L’Air Canada Center de Toronto, casa dels Raptors, rebia un cartell esbravat per la baixa de DC Cormier, però combat a combat va acabar transformant-se en una vetllada de gran nivell esportiu, plena d’emocions i que va fer vibrar les 18.057 ànimes canadenques que abarrotaven les grades del pavelló.
La perfecció feta cossa. Preliminars
Dins els preliminars, destacar només el KO que va perpetrar Lando Vannata a John Makdessi amb una patada giratòria executada a la perfecció, d’aquelles que de plàstiques i vistoses, semblen extretes d’una coreografia de cinema asiàtic i no d’una competició d’alt nivell.
https://www.youtube.com/watch?v=O4U6N9zBUWw
El saqueig víking. Jordan Mein vs Emil Weber Meek
Un dels pesos wèlter més talentosos de la UFC es va retirar amb 25 anys el gener del 2015. No va deixar clar si ho feia perquè necessitava un descans, perquè havia perdut les ganes de lluitar o perquè volia dedicar-se a deixar el temps passar a Lethbridge, la seva petita ciutat al sud d’Alberta. Aprofitant que la UFC passava pel seu país, va decidir tornar a l’octàgon. Però la seva tornada va topar de cares amb un drakar amb les veles plenes de la fúria d’Asgard.
Jordan Mein va ser atropellat per Emil Meek. El noruec debutava a l’UFC després d’una carrera consistent a la vella europa i va aprofitar l’oportunitat per deixar-nos amb el dubte de si Jordan “Young Gun” Mein ha tornat de veritat o encara està de vacances. Un primer assalt disputat, amb batzegades dels dos combatents. Mein demostrant el seu talent i precisió, mentre en “Valhalla” posava les ganes i l’energia del seu rocós físic escandinau, tosc però poderós. Però quan va començar el següent parcial, el martell Mjolnir va caure sobre el pit d’en Jordan i no va tornar a aixecar l’espatlla del terra.
Sis minuts de domini aclaparador del noruec, dominant la posició i no deixant que el canadenc pogués contraatacar o fer cap moviment de mèrit. Així que decisió unànime, un debut prometedor del Berserk i el dubte de si Jordan Mein podrà redreçar la seva abans prometedora carrera professional.
Welterweight | Emil Weber Meek | def | Jordan Mein | Decision (unanimous) | 3 | 5:00
La venjança dels hedonistes. Tim Kennedy vs. Kelvin Gastelum
Tim Kennedy, membre de la US ARMY amb experiència a Afganistan i Iraq, portava tota la prèvia ressaltant la manca de disciplina del jove Kelvin Gastelum. Raó no li faltava, doncs comparada amb la seva fèrria voluntat militar, la carrera del guanyador del Ultimate Fighter 17 ha sigut un vaivé d’errors: fins a tres vegades ha pesat més del que tocava. L’últim cop li va costar participar a l’històric UFC 205 (de passada a Donald Cerrone, el seu rival programat al Madison). Però com que la disciplina no ho és tot en aquesta vida (per sort), en Kelvin va demostrar-li al soldat que hi ha una cosa que es diu talent i que també és important en això de practicar esport.
Des del primer moment vam poder corroborar que Kennedy era molt més gros i fort que Gastelum. Quan anaven a terra, el Sargent de primera classe, era capaç de dominar al llatí sense problemes. Però a mesura que va anar avançant l’encontre, el cós no massa definit de Gastelum, va començar a moure’s a banda i banda de l’octàgon, ràpid i lleuger, esquivant els intents d’atac del membre del 7th Special Forces Group i castigant amb precisió a la faç del defensor de l’ordre.
En començar el tercer assalt el cos musculós i cepat de Kennedy semblava haver-se quedat sense benzina i deambulava per la lona intentant sorprendre amb algun contraatac a Gastelum. El fill d’immigrants mexicans, que tot el que no té d’autocontrol ho té de bon boxejador, en va tenir prou amb 15 segons d’últim assalt per fer caure el mur d’obediència i autocontrol d’en Tim. Victòria importantíssima per Gastelum, que va prometre canviar d’hàbits i d’estil de vida al final del combat, i que si es cuida com toca és un lluitador d’elit a la categoria del pes wèlter. Amb tot, un triomf dolç i satisfactori per tots aquells que sempre tenim un petit espai extra a l’estómac…
Middleweight | Kelvin Gastelum | def | Tim Kennedy | TKO (punches) | 3 | 2:45
On hi ha voluntat, hi ha camí. Cub Swanson vs. Doo Ho Choi
“The Korean Superboy”. Entre aquest sobrenom i el seu dolç rostre, té més pinta d’estrella adolescent del K-Pop que de jornaler de les bufetades. Podria ser el líder d’una boy band prefabricada, ballar ensucrades coreografies i folrar amb la seva imatge les carpetes de les alumnes més devotes dels instituts de Seül. Però que ningú es confongui: Doo Ho Choi és un dels talents emergents més interessants de tota la competició i un assassí tant implacable com precís. Amb un boxa polidíssima havia causat sensació en els seus tres primer combats a l’UFC, i va decidir que tenia que arriscar una mica per guanyar galons dins la divisió del pes ploma.
Així que va invocar un dels lluitadors més imprevisibles, experimentats i combatius de tota la categoria, el californià Cub “Killer” Swanson, número quatre a la classificació de la divisió. Un procedir sobri, elegant i quirúrgic contra un estil nodrit per la imaginació, la creativitat i el reajustament. Diuen que els estils fan lluites, i en aquest cas, els dos guerrers van oferir-nos un grandiós combat, probablement el millor de l’any.
