UFC 249: emocions desinfectades Crònica de la darrera vetllada de les arts marcials mixtes

Ho necessitàvem, hi vam creure i va complir. Nit espectacular la de l’UFC 249, on cap combat va decebre i les emocions van ser intenses tot i la cerimoniosa calma que governava els cinquanta mil seients buits del VyStar Veterans Memorials Arena de Jacksonville.

Els lluitadors van caminar entre llums i música (Henry Cejudo va llançar la seva gorra a un públic fantasma), Bruce Buffer va esgarrapar-se la gola a les presentacions, els atletes ho van donar tot, Joe Rogan va fer les entrevistes postcombat (més calmades i sinceres que mai), Dana White va posar cinturons, els equips van celebrar, van llepar ferides… Tots els elements clàssics d’una vetllada de l’UFC 249 dins una atmosfera diferent, molt més quirúrgica, però que també va tenir el seu encant. El silenci ens va brindar una proximitat inaudita: la possibilitat de sentir totes les indicacions dels entrenadors (que xiuxiuejaven a l’orella dels seus per no donar pistes a l’altra facció) o els curiosos diàlegs entre lluitadors, enmig del combat o en els temps morts.

L’UFC 249, en un ambient ben estrany

La gent que era allà dins era la justa i necessària per poder executar un espectacle digne de la companyia de les tres lletres. El desplegament de mitjans va ser mil·limètric. Tots els presents havien donat negatiu als testos, així que si hi havia contacte (factor indispensable), era dins una bombolla controlada i desinfectada fins a l’extenuació.

La jornada prèvia a l’acció, el dispositiu va ser capaç de detectar el positiu de Jacare Souza, estalviant un contagi massiu a la lona i oferint proves als escèptics del funcionament de l’experiment. Alguns mitjans han criticat l’operació. A títol personal, trobo que l’UFC ha treballat de valent i ha generat un protocol que la resta d’esports haurien d’estudiar si volen seguir els seus passos i tornar a l’activitat el més aviat possible.

L’estamina d’un pro bowler. Greg Hardy vs Yorgan De Castro

Al primer combat de la Main Card de la UFC 249 hi teníem dues feres. Prince of War (Hardy) contra The Titan (De Castro). Prometem que no era una partida de God of War, que no estaven per jocs i que van començar a repartir-se amor només sentir el fight de l’àrbitre.

Durant el primer assalt vam poder veure un De Castro molt elèctric, ràpid i precís, que demostrava ser un lluitador més tècnic que Hardy mentre li talava la cama a base de leg kicks. Hardy tampoc es feia enrere i, tot i la vermellor creixent que floria al seu genoll, no va deixar d’avançar en direcció al de Cap Verd. A l’inici del segon round, Hardy respirava toscament, amb dificultats, fent-nos pensar que De Castro s’enduria la victòria. Però l’americà no és un atleta qualsevol. La seva experiència a la NFL, on va ser pro bowler jugant de Defensive End pels Carolina Panthers, va aparèixer en el millor moment.

De Castro es va anar desinflant a mesura que ens endinsàvem dins el segon període i quan vam arribar al tercer, ja estava completament fos. Hardy va refer-se i va dominar els dos últims assalts, mostrant una estamina envejable i guanyant als punts unànimement per seguir la seva escalada meteòrica (fa dos anys que lluita professionalment) dins la divisió dels pesos pesants, que bé prou necessita nous contenders.

UFC 249 Heavyweight | Greg Hardy | def | Yorgan De Castro | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00

Els combinadors. Jeremy Stephens vs Calvin Kattar

Jeremy Stephens i Calvin Kattar van pujar a la gàbia disposats a decapitar-se l’un a l’altre. Stephens també amb la intenció d’enlluernar-nos amb un notable bronzejat, que esperem adquirís confinadament. Els seus estils casaven a la perfecció per oferir-nos un combat de lluita alçada dinàmic i violent. Des de bon inici l’acció va ser trepidant. Stephens, que porta a l’UFC des dels dinou anys, va iniciar les hostilitats amb combinacions variades, mentre Kattar es va mostrar ràpid esquivant i protegint-se, canviant contínuament l’estança per mostrar diferents objectius a Stephens. Al final dels 5 primers minuts, Kattar va començar a entrar el jab, però era Stephens qui havia sumat més volum de colpejos un cop va sonar la primera campana.

