L’Uni Girona guanya la lliga i enamora l’afició Laia Palau guanya la seva catorzena lliga com a jugadora professional

Un diumenge gloriós. Una final memorable. Una celebració eufòrica. Un títol tan lluitat com merescut. L’Uni Girona és campió de lliga per segona vegada a la seva història.

De Mataró a Barcelona. De Barcelona a Tortosa. De Tortosa a El Masnou. D’EL Masnou a València. Un estira-i-arronsa entre València i Barcelona. I el camí fins a Girona. El bàsquet català ha viscut dècades d’esplandor a la lliga femenina espanyola de bàsquet amb equips que han lluitat pel títol i que han aconseguit afegir el trofeu a les seves vitrines. Lluny d’aquelles primeres versions del CE Mataró o del recordat Picadero, els darrers anys és un equip gironí modest però cada cop més fort el que es juga les garrofes amb un duel que comença a ser un nou clàssic amb el temut Perfumerías Avenida de Salamanca.

L’equip castellà és el rival a batre de la lliga. Ho sap tothom i ho confirma el seu pressupost generós i la seva plantilla que vessa talent per totes bandes i que és capaç de competir a l’Eurolliga com qualsevol altre gran equip del vell continent. Mentre les de Salamanca s’han acostumat a guanyar l’Uni Girona ha anat creixent pas a pas fins a construir un dels millors equips esportius del nostre país i a crear una comunió impensable fa una dècada amb la grada de Fontajau, el pavelló que torna a ser escenari de les millors competicions de bàsquet d’Europa. Aquest cap de setmana s’acaba de proclamar campió de la “Liga Día” després d’una temporada increïble en què s’han enfilat a les semifinals de l’Eurocup per primera vegada en la seva història.

Un curs 2018/2019 que va arrencar amb il·lusió per totes bandes i una ratxa de resultats sensacional i que s’ha anat torçant amb lesions i sortides imprevistes de jugadores clau a l’equip i un treball intens als despatxos per mantenir una plantilla unida i competitiva. Sigui com sigui, és l’esforç col·lectiu de totes les jugadores que han vestit la samarreta de l’equip al llarg dels darrers mesos el que ha permès lluitar pels títols i és la solvència sorprenent demostrada en els dos partits de la final el què ha permès a Rosó Buch alçar el trofeu… malgrat les complicacions finals:

No cal fer la crònica d’un partit en què Hampton s’ha humanitzat després d’anotar 25 punts a Salamanca però en què les jugadores entrenades per Surís s’han posat les piles per no deixar escapar la seva gran oportunitat. Amb Reisengerova dominant després de superar els problemes de faltes inicials i amb Williams demostrant que la seva contractació ha sigut un encert ofensiu sense discussió, el paper de les veteranes Laia Palau i Núria Martínez des del cinc titular ha sigut determinant sobre la pista per imposar calma, repartir joc i fer valer l’experiència. Del record d’aquest diumenge en quedarà la celebració final i un Fontajau entregat demostrant que l’equip s’ha fet un lloc al cor de milers de gironins.

Laia Palau, un cas únic i extraordinari

Convindria aturar-se un moment per valorar com es mereix la fita assolida per la jugadora barcelonina. Laia Palau, que ha confirmat que la temporada vinent celebrarà el seu 40è aniversari vestint la samarreta de l’Uni Girona per segona temporada consecutiva, ha ampliat el seu palmarès amb un catorzè títol de lliga que pocs equips poden lluir a les seves vitrines. És la setena vegada que la base catalana s’endú la victòria a la lliga espanyola (havia guanyat un títol amb l’UB – FC Barcelona i cinc més amb el Ros Casares valencià) i n’acumula set més amb equips de fora del país. Palau en va guanyar quatre més a les files de l’USK Praga txec, un amb el CCC Polkowice polonès i dos més amb el Bourges francès.

Sens dubte, una fita insòlita que la confirma com una de les millors esportistes de Catalunya dels darrers 15 anys. Un nou títol que arriba poc temps després d’haver anunciat el seu viatge a Austràlia i el seu comiat del bàsquet professional europeu. Mai se’n va anar del tot, però el seu retorn a l’elit amb la selecció i amb l’Uni Girona és de traca i mocador.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!