Busom i Toralles obren la seva via més difícil al Siula Grande

5 minuts de lectura

A mitjans de juliol els alpinistes Marc Toralles, del Climbing Team SXXI, i Bru Busom, del CE Terrassa, van completar una nova ruta a l’est del Siula Grande (6.344m) a la serralada del Huayhuasch al Perú. Tot comença l’any 2017, quan juntament amb Roger Cararach van escalar el Jirishanca la muntanya del costat i van prometre tornar per obrir una nova via al Siula Grande.

L’any 2019 havien iniciat l’ascensió, però una pedra va caure sobre el braç de Cararach i els va obligar a deixar-ho per més endavant. Hi volien tornar el 2020, però la pandèmia els ho va impedir fins fa uns dies, quan van assolir l’objectiu que perseguien des de fa un lustre. La nova ruta l’han batejat com a “Ànima de Corall” una cançó de Guillem Ramisa cantada a duet amb Oques Grasses i que va motivar als dos muntanyencs. A La Fosbury hem volgut parlar amb Toralles i Busom per recollir les seves impressions només un parell de dies després d’aterrar del Perú.

Els alpinistes catalans han tardat sis dies a obrir la nova via / FEEC

Bru Busom recalca que “era un somni que teníem des de fa tres anys i al final l’hem aconseguit, la sensació és com acabar una feina pendent”. Toralles, encara amb jet-lag, confessa que trobar una paret verge tan grossa és complicat, hem tingut sort de trobar aquesta. Ha estat una escalada difícil i compromesa, si la via no estava oberta, era degut a la seva dificultat. El del CE Terrassa assegura que ha estat “l’activitat més exigent que hem fet fins al moment, era una paret verge amb una aproximació complicada i una via perillosa perquè queien moltes pedres. Era tens i exigent psicològicament, era un lloc remot on no tens ajuda, fent una via d’alta dificultat”.

Dels sis dies que va durar l’escalada, Toralles destaca “el compromís, perquè cauen moltes pedres i cauen de molt amunt, és qüestió de sort que et passin pel costat o et caiguin a sobre. Van ser sis dies molt tensos perquè la ruta passa just per on cauen les pedres. Ha estat la més difícil, són graus difícils i comences a escalar la base de la paret a 5.400 metres. Estàvem pujant i a mitja via vam dir que arribéssim a dalt o no, allà no hi tornaríem mai més. Vam passar molta tensió, sempre hi ha el factor sort, però aquesta vegada l’èxit depenia massa de què no ens caigués una pedra a sobre”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Marc Toralles (@marc.toralles)

La paret és molt vertical i la roca és molt dolenta, a la nit s’hi feia gel que després es fonia i regalimava aigua que movia les pedres. Aleshores la parella d’alpinistes va veure que a partir de migdia era quan menys pedres queien i començaven a escalar al migdia i acabaven de nit, perquè era la manera més segura de fer-ho. “En el moment no ens plantegem massa coses perquè si hi pares a pensar giraríem cua ràpidament. Jo em vaig lesionar i he estat un any i mig sense gairebé poder caminar i era el meu objectiu tornar allà i vaig centrar tota la rehabilitació a tornar al Siula Grande. Un cop allà la motivació era molt gran, potser en un altre moment no hauríem assumit tants riscos, no ho sé. Dormíem en una tenda, la col·locàvem a la cornisa i després vam trobar una cova on vam passar dues nits, una pujant i l’altra quan baixàvem”, continua explicant el del Climbing Team SXXI.

Busom i Toralles van fer un parell de nits a una cova i la resta en aquesta tenda / FEEC

El nom de la via oberta pels catalans és “Ànima de Corall“, Busom confessa que “és una cançó que ens fa recordar dos amics que van perdre la vida. Ens ha fet recordar la seva pèrdua, però era gent que vivia molt intensament i ens ensenya que la vida passa ràpida i hem d’aprofitar ara que hi som. Allà on anem, aprofitem tant com puguem”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Bru Busom (@brubusom)


Quan se’ls demana per què opten per reptes de tanta dificultat com noves obertures de vies i deixen de banda els mediàtics 8.000 la resposta de Marc Toralles és clara: “Pujar un 6.000 és ràpid perquè no t’has d’aclimatar massa, és una logística que tenim bastant per la mà i després per un tema de pressupost. Com que les expedicions que fem no són mediàtiques ens ho hem de pagar de la nostra butxaca. Ens agradaria poder anar a fer 8.000, però ens limita el pressupost, és un peix que es mossega la cua”. Encara explica que quan va anar a Pakistan a escalar el G4, que fa 7.900 metres, l’expedició va ser molt cara i quan la gent del camp base li preguntava per què hi anava si no arribava als 8.000 ell els deia que no sabia com explicar-ho: “busco una altra cosa a la muntanya, no només l’alçada… ens agradaria fer 8.000, no és que no vulguem és que no podem per un tema de pressupost”.

Busom va un pas més enllà i apunta que els agrada “la part tècnica de l’escalada i de la muntanya. L’altitud és un hàndicap, tenim curiositat de com respondríem a reptes a més altitud però el que ens agrada més és la part tècnica. Als 8.000 s’ha de caminar molt i això potser no ens interessa tant, sí que hi ha 8.000 tècnics amb vies que somiem fer algun dia, però ni està al nostre abast econòmic poder anar a aquests llocs i ens falta acabar de conèixer com rendim en altitud. Més endavant farem muntanyes més altes, però sempre amb aquest component tècnic que és el que ens agrada”.

Els dos muntanyencs encara tenen molts reptes que esperen anar assolint passa a passa / FEEC

I quan miren cap al futur continuen apareixent cims. A Toralles li agradaria tornar al G4: “és una muntanya molt gran i vam intentar obrir una ruta i no vam poder fer-ho. A l’hivern potser tornem a la Patagònia o l’estiu que ve tornem al Perú a fer muntanyes que es puguin escalar més ràpidament, en un parell de dies o tres”. Busom vol anar al Nepal: “no hi he anat mai i tinc ganes d’explorar i conèixer-lo i obrir nous projectes que puguin sortir per allà. No tinc res al cap però sí que sé de valls que m’agradaria descobrir. Un dels viatges que vull fer és a Groenlàndia en caiac per anar a obrir unes parets de roca que hi ha. Seria sortir de l’altitud, però busques l’aventura tècnica i llocs inhòspits que et posen al límit”. El del CE Terrassa coincideix amb el seu company i destaca que també està interessat en el G4 de l’Himàlaia, però que abans han de saber com responen en altitud.

Imatge de portada: @marc.toralles / @brubusom

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!