El grup de folk-rock americà Sun Kil Moon, fundat el 2002 i liderat per Mark Kozelek –el nom és una petita variació del d’un boxejador coreà que va competir entre els anys 80 i 90, Sung Kil Moon–, va publicar el seu primer àlbum, “Ghosts of the Great Highway”, l’any 2003. En ell Kozelek va reflectir la seva fascinació per la boxa amb moltíssimes referències a l’esport dels guants i a més tres cançons dedicades a boxejadors: Duk Koo Kim –la més destacada, que comentarem a continuació–, Salvador Sánchez i Pancho Villa, els tres morts als 23 anys.
Duk Koo Kim –o Kim Duk-Koo– va ser un boxejador de Corea del Sud que fins al 13 de novembre de 1982 duia un rècord gairebé impecable en els pesos lleugers, amb tant sols una derrota al principi de la seva carrera i un empat en 19 combats, guanyant-ne 8 per KO. Però llavors va sortir per segona vegada del seu país per combatre –l’anterior havia estat a Filipines–, viatjant fins a Las Vegas on es va enfrontar a Ray “Boom Boom” Mancini, que defensava el títol de campió del món dels pesos lleugers pel WBC (World Boxing Council), i va caure derrotat per KO al catorzè assalt, en un combat duríssim que es va emetre en directe per tots els Estats Units.
El campió va declarar posteriorment que fins i tot li havia passat pel cap tirar la tovallola durant alguns assalts, però l’americà va passar a dominar la recta final del combat, castigant durament al coreà fins fer-lo caure a la lona exterior del Caesars Palace. Minuts després d’acabar el brutal xoc, Kim va caure en coma, sent traslladat immediatament a l’hospital, on li van diagnosticar un greu hematoma subdural, que havia fet entrar 100 cc de sang dins del seu crani. Els esforços dels serveis mèdics que li van practicar neurocirurgia van ser en va, ja que al cap de quatre dies Duk Koo Kim va morir. La tragèdia va crèixer amb el suïcidi de la mare de Kim tres mesos més tard, i de l’àrbitre del combat l’any següent, i va portar a un canvi de normativa que va reduir els assalts de combats pel títol de 15 a 12, així com els cuidats mèdics previs.
Mark Kozelek va compondre aquesta meravellosa cançó de més de catorze minuts –ja que Kim va caure al catorzè assalt– en homenatge al boxejador coreà, tot i que tan sols parla d’ell en dues estrofes, emprant la seva mort a Las Vegas com a metàfora de que mai saps quan arribarà la teva hora, i demanant al seu amor que torni amb ell. Diu que mirant la nit anterior la cinta del vell combat, veia al noi de Seül aguantant bé, però els cops van poder amb ell, i mentre jeia estirat al quadrilàter sense cara i sense corona –referint-se al seu rostre totalment desfigurat per la pallissa que l’havia deixat sense títol–, l’àngel que el mirava mai va baixar per ajudar-lo.
Duk Koo Kim
Looking out on my roof last night
Woken up from a dream
I saw a typhoon coming in close
Bringing the clouds down to the sea
Making the world look gray and alone
Taking all light from my view
Keeping everyone in
And keeping me here with you
Around you now
I can’t sleep no more, baby
Around you still
Don’t want to leave yet
Woken up from a dream last night
Somewhere lost in war
I couldn’t feel my feet or hands
I didn’t feel right anymore
I knew there I’d die alone
With no one to reach to
But an angel came down
And brought me back to you
I’d rather leave
This world forever, baby
Than let life go
The way it’s going
Watching an old fight film last night
Ray Mancini and Duk Koo Kim
The boy from Seoul was hanging on good
But the pounding took to him
And there in the square he lay alone
Without face, without crown
And the angel who looked upon him
She never came down
You never know
What day is gonna pick you, baby
Out of the air
Out of nowhere
Come to me once more, my love
Show me love I’ve never known
Oh, come to me once more, my love
Show me love I’ve never known
[2x]
Oh, sing to me once more, my love
Words from your younger years
Oh, sing to me once more, my love
Words from your younger years
[2x]