El segon ja va ser una altra història. Kattar va seguir utilitzant el jab per mantenir la distància i segon a segon, anava esgarrant la confiança d’en Jeremy. Les combinacions d’en Calvin eren cada vegada més fructíferes, més precises i més ràpides. Stephen intentava forçar el clinch per reduir la distància i menysvaloar l’avantatge d’abast de Kattar, però no aconseguia trencar el ritme del de Massachusetts, que ja flairava la sang. A mig segon assalt, Kattar va connectar un precios colze directe a la boca d’Stephens, que va caure desorientat sobre la lona. En Calvin se li va abraonar de seguida i després d’un altre colze devastador, capaç d’obrir un trau enorme al front d’Stephens, l’àrbitre va decidir parar el combat, declarant Kattar vencedor per TKO.

Un combat molt espectacular, amb molt moviment i moltes combinacions per part dels dos atletes, que deixa a Kattar a la porta del top 5 de la divisió amb la possibilitat d’arribar a mitjà termini a una pugna pel títol del pes ploma.

UFC 249 Featherweight | Calvin Kattar | def | Jeremy Stephens | KO (elbows and punches) | 2 | 2:42

Quan els desitjos es transformen en malsons. Francis Ngannou vs Jairzinho Rozenstruik

Rozenstuik era un home que gaudia de tota la confiança que pot tenir un ésser humà de metre noranta i cent vint kilograms, que a més presenta un fantàstic record de 85-8 en kickboxing i de 10-0 en MMA. Qui no la tindria, oi?

Però a vegades, la confiança ens fa creure més en nosaltres mateixos del que hauríem i la crua realitat se’ns planta a la cara implacable. Pel lluitador de Surinam, aquesta realitat té nom i cognoms: Francis Ngannou. Mesos enrere, va anomenar-lo en senyal de repte. El passat dissabte, a Jacksonville, va trigar uns escasos vint segons a descobrir que havia comès un fatal error.

El combat va començar amb un parell de cops de peu de Jairzinho a l’interior de la cama d’en Francis. Un miratge. Ngannou va agafar la directa i amb més potència que tècnica, va precipitar-se sobre Rozenstruik. En Jairzinho, retrocedint sobre els seus talons, va esquivar un, dos i fins a tres swings del camerunès. El quart ja era massa i va impactar directe a la mandíbula del surinamès, que queia mentre se li esvaïa tota la confiança dins l’habitació dels somnis. Una vegada més, Francis Ngannou, es mostra devastador. Però la seva reacció no va ser d’alegria (De fet es va preocupar més del seu rival que de celebrar la victòria).

Fa molts mesos que té la sensació que no se l’està respectant. Porta quatre knockouts al primer assalt i sap que no li serviran per a gaire. La divisió rau segrestada per la lesió sense data de tornada del campió Stipe Miocic i DC Cormier (que va viure des de la posició de comentarista la nova salvatjada d’Ngannou) no té la intenció de lluitar amb en Francis. Només està interessat a rubricar la seva gran carrera amb un combat pel títol i contra el bomber de Cleveland. El pobre Francis es troba sol a la tercera posició, afamat de glòria i amb una divisió que per sota no li reserva gens d’interès. Podria lluitar, però per què? Veurem com es resol la situació i si Ngannou té l’oportunitat de mostrar en un futur pròxim el seu creixement dins un combat pel títol.

Pel que fa a en Jairzinho, haurà de cercar la seva confiança a la dimensió on la va enviar Ngannou. Esperem que la trobi i torni a ser el que era. Bé, el d’abans, però una mica més prudent en manifestar els seus somnis. Ha comprovat que a vegades, la realitat els transforma en malsons.

