El divendres dia tres ens va arribar una notícia amarga i difícil d’empassar. Khabib Nurmagomedov no arribaria al tall de pes per qüestions mèdiques. El combat amb Tony Ferguson, el duel que més s’esperava qualsevol seguidor de les arts marcials mixtes, no succeiria perquè el de Daguestan havia hagut de ser intervingut d’urgència. Els talls de pes sempre són el combat abans del combat (fins i tot per alguns esportistes, són la veritable pedra al camí) i aquesta vegada el rus no va ser capaç d’aconseguir-ho.
Així, ens queda un cinturó interí del pes lleuger per decidir, amb un Tony Ferguson preparat pel que faci falta i amb rumors d’un possible emparellament amb Nate Díaz. Gens malament. Pel costat de “The Eagle” haurem de veure quina ha sigut la magnitud clínica del trasbals i que en pensa de tot plegat la pròpia competició. Tant demanar pel seu title shot per finalment caure abans de trepitjar la lona. Però pot ser el més decebut era el propi Ferguson, que veia com se li escapava una nova oportunitat d’optar al títol i una nova ocasió de plantar-se davant del que tothom vol enfrontar: la gallina irlandesa dels ous d’or.
Tot i així, vam tenir combats interessants durant la nit i un combat pel títol que per bé (o a alguns per mal) ens va recordar la gran nit del Madison Square Garden.
La gran batalla dels superguerrers. Alistair Overeem vs. Mark Hunt.
Només de mirar-los una vegada, un s’adona ràpidament que Alistair Overeem i Mark Hunt no són éssers humans normals.
L’Alistair és una bèstia de cent noranta tres centímetres i gairebé cent vint quilos de múscul, mentre que en Mark, tot i mesurar cent setanta vuit centímetres, pesa més de cent vint quilos i té un dels cops de puny més letals que mai hagin passat per l’UFC. L’anglo-neerlandès i el nova-zelandès tenen experiència en combat per parar un tren (els dos han sigut campions de K1 i ja lluitaven a la mítica Strike japonesa) i la capacitat per tombar a qualsevol persona d’una sola mossegada. Quan penso en ells dos, i com ja vam comentar a la prèvia, no puc treure’m del cap aquesta imatge:
Semblen trets de les forces especials d’en Freezer, aquell equip d’elit que tots hem imitat amb els amics a hores intempestives i amb una cervesa a la mà. Fins i tot hi ha fan art en la línia…
El combat va ser el que s’esperava. Quan dos strikers d’aquest altíssim nivell es troben dins la gàbia, un dels dos ha d’acabar noquejat. La potència i precisió dels dos és massa enorme com per arribar fins la decisió dels jutges. Com a exemple del poder de Hunt, just a la primera cossa que va etzibar a “The Reem” es va trencar la tíbia. Després del contundent leg kick, va començar a brollar abundament sang de la seva canyella.
Tot i l’aparatosa lesió, els dos van seguir el combat com si res i durant el primer i segon assalt van connectar cops contundents. Però l’alçada d’Alistair era un factor a tenir en compte i va saber aprofitar-la al clinch. Els seus genolls són coneguts per tothom i en Mark Hunt en pot donar fe. Al minut i quaranta-quatre segons del tercer temps, primer al cos i acte seguit a la mateix mandíbula, el d’orígens jamaicans va plantar la seva ròtula a la cara de l’oceànic, deixant-lo estès a l’acte. Victòria de prestigi per Overeem i a esperar com es dirimeix el Miocic Vs. Dos Santos del pròxim tretze de maig.
https://www.youtube.com/watch?v=xg_VbF4Iojc
Heavyweight | Alistair Overeem | def | Mark Hunt | KO (Knees) | 3 | 1:44
La femella alfa. Cynthia Calvillo vs. Amanda Cooper.
El Team Alpha Male és un dels equips més importants de les arts marcials mixtes nord-americanes. En vam parlar abastament per l’encontre entre Dominick Cruz i Cody Garbrandt a l’UFC 207. El que no havíem comentat és que tot i tenir un nom tant “machirulo” (permeteu-me la llicencia), també en formen part algunes noies. Entre elles Cynthia Calvillo, que va fer una demostració de força contra Amanda Cooper en la seva estrena a l’UFC.
