Sis atletes de primer nivell, quatre grans campiones i tres cinturons per repartir. Cap reserva per celebrar l’esdeveniment 259 de l’organització més gran dels esports de combat.
https://www.youtube.com/watch?v=IGLyxoNQT4E&ab_channel=UFC-UltimateFightingChampionship
La categoria més xarbotada de la companyia (la va destapar la inesperada retirada de Henry Cejudo) comença a desplegar la narrativa èpica que totes esperàvem. Després que Petr Yan conquerís el cinturó, era evident que el següent torn era pel nord-americà d’orígens jamaicans, Aljamain Sterling.
Un xoc inevitable, imprevisible i pel d’interès. En un esport on la varietat d’estils és bandera, Yan i Sterling representen pols perfectament oposats. Petr “No Mercy” Yan és un striker (practicant de lluita alçada) consumat. La majoria de les seves finalitzacions han arribat per KO o per KO tècnic. Les seves principals fonts marcials són la boxa i el muay thai. Tècnic, precís, violent i sobretot fred. Gèlid com la seva Sibèria natal.
A l’altre costat de l’octàgon hi tenim la passió, l’estil i l’alegria de la sang caribenya. Guapo i segur de si mateix, Aljamain “Funk Master” té més carisma que la possible prole de Mia Wallace i Vincent Vega anunciant l’última línia de roba d’Adidas x IVY PARK (dissenyada per la Beyoncé) amb banda sonora de la Rosalía.
A l’altra banda de l’espectre, Sterling fonamenta la seva ofensiva des del terra. Wrestler universitari, la seva transició al jiu jitsu brasiler va ser natural i efectiva, com proven les seves múltiples submissions. Així i tot, no és un artista marcial unidimensional. També té una lluita alçada imprevisible i variada… però no tan depurada com la de Petr Yan.
El favorit variarà segons l’alçada on es juguin les cartes. Si estan a peu dret intercanviant cops, el campió té la posició bona de la taula. Si l’aspirant aconsegueix baixar a terra la disputa, haurà rebut una bona mà. Un títol que es decidirà entre cel i terra, fred i calor, sobrietat i carisma. Una guerra d’oposats amb un mateix objectiu: regnar a la categoria més sacsejada de la companyia de les tres lletres.
La lluitadora més gran de tots els temps torna a l’octàgon. La campiona de campiones. Ella és l’única persona que mai ha defensat dos cinturons simultàniament i plantejar reptes al seu domini és una tasca cada vegada més feixuga. A l’antiga Roma, d’haver existit les campiones femenines, seria una gladiadora invencible. Hauria dominat l’arena engalanada amb corones de fulles de llorer i s’hauria enfrontat a feres, regiments sencers o batalles navals. A la UFC no podem posar-li un tigre i dos elefants davant, però si una veritable featherweight australiana d’un metre i vuitanta-tres centímetres.
Megan Anderson és l’escollida per intentar trencar la fulgurant ratxa d’onze victòries consecutives de Nunes. Amb un cos fibrós i llarg, presenta diferències notables a totes les anteriors aspirants que s’ha cruspit la lleona. La seva alçada (supera amb més de deu centímetres a Nunes), concentrada sobretot a les extremitats inferiors, li permet marcar un abast enorme a les seves rivals a ritme de cops de peu. Potent i intensa, ha finalitzat contundentment nou de les seves onze victòries. Una autèntica amazona.
Números, centímetres, físic. Dades que volen alimentar la promesa d’una nit disputada entre dues campiones. Fins ara, la Lleona ha esvaït els somnis de totes les que han gosat plantar-li cara. La gana de Megan Anderson intentarà superar la de la campiona, que fins ara s’ha erigit voraç i inqüestionable com només la lluiria una veritable reina de la selva.
“Les batalles de la vida no sempre van a l’home més fort o més ràpid, tard o d’hora l’home que guanya és l’home que pensa que pot”
Bruce Lee.
Si algú encarna el llegat del gran Bruce Lee a les arts marcials mixtes, és Israel Adesanya. La calma, l’estil, la serenor, la comunicació, la tècnica suprema, l’obsessió, el misticisme o el carisma desbordant (abans hem parlat del carisma d’Aljamain Sterling. Al costat d’Adesanya és de marca blanca) que il·luminaven la figura de Lee, també són presents a l’aura que envolta al nigerià. Simbolitza l’artista marcial que busca nous reptes, treballant incansable i confiant plenament en la seva tècnica (una mentalitat que ha modelat la seva condició d’otaku).
Després de netejar tota la seva categoria, la companyia li ha ofert un desafiament més gran. No només més gran per una qüestió de magnitud (ser doble campió de la UFC), sinó també per la mida del seu oponent: pujar de pes i enfrontar-se al búfal de Cieszyn, Jan Błachowicz. Durant tota la prèvia aquest canvi de mides ha omplert línies i minuts de la premsa especialitzada. Adesanya, ha assegurat que no té ni tan sols la necessitat d’assolir el pes reglamentari, que amb la seva tècnica i la seva voluntat en té prou per doblegar al campió dels semi pesants.
https://www.youtube.com/watch?v=xrAYo_osoZ8&ab_channel=UFC-UltimateFightingChampionship
Però que ningú menystingui el llegendari poder polonès que pregona Jan Błachowicz. Aquest fill del país de Maria Sklodowska (Maria Curie), té la força de tota una columna de cavalleria d’hússars alats. Una carrera llarga, treballada i constant l’ha portat a heretar el títol que va deixar orfe Jon Jones i no està disposat a cedir-lo al primer que passi, encara que sigui la nineta dels ulls de tota la maquinària propagandística de la UFC. Els polonesos ja han lluitat contra moltes imposicions i sabeu què? Allà segueixen, una república orgullosa i independent.
Un combat que representa l’eterna dicotomia marcial del poder contra la tècnica. Una batalla entre dos campions que pot verificar les credencials de tot un veterà de guerra o torpedejar cap a l’Olimp a un artista marcial que pareix armat amb totes les virtuts dels escollits. Dissabte s’escriurà història venci qui venci. Els que segur que vencerem, som totes nosaltres, que podrem gaudir d’una nit tan espectacular com la del UFC 259.