UFC 249 Heavyweight | Francis Ngannou | def | Jairzinho Rozenstruik | KO (Punches) | 1 | 0:20

El rei del Cringe. Cejudo vs Cruz

Henry Cejudo fa un temps que mostra comportaments estranys i ridículs, convençut que això li reportarà una atenció extra, a l’estil dels lluitadors de la WWE. Aquesta vegada a la UFC 249 no va ser diferent i a part del trash talking habitual, ens tenia preparada una performance per l’encarament final amb cruz. Va extreure tres coixins d’una bossa amb les cares de les seves víctimes més il·lustres: un de Demetrious Johnson (excampió etern del pes mosca), un de TJ Dillashaw (a qui va guanyar pel pes gall) i finalment un amb la cara de Cruz. Cada cop que en treia un, el xutava amb el peu. Grotesc. El mateix Cruz no podia evitar el seu somriure més sorneguer.

Aquesta no va ser l’última sorpresa que tenia preparada en “Triple C”, però primer, el combat. L’enfrontament es va plantejar tal i com esperàvem. Cruz va començar a fer la seva peculiar dansa al voltant del campió, però en un inici li va mancar precisió i rapidesa. Cejudo l’esperava i era capaç de sortejar les escomeses i contaatacar amb poder. En primer lloc, es va centrar en les cames de Cruz, per alentir el seu moviment. El primer assalt va ser dominat amb paciència per Cejudo, que fins i tot hi va afegir un takedown.

El segon període va començar amb un Cruz una mica més profund, fent retrocedir tot entrant dins la guàrdia de Cejudo i clavar algun cop d’importància. Pocs segons més tard, tornàvem a la dinàmica del primer assalt: Cejudo esperant Cruz i traient el màxim profit dels seus intercanvis. Cruz no deixava de ballar i intentar sorprendre el campió olímpic amb angles heterodoxes. Però Cejudo seguia pacient i esperava el moment idoni per contraatacar, mostrant una excel·lent preparació i demostrant ser més ràpid que el de San Diego.

En una de les aproximacions dels dos lluitadors, Cruz i Cejudo van impactar amb el cap. Del front de Cejudo va començar a brollar sang i això va semblar despertar els seus instints més primaris. Un cop aturada l’hemorragia, faltant pocs segons pel final del round, Cejudo va clavar un inequívoc cop de genoll al cap de Cruz, que l’havia posat molt avall en un dels seus estranys moviments. De nou, una preparació excel·lent de Cejudo. Un cop Cruz a terra, Cejudo es va tirar sobre seu i va finalitzar-lo amb onze cops de puny seguits. L’àrbitre va interpretar que Cruz no s’estava defensant i va parar el combat. Cruz es va queixar, més amb ansietat competitiva que amb objectivitat, però la decisió era presa i Cejudo tornava a posar-se el cinturó de campió del pes gall.

Victòria de màxim prestigi per Cejudo, que segueix fonamentant la seva candidatura com a possible millor combatent de tots els temps. “Triple C” fent honor al seu sobrenom. Però no és l’única manera amb què s’anomena Cejudo els últims anys. A part de “Messenger” i el mencionat, també es refereixen a ell com “The Cringe King”, que vindria a traduir-se com “El rei de la vergonya aliena”.

Com que no se’n pot estar, ja a l’entrevista postcombat, Cejudo va etzibar que es retirava. Sincerament, em costa molt de creure i té més pinta de ser una altra de les seves estratègies per cridar l’atenció. Si no és així, la seva carrera ha sigut gloriosa i es retiraria a dalt de tot. Però si les sospites generals són certes, de la seva tornada se’n faria més ressò i sobretot, un nou contracte amb més zeros hauria de redactar-se des de la direcció de la companyia. En aquesta situació, potser no ens provocaria tanta vergonya aliena.