La lluitadora californiana va exhibir un domini aclaparador sobre la Cooper, tant en els primers instants de lluita alçada com quan van anar a ras de lona, on amb un moviment espectacular va guanyar l’esquena de l’Amanda i va obligar-la a abandonar amb un rear-naked choke de llibre al primer assalt. Lluitadora a seguir i possible esperança d’una categoria governada per la Joanna Jędrzejczyk amb mà de ferro. Necessitem més competitivitat per poder gaudir plenament de les capacitats de la polonesa. Veurem si Cynthia Calvillo aguanta un entorn tant carregat de testosterona i pot arribar al punt d’intentar sobreviure a la Joanna. No oblidem que no hi ha ningú més gàngster…
https://www.youtube.com/watch?v=JsHJuwKaHC8
Women’s strawweight | Cynthia Calvillo | def | Amanda Cooper | Submission (rear-naked choke) | 1 | 3:19
Quan la carn de cangur s’entravessa. Rashed Evans vs. Dan Kelly.
Rashed Evans mai havia estat tant definit abans d’un combat. Més notori al costat de Dan Kelly. L’Australià sembla tret directament del jardí d’un barri residencial de Sidney, arrencat de la vora d’una barbacoa de carn de cangur que ha organitzat ell mateix per seguir un partit entre els Sidney Swans i els Crows d’Adelaida.
Però com sempre, i més en aquest esport, les aparences enganyen i en Dan va ser capaç d’anar arrencant punts davant dels jutges a mida que anaven passant els minuts. La velocitat incial d’Evans va anar minvant i Kelly, amb una resistència pròpia d’un zombi, contraatacava a l’instant tot el que li llençava l’americà. Amb aquests cops certes i amb l’inestimable ajuda del seu excel·lent judo (olímpic en diverses ocasions), va posar lentament contra les xarxes a en “Suga”. El combat va ser divertit i disputat, però finalment els jutges van decidir-se per Kelly i la seva capitalització d’oportunitats. Victòria contra una llegenda i a celebrar-ho amb una bona hamburguesa de cangur. Diuen que és una carn molt sana. Dubto que en Rashad en mengi en pròximes dates…
Middleweight | Dan Kelly | def | Rashed Evan | Decision (split) | 3 | 5:00
The show must go on. Lando Vanatta vs David Teymur.
Després de la caiguda d’un dels dos plats forts de la nit, algú tenia que donar el do de pit i omplir el buit com fos. Sincerament, Vanatta i Teymur no només van fer-nos oblidar una estona el combat esperat, si no que van brillar amb força dins l’octàgon. Els dos venien de ratxes de grans combats. Sobretot Vanatta , que havia posat contra les cordes a Tony Ferguson i havia acabat espectacularment a Nova York a John Makdessi amb una increïble wheel kick, que tot i vam destacar en el seu moment, val la pena tornar a gaudir.
https://www.youtube.com/watch?v=uhpU_DJKiYY
Lluitadors del màxim nivell en la lluita alçada, però amb aproximacions completament diferents. Teymur, ex-campió múltiples vegades de muay thai a la seva Suècia natal, mesurat i sempre tenint en consideració mantenir la defensa tancada. Vanatta, més espectacular i imprevisible, però alhora molt esbojarrat i a tomba oberta. Tots dos van repartir llenya i tots dos van fer brillar els seu estil, però aquesta diferència en la mentalitat de lluita va fer que Teymur s’emportés la victòria. Va ser més precís i més cerebral, atacant i defensant quan tocava i aprofitant totes les oportunitats.
En Lando va fer honor al seu nom de guerra, “Groovy” (que vol dir meravellós i espectacular), atacant de maneres diverses i vistoses, però sense tenir l’impacte total d’en David. Combat dels que fan afició, que deixa al suec d’orígens siríacs a les portes de les grans lligues i a Lando en posició de seguir creixent als seus vint-i-quatre anys, amb el sempre bon cartell de combatent esclatant i amb el favor absolut del públic. En “Groovy” ha rebut bonificacions de Fight of the night o knockout of the night en totes les seves aparicions a l’UFC. El show seguirà si qualsevol dels dos balla sobre la lona.
Lightweight | David Teymur | def | Lando Vanatta | Decision (unanimous) | 3 | 5:00
50 minuts d’una partida d’escacs. Tyron Woodley vs. Stephen Thompson.