Ja des del primer assalt els dos esportistes van buidar-se l’un contra l’altre, amb alternança en els cops. Però l’Air Canada Center va batre el seu record de temperatura amb un segon round pels llibres d’història. Dos artistes marcials disposats a tot, amb total compromís envers la victòria, batent-se en un duel a pit descobert i esbatussant-se fins les últimes conseqüències. La balança anava d’un costat a l’altre dins l’octàgon i quan uns dels dos semblava estar a punt de rendir-se, treia forces per etzibar un contraatac i desestabilitzar de nou la disputa. Un ritme trepidant i l’emoció derivada de la incertesa absoluta de qui podia vèncer, van regalar-nos un round dels que fan afició. En acabat els cinc gloriosos minuts, cap persona del públic podia romandre asseguda al seu seient i una eixordadora ovació va esquinçar la nit de Toronto.
L’últim assalt, amb tothom ja amb l’ai al cor, va acabar de refermar el valor, la determinació i la resistència dels dos protagonistes. Només una última sacsejada de Swanson, on Choo es va salvar per la campana final, va deixar clar que el guanyador tenia que ser l’americà. El combat confirma el nivell d’en Cub i dona prestigi a la seva carrera, però la sensació final era que el que traurà més redit d’aquest encontre serà el Corea. La seva demostració de coratge, resistència i vàlua com a guerrer va ser demolidora. La seva joventut, el seu talent i el seu carisma transmeten la sensació d’estar davant d’una futura estrella. Hi ha un proverbi corea que diu “on hi ha voluntat, hi ha camí”. Veient la voluntat del “Korean Superboy”, el camí segur que serà llarg, fructífer i exitós.
Featherweight | Cub Swanson | def | Doo Ho Choi | Decision (unanimous) | 3 | 5:00
Paradoxes de l’amor fraternal. Donald Cerrone vs. Matt Brown
Matt Brown i Donald Cerrone eren companys d’equip. Congeniaven i s’ho passaven bé mentre esmerilaven les seves tècniques i les seves aptituds de combat. Però durant tota la prèvia del combat en Brown ha negat l’amistat que l’unia a Cerrone, atribuint-la a un passat llunyà, mostant-se desagradable envers el Cowboy, que pel seu compte no ha cessat en l’intent de reconduir la situació, estenen la mà en cada encontre i esbossant un somriure davant cada improperi verbalitzat per l’Immortal convençut que només era una estratègia psicològica. Així que el penúltim combat de la nit, ens brindava el desafiament entre dos homes altament experimentats, que a més es coneixien a la perfecció. Interessantíssim.
Des del primer moment, es va fer notar la mala sang que havia bullit durant les setmanes precedents. Cap mena de concessió, ni un sol miratge d’estima nostàlgica: dos homes disposats a arrencar-se el cap l’un a l’altre. Els dos primers assalts van estar disputadíssims, un gran espectacle d’strikers (lluitadors amb predilecció per la lluita alçada i a base de cops) amb possibilitats per les dues cantonades i amb el públic gaudint de la bel·ligerància proferida pels dos artistes marcials.
Entre el segon i el tercer, conscients de l’espectacle que estaven oferint i amb la guerra ja en el seu últim capítol, van tenir un gest de reconciliació i es van abraçar al mig del quadrilàter. Trenta segons més tard, un Cerrone content i satisfet amb el gest, va tenir el detall de clavar-li una potent cossa directe a la mandíbula, que va condemnar a l’Immortal al purgatori dels mals amics. Victòria important per l’assalt del Cowboy al títol dels wèlter i confirmació que l’amic enfadat, és un enemic doblat.
Welterweight | Donald Cerrone | def | Matt Brown | KO (head kick) | 3 | 0:34
La malastrugança del campió perdut. Max Holloway vs. Anthony Pettis
Anthony “Showtime” Pettis va començar el cap de setmana amb un errada clamorosa: no va donar els 65.8 kilograms requerits per la disputa. Això feia que en cas de victòria, no pogués ser escollit per lluitar pel títol contra Jose Aldo. Aquí no va acabar la seva “fausta” visita a Canadà. Comença el combat i amb primer cop de puny el pobre Anthony es va fracturar la mà dreta. Els astres no estaven amb ell i quan un competeix a aquest nivell, contra un magnífic artista marcial com Max Holloway, tenir la fortuna al teu favor pot esdevenir un factor decisiu.
El Hawaià, conscient de la oportunitat (ell seguia tenint la possibilitat de passar a una hipotètica final per haver donat el pes correcte), va pressionar a Pettis amb el seu ritme vertiginós i la seva capacitat d’entrar i sortir d’abast amb la velocitat d’un llampec. L’Anthony, clarament limitat per la lesió a la mà dominant, va aguantar les envestides de Holloway durant dos assalts. Però finalment, no va poder fer més que claudicar davant les capacitats del “Blessed”. Al tercer període, a pocs segons de la campana per passar al quart, una combinació de cops de puny de Holloway va castigar clarament a Pettis, que va arronsar el cos i va entomar com va poder un allau de cops forjat al recer de les famoses ones de l’arxipèlag Pacífic.
L’àrbitre atura correctament el combat, KO tècnic, Holloway venç i pasa a optar al títol en un combat contra Jose Aldo (si Aldo refà vincles amb l’UFC). Pettis, tot i la seva bravesa, segueix atrapat dins el dubte de l’ex-campió que porta tres derrotes en els últims quatre combats, i aquesta situació, no és només una qüestió de sort.
Featherweight | Max Holloway | def | Anthony Pettis | TKO (strikes) | 3 | 4:50
