Trischa Zorn: la dona medalla És la persona que més medalles ha guanyat en la història dels Jocs Olímpics i Paralímpics

Nascuda l’any 1964 amb ceguesa anirídia, és a dir, sense iris, la nadadora americana és un mite de l’esport mundial.

El primer cop que Trischa Zorn va començar a nedar tenia vuit anys i va ser la casualitat la que la va portar a l’aigua. Algú, no recorda qui, li va dir que s’estava formant un equip de natació a la seva ciutat natal, Tustin, i no s’ho va pensar. Aquelles primeres braçades les combinava amb el ball i la gimnàstica, disciplines que li agradaven molt, però un d’aquells ultimàtums que només les mares saben fer: “Decideix què t’agrada, que tot no pot ser!”, la van dur a escollir. “La meva mare em va dir que si volia ser realment bona en alguna cosa que m’havia de concentrar en ella. Així que això és el que vaig fer”, explica ara. I es va quedar amb la piscina, que semblava oferir-li alguna cosa que li faltava.

Als 10 anys l’elecció es va veure correcta. Trischa necessitava avançar i Tustin quedava petit, i tota la família es va mudar a Mission Viejo, a Califòrnia, la meca dels prometedors joves nedadors en el moment. Allà la progressió no va parar. Mentre era a l’escola secundària, Zorn va aconseguir resultats espectaculars al costat de competidors que hi veien. Un segon lloc en les 100 iardes de braça ho va precipitar tot i les ofertes van arribar sense parar: escoles com les de l’estat d’Ohio, Washington i Nebraska s’interessaven per la nadadora i li oferien beques, un fet sorprenent, ja que era la primera vegada que es donaven beques esportives a una persona amb discapacitat visual. Un nou objectiu per a Zorn.

Trischa Zorn va escollir Nebraska i, al contrari del que es podria pensar, no només per les seves impressionants instal·lacions esportives, sinó pel seu programa d’educació especial. Hi havia, també, un motiu amagat i més capritxós: “Sempre havia volgut viure a la neu”, diu, i Nebraska li deixava complir el somni.

La Universitat de Nebraska nevada

El seu primer encontre amb uns Jocs Olímpics va ser l’any 1980. Una trobada diferent. Trischa va participar a les proves de classificació per formar part de l’equip olímpic, però una centèsima en els 200 metres esquena la va deixar fora. Això, però, no volia dir fora dels Jocs: quedaven els Paralímpics. Aquell any Moscou va ser l’encarregat d’organitzar-los, però el boicot dels EUA i altres països semblava que havien de deixar a Zorn sense competir. Malgrat tot, la URSS afirmava que no tenia discapacitats i que, per això, no volia organitzar la competició paralímpica. El COI va recollir el missatge i, excepcionalment, va organitzar una competició per a paralímpics a Arnhe, Holanda. Hi van participar 42 països i les capacitats de Trischa no van tardar a aparèixer: es va penjar 7 medalles d’or.

Però, com ho feia per competir si quasi no hi veia? “La gent em pregunta si colpejo amb les parets o les línies de carril. Però en realitat no és tan difícil. Quan vaig començar a nedar, vaig topar amb la paret un parell de vegades, però en general puc veure la línia de negre al fons de la piscina, o si faig esquena busco les banderes”, explica.

La segona experiència olímpica va ser quatre anys més tard. En aquella ocasió Nova York era la seu d’uns Jocs marcats també pel boicot de molts països en resposta la que havia passat quatre anys abans. Allà, però, res no va poder aturar a una Trischa que es va fer la reina de la piscina. Fins a deu vegades, entre individual i per equips, va pujar a l’esglaó més alt del podi, demostrant que no tenia límits i que, si hi havia res que la podia aturar, seria ella la que decidiria quan i com.