Cinquanta minuts és el temps que s’han passat Tyron Woodly i Stephen Thompson cara a cara dins l’octàgon. Si parléssim de Magnus Carlsen i Viswanathan Anand disputant-se el campionat mundial d’escacs, seria un obrir i tancar d’ulls. Però parlem d’arts marials mixtes i de dos genis de la lluita que s’han preparat durant setze setmanes per acabar l’un amb l’altre. Tot i així, els dos combats han sigut una exhibició d’estratègia i de consciència de les virtuts del contrari. Això va en detriment de l’espectacle, sobretot per l’aficionat ocasional que espera sang, suor, fetge i batussa.
Si ens fixem en els petits detalls, els dos combats han estat a l’alçada del que hi havia en joc: el títol mundial del pes wèlter. Per diferenciar aquest encontre de l’anterior, un parell de detalls estratègics a destacar. Stephen Thompson es va passar pràcticament els vint-i-cinc minuts amb la cama dreta avançada, com si es tractés d’un esquerrà. D’aquesta manera, es mantenia fora de l’abast de la dreta demolidora de Woodley i podia mesurar perfectament qualsevol embranzida d’en “The Choosen One”.
Woodley va optimitzar moltíssim les seves forces i va ser molt escàs en els atacs directes, evitant quedar-se sense benzina al dipòsit com li va passar a l’anterior combat i els cops anant enrere d’en “Wonderboy”. Alhora, els dos lluitadors són contraatacadors i això va fer que el combat semblés encara més inactiu. Però no ho era, tots dos esperaven l’error del contrari i el moment idoni per castigar a l’altre. Amb aquesta tònica continguda i extremadament tècnica, van passar els primer quatre rounds.
El primer va ser clarament per Thompson per la inactivitat de Woodely. El segon és el més difícil de jutjar, però jo li hauria donat també a en “Wonderboy”. El tercer es decanta clarament per Woodley, que va aconseguir tombar a l’Stephen i castigar-lo un cop a terra, on ja vam veure al primer combat és molt superior. El quart torna a ser igualat i difícil de dirimir, però al final del mateix, podríem afirmar que Thompson anava lleugerament per davant d’en Tyron. Al cinquè i definitiu, l’equip d’en “The Choosen One” l’avisa que ha d’anar a per totes, que ha d’intentar sumar accions que el posin per davant del karateka. Aquí és on hi ha la clau del combat.
En veure’s contra les reixes de la gàbia, amb la possibilitat de perdre el cinturó, en Tyron decideix desmarcar-se una mica de l’estratègia inicial i és molt més agressiu, més emocional, buscant guanyar per la via del cloroform. Poc li falta. Just passat la meitat de l’assalt, quan ja no queda temps per seguir dubtant, en Tyron connecta amb la dreta dues vegades i fa tremolar les cames d’en “Wonderboy” per primera vegada en aquesta segona vetllada. Aquí, en Thompson torna a demostrar una capacitat de supervivència espectacular i sobreviu a un allau de cops, però aquesta superioritat en els últims segons de la batalla fa que un dels jutges doni un 10-8 que acaba esdevenint definitiu.
Les puntuacions són molt apretades, però gràcies a aquest detall, en Tyron és proclamat vencedor per decisió majoritària. Amb tot, aquestes dues vetllades, aquest deu assalts, aquests cinquanta minuts han sigut dels més igualats de la història dels combats pel títol. En “Wonderboy” maleïa la seva sort i es remirava les puntuacions incrèdulament. En Tyron, ara ja convençut de la seva victòria, respirava alleugerit.
Tenir el cinturó al voltant del cos suposa molt més que ser el millor del teu pes. Vol dir que lluitaràs contra l’elit, que tindràs dret a prendre decisions sobre els teus oponents i sobretot, el teu salari serà molt més alt. Quan esperes oportunitats, el temps es fa llarg i l’organització no té cap pressa en utilitzar les teves habilitats. Tot i ser un dels guerrers més respectats de la companyia i haver rosat amb la punta dels dits la glòria, l’Stephen haurà d’esperar per tornar a brillar des de la primera plana.
Per a en Tyron s’obre un nou camp d’expectatives, ocasions i bones bonificacions, amb la seguretat de ser el campió i sense tenir davant aquest ós que li ha costat tant rossegar. A vegades, el moviment més ínfim del peó, l’error més irrellevant, pot definir tota la partida. Esperem que en Thompson no hagi de maleir sempre més els últims segons d’aquesta gran guerra estratègica.
Welterweight | Tyron Woodley | def | Stephen Thompson | Decision (majority) | 5 | 5:00
