Amanda Nunes va rubricar la seva condició de reina absoluta de les arts marcials mixtes en una nova demostració d’organització pulcre i disciplinada per part de l’UFC. Una estança més petita i continguda (l’octàgon era d’una mida menor que l’habitual), que no va ser un obstacle per viure una nit plena d’emocions i actuacions pel record.
Setmanes abans, la retirada a Henry Cejudo va agafar a tothom per sorpresa. No a la companyia de les tres lletres, que aquest passat dissabte, va ser capaç d’ordenar tota la divisió del pes gall masculí i reforçar-la com la més excitant actualment. És una gran peixera plena de taurons, hi ha mil possibilitats i un futur pròxim brillant. Passem a analitzar els combats de la cartellera principal.
Benvinguts al xou O’Malley! Eddie Wineland vs Sean O’Malley
“Welcome to the Sugar Show!” va ser el primer que va cridar Sean O’Malley a Dana White, just després de grimpar la gàbia de la sèrie The Contenders (programa que enfrontava a prometedors candidats davant del president de la UFC), a escassos segons d’haver noquejat brillantment al seu rival. Evidentment, el patró no va titubejar i va oferir-li un contracte.
Sean O’Malley desborda carisma. És una combinació de personalitat, atreviment, dedicació i habilitats marcials, que fa salivar qualsevol promotor. La companyia ha sabut pujar-lo amb cura i només amb vint-i-cinc anys, ja té tot l’aspecte de futura megaestrella de la companyia. Pel camí, ha destrossat cada rival que se li ha posat davant. En el combat contra Andre Soukhamtrath va mostrar un coratge remarcable: va lesionar-se de gravetat el peu durant l’últim assalt i va seguir barallant-se fins al final, on va desplomar-se en sentir la campana. Va rebre el veredicte dels jutges des del terra, visiblement adolorit, afegint un altre gran moment per seguir vestint la seva narrativa.
Però que ningú es confongui amb els tatuatges, l’apologia de la marihuana, el jewfro, les vestimentes estrafolàries, el gust per la psicodèlia o l’actitud despreocupada. Sean O’Malley, és sobretot, un excel·lent striker i una persona devota a la seva carrera dins les arts marcials mixtes. Viu, respira i menja MMA. Juntament amb el seu entrenador i gran amic Tim Welch, s’han proposat provocar un terrabastall al panorama i ser cada vegada més complets i espectaculars. Aquest passat esdeveniment o van tornar a demostrar.
A primer cop d’ull, Wineland i O’Malley semblaven avatars trets d’una partida de Fortnite. Amb només un instant, l’electricitat dels dos estils oposats ens va fer oblidar ràpidament els braids multicolor o els bigotis victorians. Tots dos presentaven atreviment, estratègies poc conservadores (Alguns especialistes van plantejar que el combat estava pensat per fer lluir O’Malley…) i predisposició per la lluita alçada.
https://www.youtube.com/watch?v=hn7WLUYmExY
Intercanvis durant els primers dos minuts que es van acabar quan en “Sugar” va treure la seva dreta a passejar. Finteta, directe, Walkout KO espectacular i presentació al món immillorable. El xou d’en Sean ja és aquí i amb la divisió del pes gall ben xarbotada (sobretot després d’aquesta UFC 250) amb la retirada de Cejudo, la seva presència promet grans moments per l’esport. Seguirem a l’aguait.
Bantamweight | Sean O’Malley | def | Eddie Wineland | KO (Punch) | 1 | 1:54
El conserge. Neil Magny vs Anthony Rocco Martin
Neil Magny exerceix de baròmetre de la categoria welterweight. Per entrar dins el debat dels candidats al títol, primer se l’ha de vèncer a ell. Està al nivell dels de dalt de tot, pot acabar amb qualsevol, però mai acaba de guanyar-se el title shot. Normalment, per fallar mentalment als combats importants. Contra un ascendent Rocco Martin, tenia l’oportunitat de robar-li l’embranzida i aquest cop la va aprofitar.
El combat va ser molt igualat durant els dos primers assalts. Els dos lluitadors van tenir els seus moments i Martin devia pensar que tenia molt avantatge a l’score card, ja que no va presentar-se a l’últim període. Això o potser es va veure superat pel càrdio de Magny. L’home de les extremitats eternes va imposar un ritme frenètic, tacat d’una urgència probablement provocada per totes les vegades que no ha sigut suficient. Aquesta vegada, no volia quedar-se a les portes. Ho va aconseguir per decisió unànime. Gran actuació que esperem el convidi a la reunió d’escala que sempre ha observat des de la porteria del welterweight.
Welterweight | Neil Magny | def | Anthony Rocco Martin | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00
Tant de bo. Aljamain Sterling vs. Cory Sandhagen
El títol vacant del bantamweight se’l disputaran Jose Aldo i Petr Yan tant bon punt la pandèmia ho permeti. Confirmat. De la mateixa manera, el combat entre Sterling i Sandhagen servia d’eliminatòria pel següent candidat al cinturó. Dos lluitadors joves, en plena ratxa de victòries i amb set de glòria. Un practicant de jiu jitsu contra un striker. Plantejament ideal.
