Dies més tard es va descobrir que la ubicació no era insular. Es tractava d’un casino dins una reserva nativa americana (concretament de la tribu dels Yokuts), una elecció que lluny del romanticisme amaga una petita estratègia legal: aquestes terres són independents dels estats on són establertes, així que poden autoregular-se i saltar-se les normes de confinament decretades pel governador de Califòrnia.
Preocupades, Disney i ESPN van contactar Dana White i el van instar a no tirar endavant per promoure la prudència col·lectiva. Va acatar ordres, però com que ho tenia tot llest, tan bon punt ha rebut llum verda ha programat una nit espectacular. No és en una illa, ni tampoc a una reserva, però sí que serà sense públic a un pavelló esportiu de Jacksonville, Florida. El silenci de les grades serà estrany però aquesta situació excepcional ens pot servir per escoltar les indicacions dels entrenadors, el trash talking entre lluitadors i sobretot per gaudir a tot volum les carícies que es reparteixin les contendents.
Finalment, i després de dues reprogramacions, la selecció de combats pel pròxim dia 9 de maig és excelsa. Així i tot, no podem deixar de mencionar la caiguda del que era un dels principals protagonistes de la 249: Khabib Nurmagomedov. El nostre daguestaní preferit, als primers instants de la crisi global, va moure’s ràpidament des del seu tranining camp a AKA (San Jose, Califòrnia) a Dubai pensant que seria allà on es traslladarien els combats per la situació global provocada pel Covid-19. La seva previsió va resultar desencertada. Va arribar a Dubai i no el van deixar sortir de l’aeroport. D’allà cap a la seva Rússia natal, d’on no ha pogut marxar. Les autoritats russes han sigut contundents i no han deixat eixir a la seva estrella global ni amb un vol privat. A més a més, estem en ple ramadà i en Khabib, musulmà practicant, no lluita durant el novè mes del calendari islàmic per qüestions de salut i rendiment.
D’aquesta manera, l’esperat combat entre Khabib i Ferguson s’ha suspès per cinquena vegada. Ja Dana White va declarar després de la quarta vegada (aquesta suspesa per una lesió de Ferguson a escasses quaranta-vuit hores de la pugna) que aquesta rivalitat estava maleïda i no ho tornaria a provar. Es va desdir. Una epidèmia i el sawm (dejuni durant el ramadà) han tornat a condemnar la batalla. Desitgem que algun dia es trenqui el malefici i obtinguem la resposta definitiva a un dels emparellaments més imprevisibles i cobejats de tota la història de les arts marcials mixtes. Sortilegis, bruixeria i fortuna a part, tenim un suplent de luxe que ens assegura una lluita acarnissada. Analitzem els combats principals a continuació.
La rebel·lió que pregonaven els Kortatu a “Don Vito y la revuelta en el frenopático” al seu primer LP a mitjans dels vuitanta bé podria haver estat liderada per aquest parell d’individus. Els dos estan com un llum. Però les seves bogeries són ben heterogènies.
Justin Gaethje és germà bessó, fill i nét de miners del coure. Tradició familiar vinculada a les Morenci Mines, situades a l’estat d’Arizona i un dels jaciments d’aquest material més grans de tots els Estats Units. Feina dura, queixes engolides i la mirada cap endavant. Mantres vitals que el jove orgull dels Gaehtje ha transmès a la seva carrera esportiva. Pràcticament des del naixement ha estat sobre un tapís de dotze per dotze practicant el wrestling. Atleta universitari d’èxit (NCAA Division I All-American), aviat va decidir traslladar les seves capacitats i la seva mentalitat de ferro (el coure és massa mal·leable) a les arts marcials mixtes. Carrera amateur de 8-0, domini absolut a la World Series of Fighting fins a cridar l’atenció de la UFC.
