UFC 253: El domini de l’any Crònica d'una gran vetllada d'arts marcials mixtes a Abu Dhabi

Jornada de gran nivell a l’Illa de la lluita  amb l’UFC 253.

Entre controls i testos, gran inici de la segona etapa de la companyia a Abu Dhabi, que vol transformar-se en l’epicentre dels esports de combat en temps de pandèmia. Ṣīr Banī Yās, (Yas Island o Illa de Yas) va ser testimoni de la coronació definitiva del millor pes mitjà del món, de la victòria d’un europeu als semipesants i moltes altres coses a l’UFC 253 que analitzem a continuació.

Començarem per l’inici de la nit i l’excel·lent actuació de Juan Espino. El de Gran Canària es va mostrar tranquil des de la seva sortida cap a l’octàgon, somrient i gaudint als seus trenta-nou anys de l’experiència UFC. Davant seu Larry Hughes va mostrar-se com un rival molt menor a qui de seguida va aconseguir abatre i controlar des del terra. La seva tècnica de projecció és inqüestionable. No va deixar de castigar-lo i assetjar-lo fins a veure una obertura a la seva defensa i sotmetre’l de manera brillant amb una estrangulació Kesa gatame (en japonès, literalment “control de bufanda”).

Victòria de prestigi per Espino, que va saber aprofitar l’oportunitat amb una finalització al primer assalt. Així i tot, la companyia serà cauta en promocionar un lluitador de l’edat del canari, que ja va entrar pels pèls al TUF, reality show que l’UFC utilitza per crear noves estrelles. Allà va sorprendre a tothom guanyant el torneig i si segueix sumant triomfs com el del passat dissabte i ampliant el seu record en MMA de 10-1, l’organització no tindrà altre remei que donar-li lluitadors de primera fila. Com sempre, “El Guapo”, haurà de buscar-se la vida amb treball i insistència. Coneixent la seva història, no li fa gens de por.

Pel que fa a la resta de combats no principals, la vetllada va ser d’alta categoria. Dawodu va vèncer a Tukhugov en un combat apretadíssim, però que deixa al canadenc (d’orígens nigerians i jamaicans) a les portes del top ten del pes ploma i amb la condició d’estrella emergent de l’esport. Les dues úniques guerreres de la nit van brindar un desplegament tècnic molt interessant. Tant Vieira com Eubanks van ser valentes i van intercanviar cops en tot moment, però els abatiments de la judoka brasilera van ser la clau per endur-se la victòria per decisió unànime.

Tot seguit, vam presenciar el combat de l’episodi UFC 253: Kai Kara-France i Brandon Royval van proposar un encontre ple d’emoció i dinamisme. El pes mosca, el més petit de tots els masculins, no desperta la mateixa mística que les categories superiors, però sol ser una categoria divertida i fresca, on els lluitadors són ràpids, tècnics i intensos. Aquest va ser el cas el passat cap de setmana: no es podia aclucar l’ull ni un instant. L’arrencada del primer assalt va ser dramàtica. Intercanvi de cops de peu, knockout de Royval que va respondre amb un instintiu colze giratori que va portar a Kara-France a terra. Tot això en menys d’un minut. Uns instants de jiu jitsu de nivell, on Royval portava la davantera i Kara-France es defensava amb coneixement. Un altre cop de peu i Royval intensificant l’agressió. Un genoll va portar Kara-France a terra i Royval va intentar col·locar-li una guillotina. Kara-France aconsegueix fugir i tornada als intercanvis. Acabat el primer assalt, amb tanta energia bolcada sobre la lona, semblava que haguéssim viscut una vetllada sencera.

El segon assalt va començar com el primer, amb Royval avançant bel·licós i Kara-France defensant i contraatacant amb un fantàstic joc de peus. Però passats trenta segons va decidir-se el matx. Kara-France va intentar abatre Royval per evitar la intensitat que estava imposant el nord-americà. Però en Brandon va ser ràpid i va encaixar-li una guillotina de peu que va confirmar a terra. Combat espectacular que deixa Royval a les portes de les grans lligues i que el declara un lluitador pel qui val la pena pagar entrada (quan es pugui).

UFC 253. El bisó tenaç. Dominick Reyes vs Jan Błachowicz

Alguns creuen que Dominick Reyes va guanyar a Jon Jones el passat febrer. A les seves declaracions ell mateix es proclamava rei no coronat de la categoria. Durant la prèvia del combat, va dedicar més temps a parlar de Jon Jones que de Jan Błachowicz. En Dominick donava per feta la seva victòria sobre el de Poznań i mirava més enllà d’aquest dissabte, menyspreant el Legendary Polish Power que tan orgullós diu representar Błachowicz. Ell se sentia campió des del febrer i aquesta vetllada havia de ser una pluja de confeti i glòria. Greu error.

En Jan no va parlar de Jones ni una sola vegada. Repetia que el seu rival era Reyes i que només estava concentrat en guanyar el títol. Un mantra sensat, ancorat al present i com vam comprovar, guanyador. No venguis la pell de l’ós (o del bisó) abans de caçar-lo. La seva concentració i veterania, el van portar a planejar una estratègia perfecta contra el jove californià.

