ha jugat el Japan Qualifier, i cada any també participen dones en el classificatori de països del sud d’Europa”.
Llavors, com hem de valorar el moment actual de la dona en els dards? Li preguntem a l’expert: “Crec que estan creixent. El format de classificació de dones enguany és nou. L’any passat PDC reservava una plaça per a una dona del Regne Unit i una altra per a una dona de la resta del món, cadascuna classificada en un sol torneig. Enguany han realitzat un torneig únic per a dones amb dues places, en el qual durant quatre dies han disputat un torneig diari. Diria que és un sistema més just, perquè garanteix que arribin a l’Ally Pally les millors. Estableixen uns premis segons si s’aconsegueixen determinades rondes i fan un rànquing en què es classifiquen les dues millors del rànquing”. De fet, la pròpia Fallon Sherrock es va quedar fora del Mundial d’aquest any per un desempat ajustadíssim. Va ser llavors quan es va rumorejar que tindria wild card, però finalment no ha estat així.
Cada cop hi ha més dones jugant, sí, però de moment a l’aparador del Mundial només n’hi haurà dues. La citada Deta Hedman i Lisa Ashton, de qui la pròpia Sherrock ha dit que és millor que ella. Parlant de noms, en Vacen n’anticipa un altre. “El jove talent dels dards femenins és Beau Greaves, val la pena recordar aquest nom perquè arribarà a dalt de tot”, vaticina. En tot cas, queda clar que fins arribar a una victòria al Mundial o a la Premier, i sobretot fins assolir una participació femenina més enllà de la quota, queda camí per recórrer.
La cosificació persisteix
Més enllà de la participació de dones jugadores als esdeveniments hi ha tot un pòsit masclista i heteropatriarcal del qual ni tan sols la modernització paulatina dels dards ha pogut desempallegar-se. Quan els millors jugadors del món rere Phil Taylor (quelcom així com el Messi, el Pelé i el Maradona dels dards, tot a la vegada) van articular l’actual PDC, i de bracet amb la televisió ho van convertir en un espectacle total, la carta de la dona objecte va ser jugada sense cap recança. Hi havia dues dones que acompanyaven, amb el millor dels somriures, l’home que entrava pel passadís de presentació fins a l’estrada. El Walk-on. Els últims anys aquest ha desaparegut, però qui es miri el Mundial seguirà veient com el pecat de la cosificació persisteix de la mà de les jovenetes que fan de cheerleaders a les presentacions dels jugadors, un dels moments rituals imprescindibles de les partides en què cada jugador fa sonar el seu himne (en sentit social, la majoria són cançons enganxoses de ràdio fórmula) mentre tothom ho balla. És clar que al públic, on també la desproporció per gènere és evident, tothom balla i desbarra. Però hi ha unes dones dalt l’escenari ballant per altri com a testimoni del mateix pòsit masclista del que altres esports ja han aconseguit alliberar-se. Les dones han de ser protagonistes i no reclams visuals.
Un esport sorgit de la taverna i la col·lecció de pintes de cervesa, renascut els darrers lustres com a farra i espectacle de llum i colors, no s’hauria de permetre ser el mirall dels biaixos socials que persisteixen. Per tot plegat, i per sentit comú, l’eradicació de la cosificació i la progressiva desmasculinització dels dards haurien de ser una prioritat de les poderoses corporacions que el dominen. En espera de la reacció de les grans patums, a nivell català podem fer gala d’anar força passes per davant en aquest camí. Josep Maria Salvadó és el President de la Federació Catalana de Dards i explica que la feminització de l’esport és un dels objectius d’aquesta des del 2006. Explica que només queda un club a Catalunya que no tingui cap jugadora i espera “seguir emancipant-nos d’aquest concepte d’alguna gent gran que sempre ha viscut els dards com quelcom masculí”.
Des de la Federació, per exemple, buscant la paritat han rebaixat el preu de la fitxa de les dones jugadores i han notat un augment de la proporció. “A la pràctica hi havia moltes dones que ja tiraven dards i el que han fet és fer el pas de federar-se i jugar”, explica Salvadó. Una altra decisió estratègica al respecte és que des de 2014 a la competició d’equips que organitza la Federació és obligat que hi hagi com a mínim una dona i que jugui tots els partits. “Seguirem fent apostes com aquesta que ens permetin anar sumant dones a un món històricament tant masculí, per més que la presència femenina al segment professional sigui mínima i aquest model no surti reforçat”, explica Salvadó.
Un any després de les dues victòries mediàtiques de Fallon Sherrock, doncs, la brúixola de la igualtat deixa clar que encara hem de caminar força. Queda molta punteria per afinar.
