Diu la teoria que a les cites esportives que estan marcades en vermell al calendari hi acudeixen els millors de cada esport. Persones que competeixen al més alt nivell buscant arribar al capdamunt del podi. No obstant això, l’equilibri territorial, el fet de donar oportunitats alimentant allò de ‘l’important és participar’ que va fer famós Pierre de Coubertin, fa que a les competicions nostrades hi apareguin esportistes que aparentment no hi haurien de tenir cabuda. Si als darrers Jocs Olímpics d’hivern la mig hongaresa-americana Elisabeth Swaney va baixar amb snow sense fer ni un truc, totes tenim al cap al nedador de Guinea Equatorial Eric Moussambani i el seu peculiar estil a Sydney 2000. Què els porta a fer això? Han perdut la vergonya? Els guanyen les ganes de vo-er participar? Sigui com sigui, no són ni dos ni tres els que s’han trobat “fora de lloc” davant els ulls de mig món.
Situem-nos al mig del Pacífic. Amb poc més de 50.000 habitants i formant part de la Polinèsia, Samoa Americana és un territori no incorporat dels Estats Units, un estatus que li permet participar en les competicions esportives amb entitat pròpia. La veritat, però, és que no ha brillat mai massa en cap especialitat, i entre altres mèrits ostenta la major golejada rebuda per un equip de futbol internacional en competició oficial, un 31 a 0 contra Austràlia ocorregut l’any 2001.
En una disciplina diferent
Deixarem, però, l’esport “rei?” de banda i baixarem al tartan per conèixer a Savannah Sanitoa, Trevor Misipeka i Sogelau Tuvalu. Tuvalu, Misipeka i Sanitoa tenen una cosa en comú, a banda de ser de Samoa Americana. Els tres són atletes, i, més concretament, llançadors de pes i martell que no van aconseguir classificar-se per disputar la seva veritable prova a una màxima competició. No obstant això, en lloc de quedar-se a casa veient-ho per la televisió i d’acord amb la Federació d’Atletisme del seu país, van decidir inscriure’s en una altra disciplina més oberta i amb menys condicionants, els cent metres llisos, on sempre es deixen espais lliures perquè els països petits puguin donar-se el gran gust de parti-cipar i defensar la seva bandera contra les grans potències.
El pioner d’aquest estrany matrimoni entre la prova reina de la velocitat i Samoa Americana va ser Trevor Miskepa l’any 2001. La veritat és que el samo-americà havia viatjat des del seu país fins al Canadà per a participar en la prova de llançament de martell dels Mundials d’Atletisme que se celebraven a Edmonton. Un canvi sobtat de la normativa, però, el va deixar sense inscripció: com que ja havia fet el viatge la seva federació va decidir aprofi tar-ho inscrivint-lo als 100 metres llisos, una disciplina nova i desconeguda. Fins aquí tot plegat no hauria pogut anar més enllà de l’anècdota, si no fos per un petit detall. Com a llançador de martell el físic de Miskepa era voluminós i no estava treballat per agafar altes velocitats: pesava 131 kg. No es va fer enrere, però, i va participar a la seva eliminatòria arrancant amb un temps de reacció inferior a alguns dels seus rivals.
Malgrat tot, la física va fer el seu efecte i va acabar el darrer amb un temps de 14,28 segons, a quatre segons del guanyador i obtenint el sobrenom de “la Tortuga”.
El segon episodi
L’idil·li de Samoa Americana amb els 100 metres va tornar a les televisions 8 anys després, aquesta vegada a Berlín, també a uns campionats del món. Savannah Sanitoa era llançadora de martell, que, incapaç de classificar-se en la seva especialitat, va rebre una invitació de la seva federació per a omplir una de les places que, com ja hem dit, la iAAf reserva per a competicions de pista a les federacions més modestes. Així, amb 22 anys va córrer una de les primeres sèries -on competeixen els atletes que tenen pitjors registres- i va parar el cronòmetre en 14,23 segons. Quan va acabar, Savannah no va dubtar a deixar clar que era conscient de les seves limitacions però que ho havia fet, simplement, perquè volia.
Una bona raó que de ben segur molts de nosaltres, si no tinguéssim vergonya, també esgrimiríem, i és que participar d’una competició així no passa cada dia. De fet, era reincident, i és que el 2006, Sanitoa havia representat a Samoa Americana al Campionat Mundial Junior de la iAAf de Beijing. Va competir també als 100 metres, acabant vuitena amb un temps de 14.56 segons. Pels més curiosos, cap d’aquestes dues va ser la seva millor marca personal. Aquesta la va aconseguir el juny de 2003 amb un temps de 14,07 segons, 0,16 menys que la marca que va fer a Berlín.
Una darrera dada, però. Al seu palmarès hi té dues medalles de bronze obtingudes als Jocs d’Oceania de 2002. La primera a la seva prova, el llançament de martell. La segona és més sorprenent: al salt de llargada, amb una distància de 4,38 metres no homologable pel fort vent a favor (6,2 m/s) que hi havia. El pes, en aquest cas, no va ser un impediment.
El tercer exemple
El darrer exemple el tenim en Sogelau Tuvalu. Amb només 17 anys, el jove atleta es va presentar a la sortida de la prova de 100 metres llisos dels Mundials de Daegu de 2011 amb una samarreta d’aficionat i unes saba-tilles que ni tan sols eren de claus. Quan es va sentir el tret de sortida, Tuvalu, que ocu-pava el carrer número set, va demostrar no tenir massa pressa. Tardà a reaccionar 0,296 segons, un temps destacable, i després es va posar a córrer amb passos curtets, amb molt d’esforç, gairebé esbufegant, mentre els seus rivals s’allunyaven a tota pastilla.
En arribar a la meta, el cronòmetre marcava un temps de 15,66 segons, però tenia un somriure als llavis: no s’havia classificat però havia complert el seu somni. Davant el micròfon de l’únic periodista que el va anar a buscar, un corresponsal de la televisió francesa, va explicar que portava un mes entrenant quatre hores diàries i que una vegada, quan estava a l’institut, havia arribat a córrer l’hectòmetre en 14 segons. “Jo crec en mi mateix”, va dir. Les cases d’apostes pagaven 50.000 dòlars per cada un apostat per la seva victòria. No hi creien massa. Amb tot, cap dels registres d’aquests tres atletes és el pitjor de la història dels 100 metres llisos, i la casualitat fa que el posseïdor d’aquest dubtós mèrit estigui relacionat amb un d’ells.
Kim Collins, velocista de Saint Kitts & Neviss, va córrer la prova en 21,73 segons als Mundials d’Atenes ’97 però no per pertànyer a una altra disciplina, sinó per problemes físics. El que resulta curiós és que el seu successor va ser Trevor Miskepa el 2001, en una sèrie que va compartir amb el mateix Collins. Així doncs, es van poder passar de forma simbòlica un testimoni que va recollir deu anys més tard Tuvalu. Val a dir, a més a més, que sis anys més tard, però, Collins va guanyar l’or a París.