https://www.youtube.com/watch?v=1FyO6hJd_QQ
Aquí es poden percebre les maneres d’en Justin i on rau part de la seva bogeria: tot i gaudir d’una experiència extensa en wrestling, defuig completament dels take downs i basa tota la seva estratègia (o la manca de la mateixa) a un estil seek and destroy (perseguir i destruir) més propi d’un berserker viking llançant-se al combat amb fúria cega. Aquella actitud fanfarrona del “i què passa?”. Fins ara li ha funcionat. Porta tres victòries consecutives per KO al primer assalt, és un dels favorits del públic i un habitual perenne als premis per actuació de la nit.
https://www.youtube.com/watch?v=3-Z6k3Oeux4
Però hi ha una segona part de la seva demència una mica més tèrbola: gaudeix plenament de la violència. En un esport eminentment violent, ell és el més violent de tots. A tall d’anècdota explicativa, Jeff Novitzky (vicepresident de salut atlètica i rendiment de l’UFC) comentava al podcast de Joe Rogan un any enrere que tenia el costum d’observar de prop els lluitadors quan s’acosten a l’octàgon, moment previ a la batalla carregat de tenses emocions, on intentava fer-ne un petita i lleugera anàlisi psicològica. Alguns excitats, d’altres amb nervis, concentrats o fins i tot amb temor, tots tenien comportaments comprensibles als ulls d’en Jeff. Però n’hi havia un que l’impressionava en gran mesura, a la vegada que li generava primitives esgarrifances. Un combatent que s’acostava amb felicitat, joia i alegria a la gàbia. Evidentment, parlava del nostre amic tarat, ultraviolent i granític Justin Gaethje, que probablement, troba el sentit de la vida entre sang, suor i batzegades.
Des dels seus estranys sistemes d’entrenament, al seu aïllament mental i personal, a la seva vestimenta estrafolària, passant per la seva verborrea i actitud provocativa i acabant amb la seva aura regada d’una inquietant seguretat en ell mateix.
Però aquesta sincrasi d’elements de la seva personalitat s’uneix positivament sobre la lona. Tony Ferguson és una espècie de professor foll obsessionat amb el combat, capaç d’unir dins el seu estil heterodoxa el jiu-jitsu de tenth planet, la lluita alçada més implacable (uns colzes perillosíssims) o moviments evasius traduïts des del break dance.
L’impressibilitat d’un virtuós del combat, que representa una estrafolària expressió de com ha de ser un artista marcial de la postmodernitat. Sense bogeria no hi ha genialitat i el “Cucuy” (sobrenom que faria referència a la versió mexicana de l’home del sac) va abastament servit d’ambdues condicions.
El combat serà espectacular. Els dos lluitadors han demostrat sempre una aproximació activa dins la gàbia, amb actuacions per la història i un avançar valent i sense concessions. Els dos sortiran a buscar el KO perquè és l’única manera que tenen d’entendre l’esport. La via dels trastocats. Més encara quan hi ha un títol interí en joc i el següent assalt al tron immaculat de Nurmagomedov. La “asamblea de majaras” no sabem si encertarà en els seus pronòstics assolellats, però podem prometre que la parella de dements augura altíssimes temperatures sobre l’octàgon.
Justin “The Highlight” Gaethje | 31 anys | Estats Units (Arizona) | 21-2-0
Henry Cejudo i Dominick Cruz són guanyadors nats. Les seves carreres són aurifiques. Cruz va ser el dominador (el seu sobrenom de guerra és “Dominator”) per excel·lència del pes gall durant moltes temporades. Fins i tot es podria asseverar que ell va posar la categoria al mapa. Més enllà de dues lesions de llarga durada, ell va ser el campió habitual des del 2010 fins el 2016 (WEC i UFC).