UFC 249 Bantanweight | Herny Cejudo | def | Dominick Cruz | TKO (Knee and punches) | 2 | 4:58

La derrota de la meritocràcia. Ferguson vs. Gaethje.

Ferguson havia guanyat dotze combats seguits en una de les categories més denses de tota l’UFC. Vuit anys seguits sense una sola derrota. Mèrits sobrats per haver optat al títol. No ha sigut així fins ara i no sembla que això canviï en els pròxims mesos. La meritocràcia ha rebentat pels aires per dues raons: la maledicció que acompanya el seu enfrontament amb Khabib Nurmagomedov i la gran obra mestra de Justin Gaethje.

En Gaethje portava un parell de combats baixant les revolucions, sent una mica més cerebral en les seves decisions dins l’octàgon. El dissabte es va matricular en el curset de contenció emocional que li ha impartit el seu entrenador Trevor Wittman. Mantenir-se com un lluitador que pressiona (no es pot calmar del tot el tigre o el faràs massa dòcil), però prenent menys riscos i seleccionant amb més cura el moment d’intercanviar cops. Un canvi de mentalitat que està donant resultats. Durant el combat, a la cantonada, Wittman va demanar a en Justin que no ataques cada cop al cent per cent, que es mesurés i reserves energia. Gaethje va reconèixer que s’estava divertint massa… contenir la bogeria, no eliminar-la.

El primer assalt va començar amb precaució per part dels dos lluitadors. Intercanvis igualats per entrar en ritme. Els dos sabien que cinc assalts són molt llargs. Al segon, Gaethje connectava cada vegada amb més freqüència amb un directe demolidor i el “Cucuy” va fer un pas enrere, per atacar amb les cames des de la distància. En Justin començava a dominar, però al final del segon, un ganxo de Ferguson va tombar, fent-nos pensar que potser s’acostava un gir a la situació. Va ser l’última urpada de Ferguson.

A partir del tercer, Gaethje escollia el moment perfecte per atacar Ferguson i la combinació de directe més crochet va percudir i percudir fins desfigurar la cara del “Cucuy”. En Tony estava desesperat. Intentava forçar el clinch (territori on hauria dominat), però no era capaç de respondre davant l’estratègia simple d’en Justin. Al quart, Ferguson només aguantava a peu dret per la seva extrema duresa. Gaethje, pacient, seguia desmuntant l’estoica voluntat d’en Tony a base de cops de puny.

La lenta, calculada i contínua obra mestra d’en Gaethje va arribar al seu moment culminant al cinquè, quan després d’una altra de las escomeses del d’Arizona, Herb Dean es va veure obligat a parar el combat en veure que Ferguson estava totalment desorientat, ja reduït a la supervivència instintiva i feixugament propulsat per la seva mentalitat de ferro. Gran aturada per part de l’àrbitre. Gran cor el del “Cucuy”. Gegantina actuació la de Gathje. La més gran de la seva carrera i que el porta directament a un duel pel títol contra l’inexpugnable Khabib Nurmagomedov. Emocionat, oferia aquesta dolça i divertida entrevista a Megan Olivi. Sinceritat i bona fe: I was just… ready to die. Per afegir pocs segons després amb la veu trencada: I just love it so much… Una enigmàtica personalitat, entre tendre i terrorífica.

En Tony torna a la casella de sortida. Una gran injustícia. Coneixent-lo, el més probable és que ben aviat el tornem a tenir encapçalant de la manada. Potser la meritocràcia serà injusta pel que fa al cinturó, però el preu de consolació podria anar carregadet de dollars: un Connor McGregor, que de moment, no està complint amb la temporada de quatre combats que ens havia promés. Ferguson, per ara, ha recuperar-se d’un trencament de l’òrbita ocular. Com sempre, a la seva peculiar manera.

UFC 249 Lightweight | Justin Gaethje | def | Tony Ferguson | TKO (stoppage by punches) | 5 | 3:39

La Fosbury ens cooperativitzem.

Fes-te sòcia!