Curiosament, també representen dues Amèriques oposades i en trist conflicte. Sterling és fill de migrants (jamaicans), família nombrosa, urbà (Nova York) i transmet cultura afroamericana a cada pas (el seu sobrenom és The Funk Master). Sandhagen té un cognom d’origen alemany, una família convencional, és rural (Aurora, Colorado) i l’estil més ortodoxa i pàl·lid possible (no té ni sobrenom). En cap cas vull que ningú pensi que Sandhagen defensa el racisme institucionalitzat, la mort de George Floyd (rest in power) i l’abús sistemàtic que pateixen els ciutadans afrodescendents als EUA (i la resta del planeta). Però seria fantàstic que la guerra racial tingués el mateix resultat que el combat.
Molts pensàvem que l’enfrontament seria disputat i competitiu. Però Aljamain Sterling va treure la seva versió més Rude Boy (malauradament, alguns dels seus set relatius i dotze mig germans han viscut la gang life) i va acabar amb Sandhagen en pocs minuts. Als trenta segons ja estava a la seva esquena. Als tres minuts i mig, el va sotmetre amb un mata lleó de llibre de text. Espectacular victòria de l’Aljamain, que el col·loca automàticament el primer de la llista del pes gall.
Ho va celebrar amb un gran somriure i envoltat del seu equip, amb qui no parava d’abraçar-se. Tornant al paral·lelisme amb l’actualitat, em va sorprendre gratament la multiracialitat de la seva cantonada. Tant de bo aquest sigui el futur que ens espera arreu del món: tots treballant amb alegria i respecte per un bé comú.
Bantamweight | Aljamain Sterling | def | Cory Sandhagen | Submission (rear-naked choke) | 1 | 1:28
Tornar a ser. Raphael Assunçao vs. Cody Garbrandt
Com l’au fènix, Cody Garbrandt va renèixer de les seves cendres. No només va guanyar a Raphael Assunçao trencant la perillosa ratxa de tres derrotes, sinó que també ho va fer de forma sensacional.
El primer assalt va ser de reconeixement. Els dos combatents van mesurar molt les seves escomeses i es van dedicar a l’estudi comú. En Cody ens va sorprendre amb alguns leg kicks, gens habituals en el seu antic repertori. Ja al segon, la cosa va fer un petit crescendo. Els dos es comprometien més i en Cody era el que era més fructífer, fins al punt de provocar un petit knockdown als quatre minuts. Els dos no paraven de parlar-se i en Cody es va anar deixant anar, fins que quan faltava un segon per acabar l’assalt va tornar a ser ell.
Es va aturar davant Assunçao. El va observar durant uns instants. De cop va baixar el seu tors, fintant un canvi de nivell per fer creure al brasiler que entrava a buscar el takedown, però el que anava a recollir era tota la inèrcia possible. Va pujar a tota velocitat llançant un cop de puny duríssim, propulsat pel gir del maluc. Tècnica perfecte, impacte brutal, precisió quirúrgica i victòria espectacular adornada pel so de la campana.
El cervell d’Assunçao va estar una bona estona pul·lulant pel sostre de l’Apex Center. En “No Love” ho celebrava amb la contenció de qui sent que aquest és només el primer pas cap a un objectiu més gran. Torna a exhumar confiança i ho fa en el millor moment possible, amb una categoria del pes gall més oberta que mai.
Bantanweight | Cody Garbrandt | def | Raphael Assunçao | KO (Punch) | 2 | 4:59
Dalt la piràmide tròfica. Amanda Nunes vs. Felicia Spencer
Tres veritats absolutes destaquen després de 25 minuts de combat: Felicia Spencer és dura com una roca, no va tenir cap possibilitat de guanyar el combat i Amanda Nunes es queda molt sola a dalt de tot de la cadena tròfica.
https://www.youtube.com/watch?v=oqia0whyW8k
El combat va ser d’un domini tant aclaparador per a Amanda Nunes que les estadístiques són diabòliques: 124 cops significants contra 42 i sis abatiments a zero que, tot i ser números d’escàndol, no són suficients per transmetre la batussa que va rebre Spencer. En certs moments, Nunes semblava una lleona jugant amb una gasela moribunda. El que ningú pot posar en dubte és el cor de Felicia Spencer. Va aguantar com una autèntica guerrera tots els atacs que li va etzibar la brasilera. Sí que hem de posar en dubte la conveniència de tal proesa, ja que a vegades la valentia d’una lluitadora pot ser perillosa per si mateixa.
En tot cas, vam poder percebre el poder i la superioritat de la lleona Amanda Nunes, que moltes vegades no havia demostrat en tot el seu esplendor per la manca de resistència d’algunes de les seves rivals. Sense Cyborg a la plantilla, Nunes es queda completament sola al tron de les MMA femenines. Serà difícil trobar-li rivals a l’alçada.
En temps passats, el domini de lluitadores com ara Demetrious Johnson o Ronda Rhousey, va fer que tota una divisió hagués de millorar per intentar igualar-se i competir amb la campiona. Hauran de posar-se les piles perquè els queda molta feina per despertar l’interès de la Lleona, que jau orgullosa engalanada amb tot el seu merescut or.
Featherweight | Amanda Nunes | def | Felicia Spencer | Decision (Unanimous) | 5 | 5:00