Per l’altra banda, de Henry Cejudo podríem argumentar que és el millor esportista de lluita de la història: or als jocs olímpics de Beijing 2008 en lluita lliure, campió del pes mosca derrotant a l’etern Demetrious Johnson i campió del pes gall després de quedar vacant per la suspensió per dopatge de Dillashaw (a qui havia guanyat prèviament competint en categoria mosca en un combat entre campions) i vèncer a Marlon Moraes. Una triple corona impressionant que no ha aconseguit ningú més i que a derivat amb l’autodeclarat sobrenom Triple C (tres vegades campió). El campió segueix amb gana i gràcies a un programa de condicionament ultra modern (NeuroForce1) del qual ell és el perfil 0, sembla que a cada dia que passa està una mica més en forma.
Precisament, la forma de Dominick Cruz és la gran polèmica que envolten aquest xoc d’emperadors. L’atleta de San Diego, fa quatre anys que no trepitja l’octàgon. Durant aquest temps, s’ha dedicat exitosament a fer de comentarista i analista dels combats. En aquest menester és un as. Ja quan regia, era famós pels seus minuciosos estudis dels rivals i per la seva capacitat per l’escaramussa mental, que no ha deixat de practicar severament tot i viure a l’altre costat del micròfon.
Molts pensen que ara mateix no és mereixedor d’una oportunitat de guanyar el títol i dubten de les seves capacitats després de tant temps sense tancar-se dins la gàbia. Però el propi Cruz ja ha sigut protagonista de dues tornades exitoses a l’UFC després de greus lesions, ambdues amb nous títols, i ningú s’atreviria a assegurar que això no pot tornar a succeir. L’oportunitat s’ha presentat i el premi màxim sempre atreu els que han tastat el poder.
De fet, la raó per la qual és en aquesta posició és perquè Henry Cejudo respecte profundament la seva herència professional i va ser ell mateix qui va nomenar-lo com a pròxim rival en una entrevista postcombat. És el problema de netejar les dues categories dels petits amb tanta efectivitat. Arriba un moment on has de buscar rivals on sigui i si els pots trobar històrics, com en paraules del mateix Cejudo, pots robar-los el llegat i fer-lo teu.
Cejudo és un atleta que no ha deixat mai de millorar en tots els aspectes del combat i que sempre pot recórrer al seu superlatiu wrestling quan apareixen complicacions. Tendeix al ground and pound i al desgast físic del rival per generar obertures i finalitzar o guanyar punts continument davant dels àrbitres.
Dominick “The Dominator” Cruz | 35 anys | Estats Units (California) | 22-2-0
Hi ha persones humanes que tenen caps nuclears per punys. Francis Ngannou i Rozenstuik formen part d’aquest distingit i temut club. Pot acabar en quinze segons o poden mirar-se durant quinze minuts. La llei diu que el primer que falli és home mort i això a vegades es transforma en una guerra freda avorrida i estàtica. Esperem que no tinguin por de desplegar el seu arsenal fent cas omís als instints dissuasius.
Una nit clau per aconseguir nous espectadors
Dana White és conscient de la transcendència d’aquest episodi pel futur a curt termini de les MMA. L’atenció que pot suscitar davant la mancança d’altres esdeveniments esportius, fa d’aquesta una nit clau per aconseguir nous espectadors i seguir fent créixer la maquinària. Així que els prelims també estan farcits de combats suculents: Un Cowboy vs Pettis que se celebra per segona vegada, un excampió dels pesants com Werdum contra el problema polonès anomenat Aleksei Oleinik, un Esparza vs Waterson (malauradament únic combat femení a la cartellera) per dirimir la classificació del top ten del Strawweight o un enfrontament entre Jacare vs Hall, dos experimentats guerrers del Middleweight.
Totes aquestes disputes podrien ser main event en una vetllada convencional, però aquesta no és una diada poc assenyalada. Serà el dia en què l’esport mundial es focalitzarà en un octàgon enmig d’un pavelló buit. En Dana ho té clar. Ho ha cuinat tot, ha encès unes espelmes aromàtiques, ha posat les millors estovalles i la coberteria de plata. Nosaltres ho gaudirem de ben segur, perquè en aquestes alçades del confinament, ens ho mereixem.