He après quins són els meus límits; el que puc i no puc fer“, deia aleshores. “Però com a esportista, crec que puc fer el que els altres poden fer perquè vull fer-ho… o ho faig millor. Algunes persones se sorprenen de que puc nedar i aquestes coses, però només perquè sigui discapacitada no vol dir que no pugui competir o fer el que el cos és capaç de fer“, explicava anys més tard. Aquesta manca de límits també la duia al terreny educatiu, i l’any 1987 es va graduar a l’Universitat de Nebraska en Educació i Educació Especial.

Seül 1988 va ser la millor competició de la seva vida. Arribava en un estat de forma excel·lent i això es va veure en els resultats: 12 medalles d’or, una superioritat insultant i un medaller que la convertien en una autèntica referència de la natació paralímpica. En 3 aparicions olímpiques acumulava 29 medalles, i totes d’or i ja havia superat rècords històrics com els de Maria Scutti.

Al marge de la competició Zorn va començar a treballar com a mestra a una escola d’Indianàpolis, on estava amb estudiants amb discapacitat ensenyant-los que no han de deixar que la seva discapacitat els impedeix assolir els seus objectius, basant-se en el que havia après i en la seva experiència. Recordant aquells moments Trischa explica que l’educació especial havia evolucionat molt des que ella era alumne. “Encara hi ha un llarg camí per recórrer, però quan estava a l’escola no tenia accés a tants equips i recursos per tal d’assolir el meu màxim potencial“.

Trischa Zorn als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992

Trischa Zorn als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992

La dècada dels 90 va suposar la consagració i reconeixement per la nadadora. A Barcelona 92 es va fer amb dotze medalles més, deu d’or i dues de plata, i un any després va ser declarada com a atleta de l’any per la U.S. Assn. of Blind Athletes. El secret, diu, és que ja se sentia completament lliure. “A la universitat i a Mission Viejo, estava pressionada tot el temps per estar a l’altura de les expectatives dels meus pares i entrenadors”, diu, “i no ho estava fent per mi”. Va ser a aquesta dècada dels 90 quan, explica, que va començar a nedar per a ella mateixa.

Els Jocs d’Atlanta, a casa, ja la van agafar amb 32 anys però amb fam de medalles. Allà se’n va endur set: dues d’or, dues de plata i tres de bronze. Seria la darrera vegada que pujaria a l’esglaó més alt del podi. Als següents Jocs, a Sidney, s’endugué quatre medalles de plata i una de bronze.

Arribats a aquest punt, Trischa Zorn va prendre una decisió. “La meva àvia era mestra i volia que jo ho fos“, explica. “M’encanta ensenyar i trobo a faltar als nens, però després de deu anys, estava disposada a fer alguna cosa diferent”. Havia pres una decisió: l’educació no era al que es volia dedicar, i l’any 2002 començà a estudiar dret a la universitat d’Indianapolis. Aquell canvi també volia dir una altra cosa, i és que la seva carrera esportiva arribava al final. A Atenes 2004 només va participar a dues proves, enduent-se una medalla de bronze als 100 metres esquena.

Fins aleshores Zorn tenia una visió limitada a uns 20 metres de distància, podent veure els contorns però no els detalls. Aquell 2004, però va ser escollida per participar en un estudi de la FDA i es va convertir en la primera persona dels Estats Units amb una discapacitat congènita en rebre implants d’iris artificials, millorant significativament la seva vista.

Després de graduar-se l’any 2005 va estar treballant d’advocada, i des del 2011 és al departament d’afers per a veterans, del Govern dels Estats Units, a més a més de ser representant de l’esportista en el Consell Assessor d’Atletes del Comitè Olímpic dels Estats Units.. El darrer reconeixement va arribar, però, l’any 2012, quan va ser escollida per entrar al Hall of Fame dels atletes Paralímpics.

Després de set participacions paralímpiques i 55 medalles guanyades, la trajectòria de Trischa Zorn és ara mateix inigualable. Unes medalles que alguns qüestionen per ser paralímpiques però que per ella tenen igual valor que les olímpiques. “Són equivalents perquè jo vaig fer la mateixa formació que qualsevol atleta olímpic. Em vaig entrenar al costat d’atletes sense discapacitat al club on em vaig formar, i també a la universitat”.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!