El primer assalt va començar amb un Reyes de més a menys. Va estar concentrat a l’inici, però en Błachowicz va saber trobar una obertura a la seva defensa i la va explotar dràsticament. Va connectar-li tres cops de peu poderosos a les costelles, que de seguida van provocar-li un hematoma prominent, frenant la seva empenta i sembrant dubtes entre la seva confiança. El bisó seguia a la seva, focalitzat al cent per cent en l’objectiu.

Al segon, Reyes va començar agressiu. Però al cap de quaranta segons, en Jan va entrar un directe que va trencar el nas del nord-americà. Amb les costelles adolorides i amb dificultats per respirar, en Dominick ja no era el de les rodes de premsa. El bisó es va anar fent gran, amb calma però sense pausa, fins que un seguit de combinacions van trobar el premi final. Faltant pocs segons per acabar l’assalt, en Jan va tombar Reyes amb un cop d’esquerre que el va portar a la lona, on el va rematar obligant a l’àrbitre a aturar el combat.

Cinturó pel polonès en una actuació immaculada, on va demostrar que l’experiència és un grau i que l’èxit esportiu és cultiva pas a pas i amb paciència. Amb trenta-set anys i després de trenta-cinc combats, el bisó de Poznań assoleix el més gran dels objectius. Merescut, treballat i celebrat. Reyes ha après una lliçó que li servirà pel futur. És jove i té molta qualitat. Segur que tornarà a disputar el títol. De fet, la situació afavoreix Reyes. Tot i la brillantor de Błachowicz en la consecució del campionat, la divisió s’obre més que mai. Molts són els possibles rivals del polonès i ens atrevim a pronosticar que serà una època de canvi de mans pel cinturó del light heavyweight. De moment, el títol viatja cap a centre Europa, confirmant la condició de mític del Legendary Polish Power.

UFC 253. Light Heavyweight | Jan Błachowicz | def | Dominick Reyes | TKO (punches) | 2 | 4:36

UFC 253. El domador de feres. Israel Adesanya vs Paulo Costa

Com molts altres abans que ell, Paulo Costa es va passar tota la prèvia criticant Adesanya: Massa prim, no suposa cap perill, fuig del combat, no és un gran campió, és tot bombo, està espantat… com tots els anteriors, les paraules d’en “Borrachinha” se les va emportar el vent. Una ràfega gèlida que el va deixar petrificat davant del gran campió Israel Adesanya.

El nigerià s’està transformant en una mena de domador de feres. Amb els moviments d’un encantador de serps, els seus rivals queden gebrats i sense recursos. Ell els va entumint a base de fintes i cops precisos, fins que no tenen més remei que quedar-se quiets esperant el previsible final. Yoel Romero ho va portar al límit. Conscient de les capacitats de l’Izzy, va preferir esperar que l’altre cometés un error. No va passar. L’Adesanya no té ni un sol pèl de ximple. Contra Costa es va plantejar una situació similar. Tot i que el brasiler havia pregonat per activa i per passiva que ell portaria una tempesta a l’octàgon, simplement no va fer res més que rebre. En els nou minuts escassos que va durar la pugna, Adesanya va anotar fins a cinc vegades més cops d’importància que Costa. Un domini aclaparador.

Per començar, l’Israel va talar minuciosament la propulsió de Costa. Atacant a les cames, a les zones exactes on fa mal (l’únic nervi del cos desprotegit muscularment és al lateral exterior del genoll, just on Adesanya colpejava), disminuint la capacitat del reptador per explotar cap endavant. Costa, sense massa respostes, no parava de gesticular intentant provocar al campió, esperant que practiqués la imprudència d’acostar-se massa. La seriositat d’Adesanya era indestructible. El domador no comet aquests errors.

Així, Costa no va exercir cap mena de pressió sobre el nigerià, que còmodament va anar despullant les mancances tècniques del brasiler. Semblava la classe magistral d’un cirurgià de prestigi. Finalment, faltant un minut per la conclusió del segon assalt, Costa va caure en un dels paranys d’Adesanya, confiant-se després de diversos intents de volat que van rascar aire, i que el campió va aprofitar per contraatacar tocant al temporal i fent caure la suposada bèstia de Minas Gerais. Adesanya el va finalitzar un cop a terra i va donar per tancada (de moment) la lliçó d’striking .

El domini que exerceix Adesanya damunt tota la divisió comença a ser tirànic. La seva aura comença a assemblar-se a la de Anderson Silva. Els rivals no tenen massa respostes davant la seva grandesa (només Kelvin Gastelum va presentar batalla) i les opcions a poc a poc s’acaben dins la categoria.

Cannonier, Hermansson, Darren Till… un possible rematch amb Whitakker… combats que s’espera que serveixen per acabar de fonamentar el llegat que està construïnt el campió, que si aconsegueix vèncer tots els pesos mitjans, haurà de pujar a la categoria dels semipesants, on probablement, també seria el millor combatent. A l’horitzó, un combat ens fa posar els ulls vidriosos: Jon Jones contra Israel Adesanya. Esperem que Dana White i la providència tinguin la cortesia d’oferir-nos aquest espectacle.

UFC 253. Middleweight | Israel Adesanya | def | Paulo Costa | TKO (punches) | 2 | 3:59