Confinats a casa, molts esportistes ja classificats per als Jocs i d’altres que tenen el bitllet a tocar opinen sobre la celebració dels Jocs aquest estiu. Les autoritats olímpiques mantenen la convocatòria i som molts els que pensem que és allargar una agonia de forma innecessària atesa la realitat mundial actual.
1. No hi ha esport sense salut
Cal anar a l’arrel de tot plegat i entendre que l’esport necessita de persones sanes per tirar endavant. Que la prioritat número 1 sigui garantir la salut de tots els atletes, entrenadors, públic i personal olímpic en general davant una pandèmia. A dia d’avui ja hi ha diversos esportistes olímpics que han donat positiu per covid-19 i probablement la llista seguirà creixent en les següents setmanes, especialment allà on el virus encara està en la seva fase inicial.
2. Desigualtat garantida
Si normalment ja és una fal·làcia pensar que tots els esportistes olímpics i paralímpics arriben a la cita en condicions d’igualtat, això s’agreuja amb la presència del coronavirus. Cada país té afectacions i maneres de combatre la propagació diferents. Hi ha llocs on els esportistes poden entrenar i competir amb normalitat, altres que només poden entrenar i en alguns casos, com els esportistes del nostre país, només intentar mantenir l’estat de forma des de casa. Els resultats de Tòquio, sens dubte, quedarien afectats per la situació viscuda durant aquests mesos previs. I també tenim clar que alguns comitès olímpics nacionals anunciaran la seva intenció de renunciar als Jocs si la seva realitat no canvia de forma immediata al seu país.
3. El camí olímpic, destarotat
La majoria d’esportistes que lluiten per ser als Jocs Olímpics es preparen a fons per aconseguir la classificació seguint el calendari establert de forma clara i diàfana amb molts mesos d’antelació. Tots ells saben quan han de disposar d’un bon pic de forma i poden haver reservat forces per brillar en un preolímpic que els porti directes cap als Jocs. L’anul·lació de tots els torneigs d’aquest mes de març i abril (i probablement els de maig) ha trastocat tot això i és difícil trobar una manera justa de repartir places olímpiques sense el calendari assumit per tothom d’entrada. Els que ja tenien la plaça, òbviament, l’haurien de poder mantenir el dia que se celebrin els Jocs.
4. Que la vida prevalgui sobre el capital
Cal tenir present que si els Jocs Olímpics i Paralímpics encara no estan suspesos amb tota probabilitat és pels compromisos econòmics que té el COI i el comitè organitzador amb aquesta cita. Contractes signats que poden saltar pels aires, grans corporacions multinacionals afectades, pressupost i obra pública posada en qüestió, etcètera. Aturar uns Jocs és una empresa gegantina i una decisió d’un cost incalculable. Però justament ha arribat l’hora d’entendre que no aturar-los pot tenir un cost social encara més elevat.
5. Un esdeveniment gegantí en l’any del confinament?
Sense ser futuròlegs, se’ns fa difícil preveure un món sense cap cas de coronavirus en marxa aquest estiu o bé amb vacunes fiables a l’abast de tothom. Un esdeveniment que mou més de 10.000 esportistes no sembla la millor idea per donar continuïtat a mesos de confinament sense sortir al carrer com a mesura preventiva en els països que aporten més esportistes als Jocs. Una imatge de desconnexió de la realitat que el COI no es pot permetre.
6. L’estat de forma juga contra els Jocs
Quants esportistes classificats per a Tòquio seran capaços d’assolir el seu millor pic de forma dels darrers quatre anys el mes de juliol, agost o setembre? L’aturada total o la pèrdua de recursos per entrenar i competir amb normalitat probablement anirà lligada a competicions de menor nivell, amb menys rècords i menys actuacions èpiques que facin créixer el llegat del misticisme olímpic. Serien uns Jocs de transició, a mig gas. Unes mitges tintes que juguen contra la mateixa història dels Jocs.
7. Esport sense públic? No, gràcies
En el millor dels escenaris els Jocs se celebrarien amb l’estadi, els pavellons i els carrers plens d’aficionats vinguts d’arreu del món. I fins i tot en aquest escenari, molts esports haurien d’assumir competicions a porta tancada en el tram final de la primavera per definir la classificació olímpica o paralímpica mentre encara hi hauria moltes restriccions de mobilitat o d’acumulació de persones en un mateix espai. L’esport sense públic no és esport.
8. El perill de no ser l’únic epicentre de l’esport mundial
Els Jocs tenen el focus mediàtic mundial garantit perquè tots els esports olímpics abaixen el ritme mentre dura la competició. Això podria canviar radicalment aquest estiu si grans competicions esportives decideixen recuperar el terreny perdut aquestes setmanes i mesos per no perdre diners i resoldre les competicions. Podríem tenir partits de la NBA i futbol a l’estiu, entre d’altres disciplines que es plantegen escenaris d’aquest tipus, i l’impacte dels Jocs podria caure en picat.
9. Les prioritats ciutadanes poden haver canviat
Qui està pendent avui en dia de la flama olímpica? A qui li interessa seguir l’actualitat esportiva sense competicions? Quina crisi viurem quan passi la tempesta? Com ens afectarà tot plegat? Una de les poques certeses és que el món viurà canvis profunds a curt termini i l’olimpisme necessita un espai per pair la nova realitat i adaptar-s’hi. Anunciar ara l’ajornament evitarà allargar una agonia innecessària a esportistes, entrenadors, federacions i comitès olímpics i donar marge i més eines per readaptar-se a un nou calendari realista i plausible.
10. Ho demana Dick Fosbury
El saltador que dona nom al nostre projecte ha fet una piulada deixant clar que no tindria cap sentit organitzar els Jocs Olímpics aquest estiu i és partidari d’endarrerir la cita fins el 2021. Qui som nosaltres, deixebles homònims, per contradir-lo? Més enllà d’això, molts esportistes d’elit comencen a demanar-ho i és pertinent que s’escolti als protagonistes de tot l’altre esport en un clam que ha començat amb la boca petita i que no dubtem que serà massiu d’aquí a poques setmanes.